dimarts, 22 de novembre del 2011

Temps de tertúlies. Manel Alonso


Pere Bessó, Manel J.M. Romero, Josep Vicent Galan i Manel Alonso a les tertúles "Les nits màgiques del Django's".
Fotos J.M.Lorente i Vicent Salvador
En un temps, com l’actual, en què ens relacionem a través de les diferents xarxes socials i els lletraferits publiquen els seus versos i la seua prosa en internet, pareix que parlar de fanzines i revistes de creació literària o de tertúlies a bars i cafeteries siga una anacronisme. És cert que al País Valencià encara hi ha en funcionament revistes com ara la veterana L’Aiguadolç, editada a la Marina Alta, o Els Llibres de L’Aljamia, editada a l’Horta Nord, però no hi ha eixa profusió que hi havia en dècades passades, en les quals podies trobar una llarga llista fetes amb més o menys gràcia, amb més o menys mitjans. A la memòria em vénen capçaleres com ara: TacCarbònicaLlombriuTuacteL’HorabaixaCairellPassadísMuriceLa Factoria ValencianaAbalorio, només per citar-ne algunes.

Els blogs personals i webs especialitzades en editar textos literaris han cobert aquest espai, un espai que cobrixen amb menys costos, amb més rapidesa i arribant a més gent.

Va haver-hi a la ciutat de València un temps gris en el qual un general colpista, damunt del seu cavall, presidia la plaça de l’Ajuntament i en el qual només els poetes i alguna cèl·lula clandestina d’un partit d’esquerres (de vegades la cosa coincidia en les mateixes persones) s’autoatorgaven el dret a reunió i el de llibertat d’expressió, tot donant color i llum a un cap i casal que havia deixat de ser-ho per a esdevindre una casposa capital de províncies.

L’excusa per a aquesta fauna era la nit, un café i una copa, i la seua matèria primera la paraula convertida en literatura.

La gent eixia de casa i es trobava en un local i parlava fins a la matinada imaginant una societat futura més lliure, més justa i més culta, cosa que es va quedar en un somni de poetes, ja que el país cauria en mans d’aquells que l’han convertit en un abocador de fem amb el disseny més aparent.

Tertúlies com ara les del cafés San Patricio, Madrid, Malva-rosa han passat al record.

També als pobles se’n feien, de tertúlies literàries, en el meu, Puçol, durant els anys noranta vam fer les del café Django’s.

Si n’hi ha una d’entre totes les tertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seua duració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i fins i tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia que organitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, és sense cap mena de dubte La Forest d’Arana.

Al capdavant de La Forest d’Arana es trobaven els poetes Pere Bessó i Francesc Collado, així com el manifasser Manel J.M. Romero.

Hui, de tot aquell moviment fa vint-i-cinc anys i per tal de celebrar-ho com cal han posat en marxa un blog on recuperen imatges i articles del passat i, a més, han organitzat un sopar d’encontre a la Societat Coral El Micalet.

Sóc de l’opinió que en aquest país no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota una generació les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’alguns àmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat que tenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!

No sé si en aquesta nova era digital serem capaços de fer un esforç i tornar a construir l’edifici que Collado, Romero i Bessó, en companyia de molts altres (Galan, Pérez Montaner, Mompó, Sant-Celoni...) van ser capaços d’alçar, potser els temps no siguen els més propicis i els projectes siguen d’una altra espècie, el temps ens ho dirà.

(Publicat el 13 d’octubre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada