L’altre dia, pensant en l’organització d’aquest acte, parlàvem de repartir-nos les intervencions entre nosaltres tres: el Francesc Collado, el Pere Bessó i jo. I arribàrem a un acord.
El Francesc ha de parlar de l’organització de les tertúlies. De totes les vicissituds i anècdotes viscudes per a fer realitat més de 300 tertúlies al llarg de 10 anys.
De com Els Dimarts Literaris d’Arana començaren, en una primera etapa, al petit pub Arana del Barri del Carme de València: Local de copes i d’agitació cultural que varem posar en marxa dues sòcies i jo: la Maragda Pérez i la Carme López. Carme
Francesc també ha de parlar del trasllat al Café Lisboa, l’any 1990, on l’enyorat Pepe Benet, mai suficientment recordat, ens acollí amb afecte i bonhomia. Sempre atent als detalls. Ens va fer sentir com a casa.
Per aquell temps havíem tancar l’Arana i jo em vaig incorporar professionalment a l’estructura comercial de Santillana en la delegació d’Alacant. Recorde els primers mesos de tertúlies al Lisboa venint des de Murcia o Albacete, cada dimarts, per tornar al sendemà cap a Elx o Novelda. Fou en aquest moment quan el Francesc Collado assumí tota la responsabilitat i la càrrega de treball de coordinar i convocar les tertúlies. Fins aleshores la seua col·laboració havia estat ja imprescindible per a la logística de les convocatòries: al seu pis del carrer Bèlgica fèiem cada setmana el disseny de les targetes d’invitació i els fulls informatius de cada presentació, mentre berenàvem boquerons amb vinagre fets pel Paco amb el peix fresc de la platja comprat al Mercadona. Però a partir d’aquest moment, ho tindria que fer pràcticament ell sol. Gràcies açò i a la seua manera de ser, ordenat, perseverant i sistemàtic, ara conservem les programacions íntegres del període 1990-1996. La etapa més llarga de les tertúlies. Gràcies Paco.
D’altra banda, el Pere Bessó, hem acordat que parlarà de les repercussions que tingueren, i tenen encara, 10 anys de tertúlies i publicacions en la poesia valenciana actual. De com les tertúlies donaren la veu a molts poetes per presentar moltes obres inèdites. En fi, ha de parlar de com les plaquets de la Forest d’Arana van ser la primera publicació d’uns, aleshores, joves poetes que avui ja tenen una obra i una trajectòria consolidada al panorama de la literatura valenciana.
Ha de parlar de Josep Mir, (avui s’ha disculpat per no poder venir), els nostre poeta talismà, el número 1 en tot: el poeta de la primera tertúlia, després la primera plaquet, aquella ja llegendària “Viure no és necessari, navegar si” que amb tres reedicions ha estat el llibre de La Forest del que més exemplars hem publicat. Després publicà, fins i tot, la plaquet número 11 (el doble u, pel joc).
Recorde la primera tertúlia com si fora ahir. Tots estaven un poc nerviosos, sobretot inquiets per la incertesa, vindrà algun a la tertúlia? Dimarts a les 11:30 de la nit era una aposta que, per intempestiva, avui seria impensable. Però aparegué el Mir i desplegà la seua parafernàlia: a la taula de lectura hi havia un flexo i una rosa, ell afegí una màscara blanca amb els ulls traspassats per un llaç roig, un rellotge i un donyet. I la seua inexcusable copa de conyac Mascaró. No sé si ens tranquil·litzà, però.
També parlarà doncs, de Susanna Toledo, de Lluís Roda, de Francesc Rodrigo , Begonya Mezquita, Ramir Català, Josep Segura, Josep Vicent Galan, Sílvia-Marina Aresté i Montse Anfruns entre d’altres. De tots els qui s’estrenaren en l’edició a la Forest.
Quantes vesprades a casa de Pere amb els poemaris d’aquests escriptors novells, repassant, revisant i orientant el seu instint poètic. També de preparació de presentacions, redacció de colofons (santoral en mà) i correccions de galerades de llibres.
Ara, no sé qui dels dos parlarà dels Homenatges, Paco o Pere, perquè crec que a mi no em tocava, o sí? Bé els Homenatges: aquella sèrie de lectures i publicacions col·lectives que encetarem, instigats i a proposta de l’incansable Lluís Roda, amb l’Homenatge als Trobadors. Després vingueren Contra la Guerra; Vida Contemplativa (Homenatge a Vicent Andrés Estellés) gràcies a les gestions del Collado qui havia organitzat una visita del poeta de Burjassot a d’institut i aprofità per demanar-li uns poemes per a La Forest; Foc Secret (Homenatge a Joan Valls) inspirat pel Manel Rodríguez-Castelló, Passat Festes (Homenatge a Joan Brossa); i finalment, Joan Brossa recull de textos crítics: magnífic volum que va veure la llum gràcies al treball immens i impagable de Josep P. Montaner. Incansable el Pep.
