Temps de tertúlies. Manel Alonso

Pere Bessó, Manel J.M. Romero, Josep Vicent Galan i Manel Alonso a les tertúles "Les nits màgiques del Django's".

Fotos J.M.Lorente i Vicent Salvador

En un temps, com l’actual, en què ens relacionem a través de les diferents xarxes socials i els lletraferits publiquen els seus versos i la seua prosa en internet, pareix que parlar de fanzines i revistes de creació literària o de tertúlies a bars i cafeteries siga una anacronisme. És cert que al País Valencià encara hi ha en funcionament revistes com ara la veterana L’Aiguadolç, editada a la Marina Alta, o Els Llibres de L’Aljamia, editada a l’Horta Nord, però no hi ha eixa profusió que hi havia en dècades passades, en les quals podies trobar una llarga llista fetes amb més o menys gràcia, amb més o menys mitjans. A la memòria em vénen capçaleres com ara: TacCarbònica, Llombriu, Tuacte, L’Horabaixa, Cairell, Passadís, Murice, La Factoria Valenciana, Abalorio, només per citar-ne algunes.

Els blogs personals i webs especialitzades en editar textos literaris han cobert aquest espai, un espai que cobrixen amb menys costos, amb més rapidesa i arribant a més gent.

Va haver-hi a la ciutat de València un temps gris en el qual un general colpista, damunt del seu cavall, presidia la plaça de l’Ajuntament i en el qual només els poetes i alguna cèl·lula clandestina d’un partit d’esquerres (de vegades la cosa coincidia en les mateixes persones) s’autoatorgaven el dret a reunió i el de llibertat d’expressió, tot donant color i llum a un cap i casal que havia deixat de ser-ho per a esdevindre una casposa capital de províncies.

L’excusa per a aquesta fauna era la nit, un café i una copa, i la seua matèria primera la paraula convertida en literatura.

La gent eixia de casa i es trobava en un local i parlava fins a la matinada imaginant una societat futura més lliure, més justa i més culta, cosa que es va quedar en un somni de poetes, ja que el país cauria en mans d’aquells que l’han convertit en un abocador de fem amb el disseny més aparent.

Tertúlies com ara les del cafés San Patricio, Madrid, Malva-rosa han passat al record.

També als pobles se’n feien, de tertúlies literàries, en el meu, Puçol, durant els anys noranta vam fer les del café Django’s.

Si n’hi ha una d’entre totes les tertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seua duració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i fins i tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia que organitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, és sense cap mena de dubte La Forest d’Arana.

Al capdavant de La Forest d’Arana es trobaven els poetes Pere Bessó i Francesc Collado, així com el manifasser Manel J.M. Romero.

Hui, de tot aquell moviment fa vint-i-cinc anys i per tal de celebrar-ho com cal han posat en marxa un blog on recuperen imatges i articles del passat i, a més, han organitzat un sopar d’encontre a la Societat Coral El Micalet.

Sóc de l’opinió que en aquest país no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota una generació les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’alguns àmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat que tenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!

No sé si en aquesta nova era digital serem capaços de fer un esforç i tornar a construir l’edifici que Collado, Romero i Bessó, en companyia de molts altres (Galan, Pérez Montaner, Mompó, Sant-Celoni...) van ser capaços d’alçar, potser els temps no siguen els més propicis i els projectes siguen d’una altra espècie, el temps ens ho dirà.

(Publicat el 13 d’octubre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

Quan l'Arana feia furor d'Antoni Gómez

Posdata 757
Levante-EMV
28 octubre 2011

Nits de poesia i gintònic

Nits de poesia i gintònic

Núria Cadenes

Article publicat a El Temps

Núm. 1428 25 d’octubre 2011.

La revista El Temps ha publicat un extens reportatge (4 pàgines) signat per Núria Cadenes on arreplega les declaracions de Francesc Mompó i Manel J.M. Romero en una entrevista celebrada fa una setmana, quan es preparava la celebració del 25 aniversari de les primeres tertúlies de l’Arana.

