Llibre per a la vesprada de diumenge

La forest d'Arana N. 6 (Plaquets)
Sergio Corazzini

Llibre per a la vesprada de diumenge

Versió d’Amós Belinchón

Aquest poemari, “Llibre per a la vesprada

del diumenge, de SERGIO CORAZZINI

en versió catalana d’AMÓS BELINCHÓN

a cura de MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,

s’acabà d’empremtar el 30 d’abril,

vespres de la Diada de la Classe Treballadora

amb una primera edició de 500 exemplars

numerats i signats per l’autor,

a Ocmo Impressors de la dues vegades

lleial Ciutat de València

SERA DELLA DOMENICA

Per Alberto Tarchiani

Ora che li organi

di Barberia singhiozzano al Crepuscolo

li ultimi balli e le ultime canzoni

anche una volta, quasi una paura

folle di rimanere

solo nell’imminente ombra li tenga;

ora che i poveri

amanti hanno sepolta

nel cuore, senza piangere, la piccola

loro felicità domenicale,

e vanno muti

per il noto viale

al convegno dell’ultima tristezza;

ora che il pianto in maschera

di Sorriso

affeta ancora un ‘aria disinvolta

prima che scada il facile noleggio

dell’abito di gala;

ora che ne’conventi e ne’collegi

abbassano le lampade,

asciugano le lagrime,

e s’imagina che nel Paradiso

ogni giorno sarà

domenica;

Ora che nei postriboli

le femine si lasciano baciare

cantando

il breve elogio funebre

della verginità;

il Poeta, ebro di morte,

Viene a patti

con la Disperazione

che li ofre il domani con tutte

le sue piccole ire sorde,

le sue facile rassegnazioni,

mentre li ride in faccia

perché non seppe ancora

morire di fame!

VESPRADA DEL DIUMENGE

Per a Alberto Tarchiani

Ara que el orgues

De Berberia sanglotegen al Crepuscle

Els últims balls, les últimes cançons

Una volta més, que una paüra

quasi folla de romandre

sols a l’ombra imminent els retingui;

ara que els pobres

amants han sepultat

en el cor, sense plànyer, llur petita

felicitat dominical

i van muts

pel conegut vial

a la cita de l’última tristesa;

ara que el plant de màscares

de Somriure

ostenta encara un aire desimbolt

abans que decaigui el fàcil lloguer

del vestit de gala;

ara que en els convents I en els col·legis

abaixen les llànties,

eixuguen les llàgrimes,

i s’imagina que en el Paradís

tots els dies serà

diumenge;

ara que en els prostíbuls

les fembres es deixen besar

cantant

el breu elogi fúnebre

de la virginitat;

el Poeta, ebri de mort,

arriba a pactes

amb la Desesperació

que li ofereix el demà amb totes

les seves petites ires sordes,

les seves fàcils resignacions;

mentre se li riu a la faç

perquè encara no sapigué

morir de fam!

SERGIO CORAZZINI (Roma 1886-1907), al llarg dels dos anys de vida literària activa que li foren atorgats, publicà Dolcezze (1904), L’amaro calice (1905), Le aureole (1905), Piccolo libro inutile (en col·laboració amb A. Tarchiani, 1906), Elegia (composició unitària, 1906), i Llibre per a la vesprada del diumenge (1906).

La seva obra, reunida en Poesie edite e inedite (Giulio Einaudi, Torino 1968) a cura de Stefano Jacomuzzi, és considerada entre les més representatives de l’estètica crepuscular. Els símbols s’empobreixen, l’anècdota es trivialitzat, el poema és conduït per eufonismes impregnats de malenconia.

Dalila (1985-1987)

La Forest d’Arana número 5

PLAQUETS

Aquest poemari, “Dalila” (Fragments),

d’en VICENT BERENGUER,

 a cura de MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,

s’acabà d’empremtar

a les acaballes de les Pasques,

amb una primera edició de 500 exemplars

numerats i signats per l’autor,

a Ocmo Impressors de la

dues vegades lleial Ciutat de València.

***

DESPROPÒSIT DE MITHRA

Inútils són la teua ràbia

I el teu furor.

Una ombra porta

La  freda corona.

(Novalis)

El jove món declinava

Vers la seua fi

Pel jardí alegre

De la raça jove

Es marcia

Surava pel carrer ella

Deixava temps en l’arbreda

Les moreres alenaven

L’aire oxigenat del cabell

Queia la nit

Queia la lluna

Sobre el desig de Mithra

D’ambició a la mesura

Justa de juny

El remolí de la cintura

Poregós al sendemà

Embasta les mirades

S’adorm d’il·lusió i adultesa

S’entafora a casa

Exànime

Mentre tot es perd

Es demora però es perd

Solitari

Engolit en pols

De sempre

Amb la nit

El jove món s’esmunyia

Amunt i avall silent

Cap a la seua fi

El vell món declinava

En l’instant de meuca

Irrecuperable ja

De nit.

***

VICENT BERENGUER va nàixer a Banyeres de Mariola (L’Alcoià, 1955). Ha publicat poemes a les revistes de literatura “Don Guido” (Alacant) i “Reduccions” (Vic); ha col·laborat en entrevistes a “El Temps” i “Saó”. Becat al Pla de Promoció Literària, 1982 de la Diputació de València, amb Converses d’Ergeb. Antologat al “XIX Premi Amadeu Oller” en “6 poetes 83”, amb el quadern Les Marines, Barcelona 1983. Guanyador del VIIè Premi de Poesia Vila d’Alaquàs, amb Guants de Macam, Ed. El Cingle, 1985. Finalista al premi “Senyoriu d’Ausiàs March” 1983 i guanyador del mateix premi en 1985 amb Carmí vora els llavis. Home-orquestra de les sospitoses Edicions de la Guerra. Assaboridor de la lírica portuguesa, ha traduït entre d’altres l’Eugénio Andrade (Matèria Solar, Gregal Poesia. València, 1987). De bell antuvi s’engrescà amb el seguici d’Orfeu, atansant-se coma bon il·luminat, a les humitoses penyores de la Nit. És un dels cancerbers impol·luts de ELS DIMARTS LITERARIS D’ARANA.

Les Formes de la Matèria (1987)

La Forest d’Arana número 4

PLAQUETS

Aquest poemari, “Les Formes de la Matèria”,

de na SUSANNA TOLEDO,

 a cura de MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,

s’acabà d’empremtar

el divuit de març, tocant a vespres

de molt assenyalada festivitat,

amb una primera edició de 500 exemplars

numerats i signats per l’autora,

a Ocmo Impressors de la

dues vegades lleial Ciutat de València.

***

CREPUSCLE

La vesprada s’hi marceix.

Ocells negres creuen la lluna blanca.

El sol encara en flames,

Molt suaument,

Va foradant l’horitzó.

La terra fins fa poc calenta,

asserena el seu freturós alé

i a les palpentes, sense adonar-nos-en,

esdevé la nit.

A la muntanya tot resta quiet.

Dins la foscor, simbiosi perfecta.

Trencaclosques ja amanit

tot sembla al seu lloc adient.

Tan sols el grill trosseja,

amb tisores de cartó,

el silenci de la nit.

***

SUSANNA TOLEDO

Nasqué a Alcàsser (L’Horta) el 1944. La seua obra, fins al present, ha romàs esparsa a revistes com ara Proís, Llombriu, Saó, Reduccions... Antologada el 1975 a Un siglo de poesia en Valencia del professor, poeta, periodista i crític Ricardo Bellveser per la seua poesia en castellà (també, a hores d’ara inèdita). Col·laborà al desaparegut Notícies al dia i, ja més recentment i esporàdica, a El Temps amb ressenyes i articles de crítica literària. Ha llegit en el curs poètic de ELS DIMARTS LITERARIS D’ARANA. La seua obra poètica, anterior a la plaqueta que avui considerem, ens remet a dos títols força significatius dins la seua –personalíssima- trajectòria vital: Aspresa (1972); Escorça d’autumne (1981). Les seues dèries actuals l’emmenen, tanmateix, envers els senderols inescrutables del conte.

Epigrames de John Donne (Versió de Pere Bessó)

La Forest d’Arana número 3

PLAQUETS

Aquest poemari, “Epigrames”, de Sir John Donne,

 a cura de MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,

s’acabà d’empremtar la vespra de

la domínica primera després de l’octava dels Apòstols,

Festivitat de l’Àngel Custodi,

Patró de la Ciutat i Regne de València,

amb una primera edició de 500 exemplars numerats,

a Gràfiques Plazas,

de l’antiga Baronia de Mislata.

***

HERO AND LEANDER

Both robbed of air, we both lie in one ground,

Both whom one fire had burnt, one water drowned.

HERO I LEANDRE

Ambdós, privats d’aire, jaieu en la mateixa terra.

Un mateix foc us havia cremat, una mateixa aigua us separà.

***

JOHN DONNE

J. Dryden qualificà Donne amb el despectiu de metaphysical (1694): estil enganyós, conceptista, però massa sovint obscur i difícil. Aital adjectiu fou encara emprat pel doctor S. Johnson i A. Pope amb semblant disgust i menyspreu per al grup de poetes continuadors de la poètica de Donne que, malgrat molts de trets comuns, mai no formaren escola: poetes devocionals de l’Esglèsia Anglicana (G. Herbert, H. Vaughan, Th. Traherne...), de l’Esglèsia Catòlica (R. Crashaw...), dels dos grups de poetes de la Cort de carles I (els cavaliers Th. Carew, A. Cowley i els puritans A. Marvell, H. King...).

Donne i els seus seguidors cerquen invariablement el wit, un ingeni que els permet de manipular qualsevol tema o experiència sia irònicament sia apassionada, mitjançant l’ús de conceits (metàfores o conceptes) espurnejants i astoradors, trets de qualsevol camp o alquímia del saber, per tal d’aconseguir l’efecte emocional i alhora intel·lectual. Alambinament i barroquisme del llenguatge capaç de superar els tòpics petrarquistes amb no menys passió, profunditat, devoció i sentit de l’humor. El s. XIX, mercé als romàntics Coleridge, Browning..., rehabilità mestre Donne i el deslliurà de la consideració, fins aleshores, de mal gust i excentricitat. El 1912 sir Herbert Grierson en féu una edició crítica. Fou, de manera definitiva, Eliot qui, amb un famós assaig (1921), acabà col·locant Donne entre les primeres figures de la poesia anglesa de tots els temps.

