Afegiràs Abril (Ratlles fetes al sud de la pluja), de Marisol González Felip

FULLES D’HERBA

numero 9

25 gen 94

Presentació a cura de

Josep-Lluís Abad

del llibre de poemes

Afegiràs Abril

(Ratlles fetes al sud de la pluja),

ed. Derzet i Dagó 1993,

de Marisol González Felip,

el vint-i-cinc de gener

del mil nou-cents noranta-quatre

a les onze de la nit

al Cafe Lisboa.

Marisol González Felip naix a València el 17 de juny de 1962, diumenge. Té estudis universitaris i, per guanyar-se la vida, intenta fer classes de valencià en un institut de FP. Els oficis que més li agraden,  pera, són: escriptora i contadora de contes. Ha estat col·laboradora d’Edicions Voramar.

Ha publicat sis llibres de versos i ha obtingut els següents premis i mencions de poesia: Ciutat de Vila-real 1985, amb Els tolls de pluja són infinits; Vila de Nules 1987, amb Les hores breus; “Paco Molla” de Petrer 1989, amb Crònica de llunes; 3r. premi «Miguel Hernández» 1989 de la Conselleria de Cultura, amb Parany de soledat; Ciutat de Vila-real 1989, amb L'edat deserta; Vila de Nules 1990, amb La tendresa dels freixes (Poemes al nord de la lluna); Ciutat de Vila-real 1991, amb Aprenc la separació; menció honorifica Vé Premi «La Forest d'Arana» 1991, amb Sirimiri (Memoria de llavis); Ajuntament de la Vall d’Uixó 1991, amb Despulles; finalista del Senyoriu d'Ausiàs March 1992, amb Adàgio per a una platja nua; Les nits màgiques del Django's 1992, de Puçol, amb Desembre; Pròxita 1992, de l'Ajuntament d'Almenara, amb T'estime en la despedida dels salzes; Ciutat de Vila-real 1992, amb Afegiràs abril (Ratlles fetes al sed de la pluja); Otoño Villa de Chiva 1993, amb Chubascos  dispersos.

Ha obtingut també el 1r. Premi de Narrativa Infantil Ciutat de Silla 1993, amb Contes d’aigua.

* * *

(...) Possiblement, tota la poesia de Marisol Gonzalez Felip, i en aquest llibre més encara, respon a una reflexió sobre el significat del temps damunt el sentiment amorós: 'arribada, l'esc1at, el record, la mancança, la distància, el retorn, la pèrdua. Bé siga com a necessitat d' “esmentar l’esperança" o com a eternització necessària d’un “Instant” inoblidable.

(...) Hi ha en Afegiràs abril una expressió de la dèria d’escriure, de fer públiques, de ratllar les mil i una petites vicissituds de la vivència i la sensació. Sensacions personals com gotes tristes de la pluja. La pluja múltiple que fa germinar el món com el plor redemptor del sentiment.

I en aquesta variada eclosió de presències, tot és, en el fons, un diàleg-dietari, una mena de converses telefòniques o cartes o rebuts que resulten d’una mirada constant als diversos costats de l’absència. Les diverses visions del calidoscopi del temps.

Resulta simptomàtica aquesta presència proteica del jo, aquesta aparent inseguretat del jo feta necessitat del tu. Es pot ben dir, ací, que la fragilitat dels afers humans es fa contundent i segura a través de l’escriptura poètica. I l'autora/amant i el seu món s’esmicolen, sense perdre mai les constàncies expressives, en una variada gamma de moments.

(...) I, de fet, passar les històries d’amor o de desamor pel turmix de la vida quotidiana, no deixa de ser atractiu, sobretot perquè és una operació solidaria amb la vida diària dels ciutadans i ciutadanes que s’animen a llegir (i a viure històries d’amor).

(...) Així, no és que el llibre no continga atractives referències literàries. Hi trobareu Silvio Rodríguez i Jaume Pérez Montaner, Ausiàs March i Cernuda, Tosca i Vivaldi, Estellés i Fuster ... Hi predomina, però, la percepció personal d’allò que fa dels versos autèntica poesia lírica. I, per què no, poètica vida quotidiana. No sé si l’he sabut llegir. M'agrada.

Lluís B. Meseguer

Del pròleg a Afegiràs Abril, Ed, Derzet i Dagó 1993

* * *

I

Tu vindràs el nou de setembre

amb els negres cabells mullats d’aurora.

Jo t’inventaré la mascara d’un abraç

en el llindar de la porta.

Tu em mostraràs el nou espai

amb poques paraules,

et mantindràs distant de galtes.

Jo et miraré amb el cor a la gola,

tu em miraràs penetrant-me

la caixa forta del pit,

esperaràs un concepte

que resumesca les vacances

o alguna cosa semblant

a l’aventura d’expressar-me

amb el rostre intens,

completament intens de tu.

En la meua pell succeiran revolucions.

XXX

Senzillament un pam de neguit,

una tèrbola lluna d’arraps i llebres.

Jo creue avingudes de neó

per acostar-me al teu rostre;

fa molt de vent en les entranyes d’aquesta coïssor

i no tinc temps de res,

ho sent,

sinó d’atrapar-te cançons.

Senzillament són trenta tristeses,

tants pams de distància junts a recer d'abril.

He perdut la claredat de les teues dents

germinant-me somriures i roselles

en el centre de l’hivern,

el tacte immens de les teues paraules

tornant-me els regals del sobreviure.

Senzillament una ferida d' ocells

en la dispnea fosca de desembre,

el desordre que em fa feredat

i escassos pètals al pit.

Tu oblidaràs entre les flors

els batecs desesperats del meu silenci

i en cap cantó de pluja perfecta

coincidiran les nostres veus.