  

Durant deu anys, cada dimarts a la nit, poetes de tota mena i condició s’aplegaven en una tertúlia d’alta intensitat a la ciutat de València. Va ser la saó de moltes veus avui consolidades.

Ara que La Forest d’Arana compliria 25 anys, els seus impulsors en fan celebració.

Resposta a Enrique Garcia Aranda en "Diario 16"

Sr. Director de Diario 16-Valencia

Av. Antic Regne 58

VALÈNCIA

Distingit senyor:

Acollint-me al dret de rèplica per al.lusions directes, us pregue tingueu a bé publicar en les pàgines del diari que dirigiu aquest escrit de contestació als insults apareguts dijous 12 de novembre i signats per Enrique García Aranda, a la pàgina 59 de Diario 16-Valencia.

Rebeu el meu agraïment d’avançada i la meua salutació.

Manel Rodríguez-Castelló, escriptor

València, 12 de novembre del 1992

D.I. 21.632.006

NO INSULTARÀS DEBADES

En relació a l’escrit (si com a tal es pot definir una ximple concatenació d’insults dedicats al conjunt de “escritores del Pais Valenciano” en general i als de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i als contertulis de La Forest d’Arana en particular) aparegut a les pàgines d’aquest diari el passat dia 12 de novembre, signat pel senyor Enrique García Aranda, i en el qual se’ns titla de “fascistas”, voldria expressar unes quantes coses. En primer lloc, que em sembla d’una lamentable irresponsabilitat que des d’un mitjà d’informació es fomente la manipulació més barroera, l’insult més gratuït, la desinformació més tendenciosa. Ignore si el periodista en qüestió parla d’oïdes o era present la nit del 10 de novembre al Cafè Lisboa, en l’acte d’homenatge al poeta Màrius Torres, però sospite que en qualsevol dels casos el mouen foscos designis i/o prejudicis inconfessables que el fan pixar fora de test. La cosa va anar com ara intentaré descriure. El darrer dimarts, com puntualment des de fa sis anys, al Cafè Lisboa, un grapat de gent (no n’importa el nombre: hi ha dies que no hi cap una agulla i d’altres que hi ha quatre o cinc gats, això sí, feréstecs i boscaires) ens disposàvem a retre un senzill homenatge al poeta Màrius Torres, de la mort del qual es complirà enguany el cinquantenari, consistent en la lectura d’alguns dels seus poemes i la posterior i habitual tertúlia oberta. Ja ens va estranyar, veure-hi tant de personal, un dimarts normalet, ja que descartàvem que el malaguanyat poeta concités, de colp i volta, tantes expectatives. Encara faltava més de mitja hora perquè l’iniciàssem quan una jove, tota nerviosa, se’ns acosta i ens pregunta si sabem alguna cosa sobre l’encontre que la Bienal de Jóvenes Creadores tenia convocat (“concertado” en diu el senyor G. Aranda. ¿Concertat amb qui, ja que ni els organitzadors de La Forest ni els responsables del local no en sabien res?) i ens diu que ja eren les 23.30 passades, que encara no n’havia aparegut cap responsable, que estaven molt emprenyats (els “jóvenes creadores”, supose) perquè la Bienal no havia organitzat cap acte literari, que faltaven traductors, etc., etc. Ens mostra un paper on algú havia suplantat el nom de La Forest d’Arana i convocava, en castellà, efectivament a un encontre, sense més especificacions. Li expliquem que es deu tractar d’un “error”, que La Forest d’Arana té programat l’homenatge, però que s’hi poden sumar si així ho desitgen, ja que la casa té per costum de no marginar mai ningú (i menys per qüestió de llengües, cosa que em sembla que no li cal demostrar, i em sap greu no poder dir el mateix del senyor García Aranda), i que amb molt de gust escoltarem la veu de poetes francesos, italians, espanyols, i mediterranis en general, que es veu que de tot n'hi havia. Tot debades, perquè la noia seguia nerviosa, sense trobar els papers, mentre una càmera es passejava pel cafè filmant la surrealista escena d’un grapat de “jóvenes creadores” més despistats que un polp en un garatge, sense teatre ni actuació, i entossudida a posar barreres lingüístiques on no podien haver-n’hi. En la confusió, sospite que en el seu afany per traduir al castellà (llengua que es veu que els mediterranis “entenen” millor que no el català) va trair, de bona fe o no, les nostres explicacions i va provocar la desbandada aïrada dels “jóvenes creadores”, adduint que no podien participar en un acte que es feia en català, amb la qual cosa pressuposava en els altres la pròpia ignorància. I el cas és que tampoc devien entendre un borrall de castellà, perquè es feia servir d’una traductora al francès. Forasters vindran que de casa mos trauran.

Ignore què és aquesta Bienal, ignore qui són aquests “jóvenes creadores”, ignore quins llibres han presentat i a quines altes especulacions o sublims operacions de màrqueting s’han dedicat, aquests dies, a la nostra ciutat, i no sé quants diners, públics, s’han invertit en la broma, però em fa l’efecte, pel que l’altra nit vaig poder veure, que al darrere hi deu haver algun responsable, que alguna cosa deu haver fet fallida quan ha calgut que la desorganització, la pantomima, i l’insult sense poca ni solta s’erigissen en notícia gràcies a la ineptitud d’un suposat periodista. Del que estic totalment convençut, perquè es desprén de les paraules de García Aranda, és que aquest senyor perboca un llenguatge intolerant, sense arguments i calumniós, en el més pur estil demagògic i carpetovetònic, que sense gens d’elegància estableix les connexions següents: escriptors de La Forest=Associació d’Escriptors en Llengua Catalana=escriptors del País Valencià=nacionalisme català=intolerància, xenofòbia, racisme, etc. Simplement penós.

No es pot insultar debades els escriptors del País Valencià, senyor García Aranda, aliens completament a aquest muntatge de penós autobombo, ni es pot fer carregar sobre les esquenes d’altri els propis fracassos. Si no sabien on col·locar la nit del dimarts 10 de novembre un grup d’escriptors mediterranis, no és culpa nostra, i ningú no ens paga per entretenir-los havent de renunciar als propis actes, mal que em pese que escriptors d’altres països se’n puguen haver anat amb una idea més aviat nefasta sobre els responsables culturals de la ciutat i del país, però no hi ha més cera que la que crema, per molt que se’n vulga responsabilitzar manipuladorament els escriptors d’ací i el “nacionalisme” català. Si creieu que és una actitud “fascista” la defensa del propi treball, ja us ho apanyareu vós. I pel que fa a allò del “nacionalismo cuando tiene poder”, i “al nacionalismo víctima”, ¿no és fer-ne un gra massa? Massa tuf imperial poc dissimulat. ¿De què parleu? ¿O no parleu per vós, i algú ha llançat la pedra i ha amagat la mà? ¿Què és pretén amb aquestes calúmnies?

Manel Rodríguez-Castelló, escriptor

Fascistas. Bienal de Jóvenes Creadores. 1992.

Diario 16

12 noviembre 92

Fascistas

Enrique García Aranda

La intolerancia es, quizá, la peor de las enfermedades que sufre la sociedad civilizada y la causante de muchos de los males que ahogan la convivencia pacífica de seres inteligentes. La xenofobia y el racismo son hijos directos de la intolerancia, pero no los únicos. Cuando en esta ciudad suceden hechos tan desagradables como el ocurrido en el café Lisboa en la noche del pasado martes, bien podría decirse que el sentido nacionalista es también una criatura parida por la misma madre que parió a las dictaduras fascistas.

Cuando el pasado martes por la noche un grupo de jóvenes escritores de la Europa mediterránea se acercaron a la tertulia de “La Forest d’Arana”, en el café Lisboa del barrio de El Carmen, para participar en ella y compartir sus ideas y experiencias, no podían creer lo que allí aconteció. A pesar de haber prevenido con antelación su visita –concertada por ellos mismos anta la carencia de actos preparados por la organización en Valencia de la Bienal de Jóvenes Creadores-, los cuatros gatos de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que se reúnen allí habitualmente no les dejaron intervenir en la tertulia “perquè no parlen català”.