***

Pocs dels Epigrames conservats poden ésser datats. Presumiblement foren escrits al llarg d’alguns anys, amb certes dates claus per a llur esclariment: els events de juny de 1596 o la publicació d’algunes Cançons i Epigrames a veure amb el seu matrimoni l’any anterior.

Encara que marià Manent havia fet versions delicades de Donne (Cançons i Elegies...) potser sia aquesta la primera vegada que tinguem a l’abast de la nostra llengua els primmirats Epigrames de sir John Donne. Aprofiteu-vos-en.

L’ull petit (1987)

La Forest d’Arana número 2

PLAQUETS

  

Aquest poemari, “L’ull petit”, d’en FRANCESC COLLADO

 a cura de MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,

s’acabà d’empremtar

el setze de febrer de 1987, festivitat de Sant Jonàs,

amb una primera edició de 500 exemplars

numerats i signats per l’autor,

a OCMO Impressors de la

dues vegades lleial Ciutat de València.

***

PREGÀRIA

L’infant matí impàvid naix

i creix jovent al migjorn atrevit.

Del vespre resolut l’home frueix

i el vell mor mesurat de nit

saó de fosca que acreix vida.

La saba tija el xerigot d’albir

si el suc de l’ull el brancam emmetzina.

Al seny, la flor, arrel de l’elixir,

esdevindrà verí, talment fruit de l’escorça.

L’arbre del tast amera el devenir.

Si la mollesa calma suggereix tebior

i el pigat de la flaire amena llestitud,

l’adust del tot m’aferma en tot sentit

i no gens penedit el fre del foc demane.

I, mentrestant, el gaudi temperat d’abric,

que el bell sojorn és breu en la terra ferida.

  

***

FRANCESC COLLADO naix a Aeilo de Malferit (La Vall d’Albaida) en 1953. Passà l’adolescència a Xàtiva. Llicenciat en Filologia Hispànica (secció Filologia Catalana) per la Universitat de València. Al present imparteix lliçó com a professor de català a l’Institut de BUP de Mislata (L’Horta Sud). Aquesta és la primera entrega poètica de l’autor car la seua obra resta rigorosament inèdita. A més d’aquest recull que avui, lector, tens a les mans, ha infantat el poemari La durada del riure (1986) i, amb el Pere Bessó, forneix un projecte ambiciós de glossa literària al voltant de la jove poesia del País. Fa partida de l’estol d’ocellots assilvestrats de ELS DIMARTS LITERARIS D’ARANA.

Viure no és necessari, navegar si (1986)

La Forest d’Arana número 1

PLAQUETS

Aquest poemari, “Viure no és necessari, navegar sí”,

d’en Josep Mir, a cura de

MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,

s’acabà d’empremtar

la darrera jornada de gener de 1987

amb una primera edició de 500 exemplars numerats,

a OCMO Impressors de la Ciutat de València.

***

PARÀFRASI DEL “SHA NAGBA IMURU”

¿Qui haurà vist el cor de les coses i el cul del món?

¿Qui ho haurà vist tot per referir-nos-ho?

¿Qui escamparà el seny a plert d’altri?

Mai no hi haurà ciència ni saviesa,

ni cap secret ocult no ens sotjarà.

Qui tingué notícia d’allò esdevingut en el Diluvi

viatjarà llargs viatges i conegué el fàstic,

i els seus afanys restaren gravats a foc en l’estela.

Qui ha fet que s’aixequen les murades a Uruk,

el sacre Eanna, l’amarg santuari.

He vist la murada tirada a cordell,

he vist el dintell, eternament datat,

m’he acostat a l’Eanna, temple d’Ishtar

que cap home ni cap rei no bastiran.

He passejat per les murades d’Uruk.

els seus fonaments, sa fornida fàbrica

feta de maons cuits,

i feta per set clapes d’asfalt.

***

JOSEP MIR

Va nàixer a Mislata un vint-i-un de desembre de 1956.

Estudis ‘Econòmiques. En l’actualitat és mestre d’obres de vila.

El 76 participà en el Congrés de Cultura Catalana i tragué un poemeta en l’antologia del Price-Congrés, i per aquell temps participà, també, en un altra antologia universitària.

D’aleshores és un poemari titulat “País d’Enlloc” ara perdut definitivament. Després d’un parèntesi de silenci, sembla que haja reviscolat. Darrerament ha estat premiat a Montcada de l’Horta amb un llibre de contes, “Metafísica de Tlön”. Un altre llibre de poemes, “Barat a cançons”, el festeja Vicent Berenguer per a les seues “Edicions de la Guerra”. Membre actiu de la revista “Babel”. L’hivern de 1986 encetà tot un seguit d’intervencions poètiques a ELS DIMARTS LITERARIS D’ARANA.

 (Aquesta nota biogràfica correspon a gener de 1987).