La forest d’Arana. 25 anys. (Discurs de Francesc Collado a l’acte de celebració)

La Forest d’Arana va començar a funcionar en el Pub Arana del carrer de Dalt a la tardor de 1986. Allà hi hagué dues etapes, a la primera fins la tardor del 88 les parets de l’Arana lluïen un crema brillant. A la segona, que durà fins l’estiu de 1990, les parets estaven recobertes d’un suro gris fosc (i no és cap metàfora sibil·lina, era i és una realitat visual en les fotografies de l’època). Aquella era una època quasi mítica: a penes encetada la democràcia amb el desencant dels abertzales valencians, les renúncies eurocomunistes del PC i els acords barroers en la LOAPA entre el PSOE de Guerra i la UCD de l’insigne “valensiano” Abril Martorell. A penes 2 anys després d’entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia i La llei d’ús i ensenyament del valencià, els professors de Valencià havíem començat les nostres classes, els materials escassejaven i la gent es trobava amb ganes de contribuir a la recuperació de la llengua. No solament la parlada all carrer sinó la que es feia servir a la literatura. La forest d’Arana sabé veure aquella oportunitat i es dedicà amb fervor “quasi eucarístic” a la producció d’un espai per a tots aquells de nosaltres que ens enfrontàvem amb el full en blanc, la normativa ortogràfica establerta, els poquets diccionaris a l'abast, i les convencions socials de la transició (café, copa, puro i nocturnitat) encara políticament correctes. Allà ens trobàrem molts de nosaltres i dels que ara no hi són amb ganes de fer coses en la literatura, i en concret, en la poesia feta al nostre país valencià.

El Gerent, ànima i editor de la Forest, Manel Jesús Maria Romero i la seua companya Carme López i Maragda Pérez eren cambrers i amics de tothom qui s’acostava al negoci (perquè val a dir que allò volia ser un negoci, encara que fos poc més que per a malviure), fins que el local es va traspassar l’estiu del 90. Després de 3 anys i mig d’activitat frenètica. Encara tinc de record a ma casa una tauleta blanca que em va regalar Manel abans de tancar el local per anar-se’n a treballar a Alacant per a l’editorial Santillana.

A l’octubre de 1990 arrancaren els dimarts de l’Arana ja en el Café Lisboa, al carrer cavallers 35. Durant 4 anys funcionarem en aquell bar ampli, elegant i acollidor. El Pep Benet, i el seu soci Toni Rodilla també, ens va donar un suport inesborrable i col·laborà activament com un mecenes medieval en tot el que li demanàvem fins que a l’estiu de 1994 hagueren de traspassar el Lisboa a mans d’uns hostalers enriquits en el desenvolupament dels xiringuitos de les Arenes. I el Café Lisboa del carrer Cavallers passà a millor vida. El Pep Benet mateix ens posà en contacte amb els gerents del Café del Mercat al passeig Maria Cristina, on continuarem les tertúlies des de l’octubre del 94 fins el gener del 95. D’allà passàrem a fer-les al Gestalguinos, al costat de la plaça sant Bult, al carrer de l’Àngel, de gener a Juliol de 1995. A l’octubre de 1995 recomençàrem els dimarts de l’Arana al nou Lisboa, a la plaça del doctor Collado fins al juny de 1996. En aquella darrera etapa sembla que els dimarts ja quasi agonitzaven en els primers mesos de l’any. Ho anunciava un article visionari de la nostra revista, signat per Maria Fullana, aparegut el 13 d’abril d’aquell darrer any d’activitat.

Les tertúlies de Els dimarts poètics i després literaris de l’Arana seguien la temporalitat del curs escolar, això és començaven a l’octubre, amb la concessió del premi de poesia La Forest d’Arana, i acabaven a final de juny de l’any següent amb la convocatòria del nostre premi de poesia per a la tardor. Les tertúlies van perdurar 10 anys. De 1986 a 1996.

Els premis de poesia convocats per La Forest van ser 9, però hem de dir que només se’n van concedir 7, un va ser declarat desert i el darrer concedit a Cori Pedrola (de Tarragona) no va arribar a ser publicat per diversos motius que l’anecdotari de La Forest algun dia destaparà. Els premis van ser:
1. 1987 A frec de coltell de Francesc López Barrio.
2. 1988 Una gota de lluna de Josep Vicent Galan.
3. 1989 Ai del dolor del buit de Mercé Viana.
4. 1990 Atzar de Sílvia Marina Aresté.
5. 1991 Generalogies Opus 4 de Josep Enric Grau.
6. 1992 Viàtic Marí de Francesc Mompó.
7. 1993 Espiral d’Isabel Robles.
8. 1994 (va quedar desert)
9. 1995, a Cori Pedrola.

La paperassa sobre la programació dels Dimarts de l’Arana va començar fent-la Manel JM Romero en una màquina elèctrica que li deixava una franquícia de la casa Olivetti a través de l’amic Vicent Broch del café Fet Exprés. No me’n recorde quan i en quines condicions va ser que m’incorpore a les tasques organitzatives. No importa gens ara mateix. El cas és que a partir del 1987 comencem a treballar en un Amstrad de doble disquetera de 5,25 polzades que em vaig comprar aquell hivern, seduït pel meu amic i company d’institut Miquel Mollar. El 1989 o 90 (Manel pel seu compte i jo, pel meu) invertim diners en dos PC’s amb disc dur crec que de 30 o 60 megues.

Al principi la informació que arribava als tertulians era ben escassa: a penes una tarja de colorets, fotocopiada i retallada a cisalla amb la data, títol i autor, així com el presentador de l’acte per cada dimarts. Jo mateix m’ho havia de fer tot en una botiga d’aquelles que hi havia a prop de la facultat de filosofia i lletres. El Sebas, que així es deia el capatàs de les fotocopistes, em permetia triar les cartolines i treballar en el seu magatzem, i les xiques em fotocopiaven les cartolines amb una queixa a penes esbossada a la cara perquè sovint la màquina s’entabuixava a causa del gruix de la cartolina o de la velocitat adquirida en la pressa. -Xè! Un dia et carregaràs la màquina, que val un ull de la cara. Però el Sebas, no sé per què, mai no s’hi negava. Després hi havia la faena d’imprimir les etiquetes amb les adreces i apegar-les-hi. Portar-les a les incipients empreses d’això que es començava a dir “mailing”. I a la fi arribava a les bústies dels tertulians, a les redaccions dels mitjans de comunicació i a les consergeries de les autoritats que ens interessaven. El Pep Benet del Lisboa, molt generosament se’n va fer càrrec de la factura una pila d’anys. Gràcies amic Pep!

Al 1992 Manel comprà un Mackintosh que no fallava quasi mai, i comencem a fer les fulles d’herba setmanals, en un software anomenat “QuartkXpress”. Aleshores les coses ja eixien amb una maquetació més acurada, una composició més agradable i una informació més continuada i elaborada. Durant tot el 93 i 94. Ja teníem targetes, mailing, informació en la Túria i altres mitjans de comunicació. La Forest, és a dir les presentacions, actes i publicacions de la Forest d’Arana, arribaven a les Generalitats, els periòdics, les ràdios i els popes de la nostra comunitat i adjacents. Allò suposà la prehistòria de la nostra revista que eixiria després, del 94 al 96. La revista de la Forest va ser la culminació i el cant de cigne de l’aventura editorialista, propagandística i publicitària de les nostres activitats al si del grup d’amics, amigues i periodistes aficionats que ens havíem aplegat a La Forest d’Arana. Aquella revista, que vaig tenir l’obligació i l’honor de dirigir fins que va plegar, va traure 13 números, el darrer a abril de 1996. Gràcies a tots els que la van fer possible: Pérez Montaner, Rodríguez Castelló, Enric Iborra, Oscar Romero, Xelo Mir, Josep Mir, Lòpez Barrio, Maria Fullana, Josep Vicent Galan, Manolo Gil, Dominic Keown, Enric Satué, Josep Igual, Carme Manuel, Isabel Robles, Paco Mompó... Gràcies amics. Però, a començament de l’era digital, la revista de la Forest va plegar.

D’aquells primers anys recorde la precarietat amb que treballàvem, però també la il·lusió que li posàvem i l’interés i inquietud i col·laboració que trobàvem en tots els autors i presentadors que passaven pels dimarts. La gent senzillament volia fer conèixer allò que havia escrit i La Forest ho permetia. De primer quasi que tot eren poetes i versos, després, a poc a poc, vingueren a presentar revistes: Daina, L’aiguadolç, Caràcters, Passadís… S’acostaven també alguns narradors, llegírem traduccions de poetes castellans, anglesos, austríacs, portuguesos, alemanys, francesos, italians, danesos, marroquins, algerians, però sobretot valencians i alguns catalans i mallorquins.

Vam fer actes específics i especials per donar la paraula a les dones, per celebrar el dia de la dóna, per homenatjar altres literatures i altres poetes, començant pels Trobadors o Màrius Torres. Vam fer homenatges als nostres Joan Valls, a Vicent Andrés Estellés, al nostre encantador amic Joan Brossa. Vam fer publicacions col·lectives, com ara Per la pau, Les veus de la medusa. Al capdavall molts de vosaltres bé coneixeu les coses que féiem. Potser no sempre massa reconegudes per l’opinió pública i algunes vegades contestades, malinterpretades, criticades i injuriades per certs mitjans de comunicació públics i privats que anaven establint les seues edicions de “La Comunidad Valenciana” per continuar venent-nos paper i manipulant-nos la nostra gent… quan no, de vegades, les nostres activitats eren envejades per alguna plataforma editorial i associativa insidiosa, que veia malament els quatre xavos que la Conselleria amb bona voluntat i molta desgana ens permetia o envejava la resposta exitosa que obteníem de la intel·lectualitat valenciana.

Bé, doncs ara som ací, 25 anys després i podem contar-ho amb plena satisfacció a vosaltres i a d’altres generacions. Personalment i en nom de La Forest, voldria recordar també amb emoció tota la gent que ens ha faltat en aquest temps i donar-vos una abraçada d’un en un i d’una en una. I desitjar-vos un per molts anys! de poesia, amistat i... Salut.

Francesc Collado Soler

Foios 21 d’octubre de 2011