Imagínense ustedes el asombro de los jóvenes escritores y poetas griegos, italianos, franceses, portugueses y argelinos –que con mucha buena voluntad intentan expresarse en castellano-, junto al de los españoles (sevillanos, malagueños, madrileños, valencianos) cuando sus colegas del País Valencià no les dejan intervenir ni siquiera en castellano, idioma que todos los presentes podían entender, algunos a duras penas. El argumento esgrimido por los escritores nacionalistas era la tradición: “Aquí se hace una tertulia en catalán desde hace muchos años y hoy no se va a cambiar” (lo decían más o menos así pero en catalán).

Por supuesto, la mayoría de los presentes no entendía lo que les decían y no podían creerlo cuando alguien les traducía. Alguno de los chicos italianos intentó pedir, micrófono en mano, algo de comprensión pero se encontró con le quitaban la voz y le daban intolerancia. Al final, les propusieron esperar religiosamente a que los cuatro gatos terminaran su reunión para empezar ellos con la suya a las dos o las tres de la madrugada. Por supuesto, se fueron. Todo es follón fue filmado por las cámaras de la RAI y la televisión portuguesa.

Los tertulianos de La Forest d’Arana no pensaron en la publicidad que podrían haber tenido en Italia o Portugal, como tampoco pensaron en los contactos que podrían haber conseguido con los literatos de otros países ni en el más sencillo intercambio cultural. Como alguien dijo, “los nacionalistas cuando no tienen poder son victimas y cuando lo tienen son verdugos”. Verdugos fascistas.

Bienal 16

Levante

27-11-92

LA FOREST D'ARANA ÉS LLIBERTAT I CREACIÓ

El redactor de cultura de Diario 16 de València Enrique Garcia Aranda fa servir fórmules senzilles però efectives: La blasfèmia i la injúria. El seu raonament és així de senzill : Intolerància = xenofòbia = racisme; tots ells fills del nacionalisme i del feixisme. I doncs, acaba dient-nos: Feixistes i "verdugos". Així ens qualifica a la gent de La Forest d'Arana i als membres de l'Associació d'escriptors en llengua catalana, per –segons ell-  no deixar parlar en la nostra tertúlia del dimarts passat al café Lisboa, els escriptors de la "Bienal de jóvenes artistas". Si el susdit redactor es trobava present, és evidentment un mentider; i si li ho han contat, és un fava que tot s'ho creu.

La Forest, aquella nit, programada com d’habitud, tenia previst fer un homenatge a Màrius Torres, anunciat a la premsa, en el 50é. aniversari de la seua mort. Eren les 23:30 h. i una xica que nosaltres no coneixem, amb més raó que un sant, se’m queixava tot mostrant-me un cartell de la Bienal on s’anunciava un "Encuentro de escritores i poetas en La Forest d'Arana, a las 22:30 h."... Jo al·lucinava, vaig consultar els companys i, efectivament, ningú no en sabia res, de l’assumpte. No obstant això encara esperàvem que algú de l’organització de la Bienal s’hi presentara a fer les oportunes explicacions. Encara teníem esperança de poder eixir-nos-en de l'embolic inesperat. Però el temps passava, i els ànims de la gent (no la nostra que ja s'ha acostumat a les altes hores de la matinada) s’alteraven.

La gent de La Forest que hi acudírem i el mateix gerent del café (En Pep Benet) no en sabíem res. Les acusacions començaven a dirigir-se directament a la Forest. En un no res vam escoltar una xica (devia ser de l’organització) que, micròfon a la mà, es dirigia a la concurrència i una altra al costat en feia la traducció simultània al francés. Venia a dir-los això: "Ja es muy tarde.../no podemos esperar mas tiempo.../aquí hacen una tertulia hoy.../y la hacen en valenciano.../no entendereis nada, pero si quereis quedaros.../allá vosotros. Son casi las doce i va a empezar la obra de teatro en el Palau de la Música... haced lo que querais pero os aconsejamos que vayais al teatro..." ??? Al·lucinant! NO?

 No solament no ens havien avisat, sinó que a més semblava que érem nosaltres els vertaders i únics culpables d’aquell desgavell, que aquell desastre era un boicot nostre als joves escriptors que esperaven la tertúlia promesa per la Bienal de feia més de dues hores. Finalment, mitjanit passada, com d’habitud, vam començar la tertúlia i vam convidar els assistents a participar en l’homenatge.

La Forest d'Arana no té cap problema amb les llengües ni amb els pobles. Per ací han passat escriptors parlants de bielorús, ucraïnés, japonés, hongarés, kàliba, castellà i... per a què continuar. Les llengües més emprades són el català i el castellà, naturalment. I qualsevol que s’acosta a la tertúlia amb interés i vol participar... no n'ha tingut mai, de problemes. Els problemes, en tot cas ara són de l’ajuntament de València i de la Bienal que, a pesar dels milions que reben dels contribuents, i que malbaraten, no saben ni organitzar una barraca de fira. I naturalment també del sr. Enrique Garcia Aranda que, segurament, haurà de respondre davant els tribunals per injúries i calúmnies amb publicitat manifesta.

Aquells poetes i escriptors grecs, italians, francesos, portuguesos, argerians, sevillans, malaguenys i madrilenys etc. van anar al Lisboa, com han anat a la gran majoria d’actes, enganyats per l’organització de la Bienal i tenien més raó que un sant. Però La Forest d'Arana no en té la culpa, en tot cas està sofrint la incomprensió d’aquest ajuntament de València que no ha comptat mai amb nosaltres i, tot i així, amb certes condicions de racionalitat i cortesia, encara ens trobarien disposats a col·laborar en benefici de la cultura, la llengua i la literatura, en especial del poble valencià.

Francesc Collado (Vice-president de La Forest d'Arana)

27-11-92

Des de la perifèria: notes sobre la poesia dels vuitanta. Jaume Pérez Montaner

Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
Frankfurt, 18-25 de setembre de 1994

(Axel Schönberger, Tilbert Dídac Stegmann)

Des de la perifèria: notes sobre la poesia dels vuitanta

Jaume Pérez Montaner

Universitat de València

No em desplau de començar pel tòpic i, a més a més, en castellà: “Malos tiempos para la lírica”, com deia la tornada d’una de les cançons més populars de “Golpes bajos”, diagnòstic encertat que, segons diuen i sembla que tothom sap, després imitaria amb èxit el poeta Bertold Brech. Això era a principi dels anys vuitanta; el grup gallec va saber cantar en aquesta simple frase el que començava a ser l’esperit dominat de la dècada i anava a definir la característica més notòria d’aquests darrers anys del segle que s’acaba. Potser la predicció no va ser gaire difícil a partir de l’observació directa i sense prejudicis d’una realitat superficialment eufòrica que amagava el profund desencís d’unes il·lusions oblidades o traïdes.

S’iniciava en el món occidental, és a dir, en tot el món, l’època encara inacabada de Reagan i Thatcher, i a l’Estat espanyol tot just començava a completar-se una transició modèlica que deixava una àmplia part del poble desmotivada i en el més complet desencant, amb una Constitució feta i aprovada sobre la base d'algunes renúncies capitals i uns estatuts d’autonomia que molt pàl·lidament s’acostaven als ideals manifestats al carrer en els darrers anys de la dècada anterior. En l’aire s’anunciava i començava a respirar-se la desfeta del somni o el malson dels anomenats països socialistes. Contra l’idealisme que en bona mesura havia caracteritzat les dècades dels seixanta i setanta, venia a presentar-se als nostres ulls la realitat crua i dura: els Filesa i els Naseiro, alhora que s’encimbellaven els símbols per antonomàsia, per a bé i per a mal,de la nostra vida pública en aquests darrers anys: Boyer i la Preysler, Conde, Rubio, Roldán... i altres de volada més baixa o més curta, en un procés que sembla que no ha d’acabar.