Brossa. Amb quina calidesa ens acolliren el Joan i la Pepa a sa casa de Barcelona, a prop de l’avinguda de Nostra Senyora de Montserrat, com deia Brossa fent una genuflexió burleta. Anàvem per dir-li que una colla de poetes valencians, motivats etílicament i nocturna, havien acordat retre-li un homenatge en forma de lectura de poemes que publicaríem conjuntament amb un recull inèdit seu. I ells ens digué que sí. Anàrem una bona colla: el Francesc, el Vicent Galan , ara no recorde qui més. Però de segur que ara després m’ho recordareu cada u dels que anàreu.
I per últim, en aquell acord de repartiment de tasques entre els tres oficiants d’aquesta nit, a mi em correspon parlar de les publicacions.
I si ara jo fora disciplinat, parlaria de les 46 plaquets publicades, dels 9 premis de poesia convocats i publicats, de la sèrie d’homenatges (eixa col·lecció d’edició acuradíssima, amb tapa dura), de la incipient col·lecció de teatre, on publicarem durant uns anys els premis de teatre “El Micalet” (premis que també convocarem recolzant a aquesta casa, que avui ens acull, com ens demanà el ja desaparegut Frederic Jordan).
Si jo fora disciplinat, parlaria de La Sibil·la d’Arana, col·lecció de crítica literària on publicarem treballs de Jaume Pérez Montaner i Francesc Collado , i on anunciarem la “pròxima” publicació d’un estudi sobre un poema de Joan Fuster i que no mai editarem. Després dels anys, encara em reclama algun fusterià impenitent exemplars d’eixe llibre mai publicat.
Em tocaria parlar de la gent de les impremtes: de Lola Nomdedeu d’Ocmo Impressors, quanta paciència ens tingueren per les dues parts; de Imprenta Plaza de Mislata; de la gent d’Artes Gráficas Alarcón d’Utiel, dels germans Brotons (fotocomponedors, que amb una màquina sense pantalla escrivien tot un llibre sense enganyar-se. Al seu estudi vaig veure un dels primers Mackintos professional que arribaren a València). I finalment de José Luis Martín, impressor de la Fonteta de Sant Lluís, però originari del carrer Roters (barri del Carme). I ara aquí em tocaria contar una anècdota de com són pare i el meu es conegueren abans de la riurà de 57, però no ho faré.
Si fora disciplinat parlaria, de la col·lecció de tríptics Fulles d’Herba que, durant un temps, aprofitaven per presentar l’activitat de cada dimarts i que serien l’embrió de la Revista Arana. RevistaFrancesc Collado , Jaume Pérez Montaner, Manel Rodríguez-Castelló, Francesc Mompó, Francesc López Barrio, Òscar Romero, Lourdes Toledo. I Xelo Mir i els seus reportatges i entrevistes; Manolo Gil i les seus crítiques d’actualitat; Enric Iborra (i les cròniques literario-musicals). Segur que em deixaré algú.
Però no vull ser disciplinat i no compliré la meua part. No vull parlar-vos de llibres a vosaltres. Ja s’ho sabeu tot. Jo vull parlar de vosaltres, de nosaltres, dels qui férem possible aquest invent.
Vull parlar del meu malaguanyat amic Ximo Mora. Company des de l’institut i en la facultat, pedralbí militant i comunista. Sense ell no s’explicaria com en un “garito” del barri del Carme naixen, de sobte, unes tertúlies literàries. Ximo fou qui ens presentà el Pere Bessó i qui propicià que li férem la proposta d’organitzar unes tertúlies. I el Pere ens digué que no. Que no, que no. Que no era el moment. Ens deixà fotuts. Allò ben cert és que des d’aleshores, el Pere es feu un client assidu de l’Arana i també amic. Sobretot amic. Moltes nits venien amb el Didac, sopàvem i xerràvem i el Didac dormia als coixins del banc corregut. Passats uns mesos, ens anuncià que ara sí. Que ara si era el moment. Val a dir que va ser en una nit de conversa, marxisme i alcohol amb el Pep Mir que el Pere decidí d’acceptar la convocatòria de les tertúlies a l’Arana. I havien de convocar una tertúlia poètica oberta, que fugiria de les capelletes per estar oberta a tothom. Que només havia de posar una rosa a la taula de lectura i una copa per al poeta lector. Que de tot d’allò altre s’ocupava ell. Com m’enganyà: en unes setmanes estàvem enviant centenars d’invitacions a les tertúlies i uns mesos després publicant unes plaquets a un ritme infernal, quasi professional: una al mes. Era una activitat frenètica. Com m’enganyà: açò ho fem en un nores, deia. Com m’enganyà: em tigué uns llargs mesos aguantant-me, fent goleta per a després enganxar-me amb un am invisible de poesia i amistat. Eh Pere.