.../...

No és estrany, doncs, que el relatiu despertar de la poesia en els darrers anys haja estat propiciat bàsicament per la iniciativa gairebé sempre privada i voluntarista de nombrosos poetes en condicions òbvies de marginalitat. Un exemple ben eloqüent n’és l’aparició i multiplicació de les tertúlies poètiques i literàries. La més dinàmica i antiga potser, “La Forest d’Arana”, a València, ja amb una tradició de reunions i lectures setmanals des del 1986; després, les desaparegudes tertúlies de “Cavallers de Neu”, la del cafè Malva-rosa, animada per Antoni Martí, també a València, o les també efímeres “Aina”, a Gandia, i “Poetes de l’Havanna”, a Palma de Mallorca. Entre les encara actives en el moment de redactar aquestes línies cal destacar “La Revolica”, d'Alacant, dirigida primer per Lluís Roda i després per Enric Balaguer, animada sobretot pel grup “Tu-Acte”, “Les Nits de Djongo”, de Puçol, el ”Cafè Central”, de Barcelona, o la tertúlia literària de Castelló, organitzada per Manuel Gacía Grau i Lluís Meseguer. Caldria afegir-hi encara iniciatives més directament relacionades amb algunes institucions, com el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, als cicles organitzats pel “Teatre Lliure”, “Paraula de poeta”, o les “Lectures Poètiques” de la Caixa de Balears “Sa Nostra”. Tot plegat, es tracta d’un fenomen que parla eloqüentment de l’interés ben viu que la poesia pot suscitar encara en alguns sectors de la nostra societat; com a exemple significatiu es podria mencionar l’assistència habitual i activa de vint o trenta persones setmanalment a “La Forest d’Arana”, una assistència superior, ben sovint, a la d’algunes representacions teatrals, a pesar del desgast i cansament que suposen els més de vuit anys d’activitats constant; o es podrien mencionar els homenatges multitudinaris a Vicent Andrés Estellés, Joan Valls Jordà o Joan Brossa, realitzats també per la mateixa entitat.

No és de menor importància l’activitat editora desenvolupada a partir d’aquestes tertúlies, que ve a sumar-se a la de les poques i esforçades col·leccions de poesia de les editorials establertes, amb reculls com Poetes de l’Havanna (1992), a cura de Xavier Abraham, amb textos, entre d’altres, de Josep Maria Llompart, Miquel Àngel Riera, Jaume Pomar, Antoni Vidal, Damià Huguet, Àngel Terron o Miquel de Palol; Els dimarts poètics de La Naia, 1987-1989, a cura de Lluís Roda, que recull els dos primers anys d’aquesta tertúlia antecessora de “La Revolica”, amb poemes de Rodríguez-Bernabeu, Lluís Alpera, Miquel Martínez, Marc Granell, Josep Piera, Teresa Pascual, Maria Fullana i molts altres; les plaquettes editades per “Sa Nostra”  de les Illes, les d’”Aina” o les del “Café Central” i, sobretot, la ja impressionant col·lecció de “La Forest d’Arana”, amb obres de Josep Mir, Francesc Collado, Lluís Roda, Francesc López Barrio, Josep Ballester, Pere Bessó, Begonya Mezquita, Rodríguez-Castelló, Marisol González, Joan Vicent Galan, Francesc Rodrigo, Sílvia-Marina Aresté, Isabel robles, Francesc Mompó, Josep Igual, etc., a més de les traduccions de John Donne, Sergio Corazzini, Patrizia Cavalli, Wallece Stevens, Erich Fried, Emily Brontë, Nerval, Apollinaire, Iannis Ritsos o Amy Lowell o els volums de poesia o assaig sobre Estellés, Brossa, Joan Valls o Josep Sebastià Pons.

.../...

Extracte de la publicació a les Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes de l’aportació de Jaume Pérez Montaner. Podeu consultar  l’article complet, i recomanem la seua lectura, a GoogleBooks:

http://books.google.es/books?id=M-H3zOLvpT0C&pg=PA319&lpg=PA319&dq=la+forest+d'arana&source=bl&ots=diMU1ZMuEK&sig=zkW_DW_eUlGNPMAPhiyilXhfAwM&hl=es&ei=mNWXTvvyG4aKhQfOr_CZBA&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCUQ6AEwATgo#v=onepage&q=la%20forest%20d'arana&f=false

Temps de tertúlies

http://www.linformatiu.com/opinio/detalle/articulo/temps-de-tertulies/

A L'Informatiu (Diari Digital Valencià per als nous temps), el company Manel Alonso i Català ha publicat una columna, dins de la seua secció "Mou-te que açò s’empastra”, recordant les revistes i les tertúlies literàries, sota el títol “ Temps de Tertúlies”.

Fa especial esment a La Forest d’Arana, tot dient:

“Si n’hi ha una d’entre totes les tertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seua duració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i fins i tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia que organitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, és sense cap mena de dubte La Forest d’Arana.

…/…

Sóc de l’opinió que en aquest país no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota una generació les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’alguns àmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat que tenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!”

Gràcies Manel.

Poesia valenciana, ara (1987)

Les canviants manifestacions d'un creixement
Enric Sòria
El Temps
19 gener 1987

Enric Sòria va ser, probablement, el primer en parlar als papers del moviment que suposà l’aparició de les tertúlies de l’Arana. A la revista El Temps del 19 de gener de 1987 aprofità un reportatge sobre l’estat de la poesia valenciana del moment per a repassar el fenomen i fer-ne crònica dels qui i els com.

Reproduïm el fragment en que es centra en l’Arana. Podeu llegir la crònica sencera a la imatge.

.../...

Una de les manifestacions més reeixides per ressuscitar o actualitzar l’ambient d’aquelles immenses tertúlies de la dècada passada ha estat les vetlades poètiques del Pub Arana, al mig de les ruïnes del mític Barri del Carme de València. Un grup d’amics dels versos, tènuement coordinats per Pere Bessó, s’hi ha anat reunint a les 11:30 de la nit de cada dimarts, des del passat novembre. D’Horaci ençà, si més no, la poesia és cosa de noctàmbuls i d’ebris, i la barreja de recital poètic, taula redona i tertúlia amb apunts de bacanal que es munten els poetes setmanalment a Arana no podia fracassar.

El pub és més aviat menut i acollidor, i cada dimarts unes trenta persones l’omplin de gom a gom. Un full informatiu amb les dades imprescindibles  algun poema il·lustratiu posa escaientment en antecedents. Entre els lectors-poetes hi ha hagut de tot, gent més o menys cèlebre, d’altres quasi desconeguts malgrat els anys d’ofici i molts joves: Josep Mir, Francesc Collado, Susanna Toledo, Montse Anfruns, Vicent Alonso, J. Llinares, Vicent Berenguer, Josep Ballester, Víctor Soler o Lluís Roda. Després de la lectura va l’estona més animada de la nit. Copes, comentaris poc o molt incisius, ballmanetes, divagacions, matisos múltiples. De la funció de la poesia a la de l’adjectiu. De la política a la teologia. De l’amor diví al, sobre tot, profà.

Per a Vicent Berenguer, un dels assidus, aquesta és la primera iniciativa així, amb continuïtat, que qualla a València des de fa molt de temps. Vicent ens subratlla la formació d’un ambient estimulant i participatiu, amb un públic molt variat i alhora fidel i interessant. Segons Pere Bessó, ànima de la idea, amb les vetlades d’Arana es pretenia fer una mena de tertúlia literària que també servís per donar a conèixer una gent que comença o que malgrat haver dut anys fent poemes no havien estat degudament atesos. Les pretensions eren dignes i cordials, informativament correctes però gens acadèmiques. “Lúdicocognoscitives”, ens suggereix Bessó. El projecte sem`re va ser completament obert i la gent ha anat aportant noms fins al punt que és de preveure que a poc a poc passe per Arana la nòmina sencera de la professió lírica. “Hi ha uns minuts de qualitat, és clar, i per les característiques del local determinades accions poètiques tampoc no són possibles. Aquests són els límits”. Ens precisa Pere.

L’aventura d’Arana, a més d’un bon garbell d’anys de lectura atenta i intensa de poesia valenciana, ha dotat Pere Bessó d’una bona talaia per observar la poesia actual. “Dins una situació completament per normalitzar, això cal no oblidar-ho –diu Bessó- hi ha una producció molt forta. Els poetes joves fan provatures, clar, algunes de les quals són ben interessant”.

Pere Bessó ha intentat de resumir-nos la situació a partir de les influències més marcades: “Es practica una poesia universitària, culta, rigorosa, formalista, si usem el mot molt per entendre’ns. El postestellesianisme de fa uns anys ha quedat superat. En canvi, hi ha un arc ample d’influències que generen corrents més o menys nítids. Hi ha gent amb una influència de la poesia castellana molt forta, particularment el 27, d’altres, per contra, clarament orientats per la tradició catalana, que cada punt es coneix millor. Hi ha un bon sector de gent, que en podríem dir postimaginista, molt influïts per la poesia oriental, i un altre ben important, per fi, que cerca els seus mestres a Europa, siga França, Itàlia, al món anglosaxó, germànic o, en alguns casos, dins la poesia portuguesa, molt rica i molt poc coneguda. Aquestes influències, comptaran molt a l’hora de delimitar els corrents de la poesia valenciana”.

.../...

Joan Brossa i La Forest d’Arana

Crònica de Mataró

Dijous, 26 de maig de 1994

Cultura Suplement

Llibres de curs legal

Joan Brossa i La Forest d’Arana

Albert Calls i Xart

Fa dues setmanes es van presentar a la Virreina, a Barcelona, dos llibres editats per La Forest d’Arana, segell editorial valencià que amb aquests ha fet el salt de publicar acurats opuscles literaris (plaquets) a voluminosos llibres.

La Forest d’Arana està coordinada per Francesc Collado, Pere Bessó i Manel J. Romero, i distribueixen els seus productes els mataronins de Liber Europea Distribucions (LED).

Els dos llibres presentats que tenen el poeta Joan Brossa com a epicentre són:

-      Passat Festes, un singular homenatge literari que aplega un bon feix d’escriptors d’arreu dels països Catalans, que amb les seves creacions literàries (o poemes visuals) homenatgen l’escriptor barceloní.

-        Joan Brossa. Col·lecció de textos crítics i de reconeixement envers l’obra i el personatge, un tom que aplega un interessant recull d’estudis sobre Brossa,. En aquest cas, el llibre és una forta aposta (pel seu gruix, el seu contingut i l’excel·lent edició de tapa dura i amb il·lustracions fotogràfiques).

Al voltant de La Forest d’Arana es generen un seguit d’activitats. Per una banda les tertúlies que han donat a conèixer obres inèdites de poetes novells, consagrats i traduccions de clàssics. Per l’altra, el premi de poesia, que no té dotació econòmica però suposa la publicació en la seva col·lecció i l’editorial, que ja ha passat de la quarantena de títols editats.

Pel que fa a l’editorial, un dels projectes nous interessants és La sibil·la d’Arana, un espai dedicat a la crítica literària i concretat en quadernets de 32pàgines, relligades amb llom. Entre d’altres títols ja han tret un número 0 dedicat a Edgard Allan Poe i un número 1 dedicat a Joan Fuster.

La Forest d’Arana és un exemple de l’activa “militància editorial” dels valencians per promoure la creació literària en llengua catalana. Cal celebrar doncs que ara LED faciliti la seva distribució i apropament al públic.