Jo vull parlar dels assidus, dels qui amb militància staliniana no fallàveu un dimarts (o molt pocs): de l’esmentat Pep Mir i del Lluís Roda (incondicionals en presències i en absències); del Paco López Barrio i la seua enamorada Maria Jesús Yago (perquè també tinguérem noces en La Forest); del Josep Ballester (entusiasta defensor de la Forest, se la sent com si fora només d’ell). Val a dir que ha estat el primer en apuntar-se a aquest sopar i el primer en fer la transferència.
També del Vicent Berenguer , avui també ha escusat l’assistència. Vicent..., com allargava les nits de cacera els dimarts, fins anar-se’n directament a la Diputació a treballar, sense dormir.
Ah! I vull parlar de les nostres xiques: de l’Encarna Sant-Celoni , que avui està d’enhorabona, bonica moltes felicitats, i de la Maria Fullana. Recorde una nit pel barri, el Pere i jo travessàvem la nit, i se trobarem a Maria. El Pere, li demanà un poemari per a publicar. Maria al·lucinava. Voleu en poemari meu? No tinc ara cap enllestit –ens digué. Tal vegada uns versos escadussers.
Vull el record de Dolors Sanchis, de Mercé Viana, de Lourdes Toledo , d’Isa bel Robles i de totes Les veus de la Medusa.
Vull referir-me a l’estol de jovenetes estudiants que envoltaven els seus professors d’institut, perquè foren l’alegria i el pebre de les nits d’Arana.
També m’agradaria parlar i agrair la participació als qui vingueren esporàdicament: a Ramon Guillem (que està per ací), a Francesc Calafat per aquella nit d’antologats i antologadors, a Marc Granell i Pep Piera, a Teresa Pascual (recordant aquella presentació de “Flexo” en que es parlà de premis, jurats i premiats) i a Manel García Grau, qui exportà a Castelló el que Lluís Roda havia fet a Alacant: una tertúlia poètica. Ah, i als Antoni Ferrer, els dos.
Vull parlar de tots els qui, des dels mitjançant de comunicació han fet difusió de les nostres activitats i de les nostres publicacions: de l’Enric Sòria, qui als pocs mesos de començar les tertúlies ja ens dedicà un reportatge a El Temps, que llegit avui hom li pot atribuir dots de clarivident o endevinador.
A Ricardo Bellveser, qui ens tens difícils, es feu ressò de les nostres publicacions des de Las Províncias.
A Toni Gómez, qui durant d’una llarga temporada ens publicà, setmanalment, un article a la desapareguda Hoja del Lunes. Gràcies Toni. Val a dir que avui havia preparat un reportatge per al Posdata del Levante, però que l’anunci de la fi de la violència d’ETA ha fet que caiguera per manca d’espai.
Vull parlar i enrecordar-me de tots, de Jaume Pérez Montaner sempre tan a prop i tan fidel. De la colla de la Valldigna, de Josep Enric Grau i de Joan Vicent Clar, un altre absent.
Fins i tot vull enrecordar-me d’aquells als qui no publicarem, als qui demane perdó, per no complir amb els nostres compromisos: parle del Juli Disla (Premi de Teatre El Micalet) i la Cori Pedrola (darrer Premi de Poesia La forest d’Arana).
Però, no puc parlar de tots, perquè de segur que m’oblide de molts i no vull ferir ningú.
Aleshores millor que no parle i que ho facen els meus contertulians.
Si els he deixat algun tema per tracta. Perquè també crec que els he xafat la guitarra.
Però no vull acomiadar-me sense demanar perdó als no citats, mai no he segut de gran memòria. Ah i tampoc vull acomiadar-me sense donar les gràcies a El Micalet per acollir-nos. Que se m’oblidava.
Manel J.M. Romero
València, 21 octubre 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada