Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fulles d'Herba. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Fulles d'Herba. Mostrar tots els missatges
dissabte, 28 de juny del 2025
dimarts, 8 de novembre del 2011
Afegiràs Abril (Ratlles fetes al sud de la pluja), de Marisol González Felip
FULLES D’HERBA
numero 9
25 gen 94
Presentació a cura de
Josep-Lluís Abad
del llibre de poemes
Afegiràs Abril
(Ratlles fetes al sud de la pluja),
ed. Derzet i Dagó 1993,
de Marisol González Felip,
el vint-i-cinc de gener
del mil nou-cents noranta-quatre
a les onze de la nit
al Cafe Lisboa.
Marisol González Felip naix a València el 17 de juny de 1962, diumenge. Té estudis universitaris i, per guanyar-se la vida, intenta fer classes de valencià en un institut de FP. Els oficis que més li agraden, pera, són: escriptora i contadora de contes. Ha estat col·laboradora d’Edicions Voramar.
Ha publicat sis llibres de versos i ha obtingut els següents premis i mencions de poesia: Ciutat de Vila-real 1985, amb Els tolls de pluja són infinits; Vila de Nules 1987, amb Les hores breus; “Paco Molla” de Petrer 1989, amb Crònica de llunes; 3r. premi «Miguel Hernández » 1989 de la Conselleria de Cultura, amb Parany de soledat; Ciutat de Vila-real 1989, amb L'edat deserta; Vila de Nules 1990, amb La tendresa dels freixes (Poemes al nord de la lluna); Ciutat de Vila-real 1991, amb Aprenc la separació; menció honorifica Vé Premi «La Forest d'Arana» 1991, amb Sirimiri (Memoria de llavis); Ajuntament de la Vall d’Uixó 1991, amb Despulles; finalista del Senyoriu d'Ausiàs March 1992, amb Adàgio per a una platja nua; Les nits màgiques del Django's 1992, de Puçol, amb Desembre; Pròxita 1992, de l'Ajuntament d'Almenara, amb T'estime en la despedida dels salzes; Ciutat de Vila-real 1992, amb Afegiràs abril (Ratlles fetes al sed de la pluja); Otoño Villa de Chiva 1993, amb Chubascos dispersos.
Ha obtingut també el 1r. Premi de Narrativa Infantil Ciutat de Silla 1993, amb Contes d’aigua.
* * *
(...) Possiblement, tota la poesia de Marisol Gonzalez Felip, i en aquest llibre més encara, respon a una reflexió sobre el significat del temps damunt el sentiment amorós: 'arribada, l'esc1at, el record, la mancança, la distància, el retorn, la pèrdua. Bé siga com a necessitat d' “esmentar l’esperança" o com a eternització necessària d’un “Instant” inoblidable.
(...) Hi ha en Afegiràs abril una expressió de la dèria d’escriure, de fer públiques, de ratllar les mil i una petites vicissituds de la vivència i la sensació. Sensacions personals com gotes tristes de la pluja. La pluja múltiple que fa germinar el món com el plor redemptor del sentiment.
I en aquesta variada eclosió de presències, tot és, en el fons, un diàleg-dietari, una mena de converses telefòniques o cartes o rebuts que resulten d’una mirada constant als diversos costats de l’absència. Les diverses visions del calidoscopi del temps.
Resulta simptomàtica aquesta presència proteica del jo, aquesta aparent inseguretat del jo feta necessitat del tu. Es pot ben dir, ací, que la fragilitat dels afers humans es fa contundent i segura a través de l’escriptura poètica. I l'autora/amant i el seu món s’esmicolen, sense perdre mai les constàncies expressives, en una variada gamma de moments.
(...) I, de fet, passar les històries d’amor o de desamor pel turmix de la vida quotidiana, no deixa de ser atractiu, sobretot perquè és una operació solidaria amb la vida diària dels ciutadans i ciutadanes que s’animen a llegir (i a viure històries d’amor).
(...) Així, no és que el llibre no continga atractives referències literàries. Hi trobareu Silvio Rodríguez i Jaume Pérez Montaner, Ausiàs March i Cernuda, Tosca i Vivaldi, Estellés i Fuster ... Hi predomina, però, la percepció personal d’allò que fa dels versos autèntica poesia lírica. I, per què no, poètica vida quotidiana. No sé si l’he sabut llegir. M'agrada.
Lluís B. Meseguer
Del pròleg a Afegiràs Abril, Ed, Derzet i Dagó 1993
* * *
I
Tu vindràs el nou de setembre
amb els negres cabells mullats d’aurora.
Jo t’inventaré la mascara d’un abraç
en el llindar de la porta.
Tu em mostraràs el nou espai
amb poques paraules,
et mantindràs distant de galtes.
Jo et miraré amb el cor a la gola,
tu em miraràs penetrant-me
la caixa forta del pit,
esperaràs un concepte
que resumesca les vacances
o alguna cosa semblant
a l’aventura d’expressar-me
amb el rostre intens,
completament intens de tu.
En la meua pell succeiran revolucions.
XXX
Senzillament un pam de neguit,
una tèrbola lluna d’arraps i llebres.
Jo creue avingudes de neó
per acostar-me al teu rostre;
fa molt de vent en les entranyes d’aquesta coïssor
i no tinc temps de res,
ho sent,
sinó d’atrapar-te cançons.
Senzillament són trenta tristeses,
tants pams de distància junts a recer d'abril.
He perdut la claredat de les teues dents
germinant-me somriures i roselles
en el centre de l’hivern,
el tacte immens de les teues paraules
tornant-me els regals del sobreviure.
Senzillament una ferida d' ocells
en la dispnea fosca de desembre,
el desordre que em fa feredat
i escassos pètals al pit.
Tu oblidaràs entre les flors
els batecs desesperats del meu silenci
i en cap cantó de pluja perfecta
coincidiran les nostres veus.
dissabte, 5 de novembre del 2011
Pols de porcellana d'Encarna Sant-Celoni i Verger
FULLES D’HERBA
numero 8
18 gen 94
Presentació a cura de
Maria Escrihuela i Daras
del llibre de poemes inèdit
Pols de porcellana
d'Encarna Sant-Celoni i Verger,
el divuit de gener
del mil nou-cents noranta-quatre
a les onze de la nit
al Café Lisboa.
Encarna Sant-Celoni i Verger, lleona-verge nascuda 1'1 d'agost de 1959 a Tavernes de la Valldigna, treballa actualment com a tècnica en Promoció Lingüística a l’Institut Valencià de la Joventut. Duu uns deu anys dedicada a la tasca d’ensenyar a parlar i a escriure valencià, i al llarg dels darrers divuit anys ha conreat diversos gèneres, entre els quals cal descatar la poesia, la narració, la novel·la i la traducció, a mes de col·laborar en diverses revistes i participar en tots els homenatges que ha fet fins ara La Forest d'Arana.
D’obra seua, n’ha publicat dos llibres de poesia: Senia de petits vicis, La Forest d'Arana, 1989, i Arran de pantomima, Amós Belinchón, col. Alfama, 1991. Uns quants de narracions: La primera missiva, mais ce n'est pas la derniere, Premi Vila d'Alaquas 1983, Ajuntament d'Alaquas, 1984; Dotze contes i una nota necrològica, Premi Ciutat de Cullera 1983, El Cingle, 1985; Defigis, Premi Gebalcobra 1985, Tavernes de la Valldigna, Fundació Cultural, 1986; Numen entre els escacs, Premi "25 d'Abril" 1987, Benissa 1987, i Lapse Boig, III Concurs de Narrativa Literària "Merce Rodoreda", Molins de Rei, 1992. I una novel·la: Siamangorina , Premi Joanot Martorell, 1985, Ajuntament de Gandia, 1986.
Tambe ha treballat la traducció: com a coautora, amb Anne Marie Dinesen ha traduït del danés Sottovoce, d'Anne Marie Dinesen, La Forest d'Arana, 1992, i enguany veurà la llum Digtepoemes , antologia poètica de Tove Ditlevsen, publicada per Edicions Alfons el Magnànim. I, tota sola, de l'espanyol, dos llibres de Josep Chafer: El destí de Ben Sortut, J.J.2, S.L. , edicions, 1989, i Salim, que cap al maig editarà Voramar. Fins i tot s’ha atrevit a fer una versió adaptada en prosa de la Kalevala, d'Elias Lönnrot, que aviat publicarà Edicions 3i4 en la col·lecció Llibres Clau.
* * *
Pols de porcellana, el llibre que presentem, es un poemari que ens vol endinsar en un itinerari a l’inrevés, com en un compte enrere, com en un viatge de la planta a la llavor originaria, del poema al mateix embrió del poema.
Hom pot fer-hi una lectura cap-i-cua o, fins i tot, començar pel mig. Tot es capgirat. Però no es que s’hagen equivocat en la impressió, és una malifeta de l’autora per desviar l’atenció del lector. Així i tot, la seua presència sempre hi es perceptible perquè, quan el lector s’hi mira, no deixa de veure reflectida la imatge de l’autora, els sentiments de la qual amaren tots els poemes.
Amb aquest llibre, Encarna només pretén baratar l’instant qualsevol; no compartir, sinó baratar. Baratar en un acte d’intercanvi de temps, d’instant. Cada poema és un instant, com un instant és la pols de la porcellana; fràgil, etèria, fàcil de fer-hi mosses ...
Maria Escrihuela i Daràs
La Valldigna, gener del 94
* * *
COMIAT
L’últim i postrem bes,
un mos entremaliejant entre els llavis
per furtar-ne la petja
fent-me seua només;
una endèmia unívoca i narcisa,
l’única fantasma;
ferida impol·luta, doncs, i epítema
que cap esquitx de verí no estalvia.
ANTILOGIA
Deixa’m haure molta esma,
blasme
i paüra,
però engul-me fins la medul·la.
UNE PENSÉE SAUVAGE
Si véns per ma casa,
destenyiré totes les hores que copes,
dormida amb la primera seducció
que em passe pel davant.
Si no hi fas cap,
trencaré el picador amb el dur toc
de la pedra de l’anell de d’anular
de la mà del cor.
Amb la mà dins dels dits d’una altra mà,
es barata millor l’instant qualsevol,
el segon germà
d’un altre segon
germà d’un altre ...
divendres, 28 d’octubre del 2011
Dimensions de l’oblit de Jaume Pérez Montaner
Fulles d’Herba
número 7
14 des 93
Presentació i lectura a cura de
Pere Bessó del llibre de poemes
Dimensions de l’oblit
de Jaume Pérez Montaner,
Primer Premi del
“I Certamen de Poesia Vicent Andrés estellés” 1993
De l’Ajuntament de Burjassot.
El catorze de desembre
del mil nou-cents noranta-tres
a les onze de la nit
al Café Lisboa.
Jaume Pérez Montaner (L’Alfàs del Pi, 1938).
És l’autor d’Adveniment de l’odi (1976), Deu poemes (1978), Museu de cendres (1981), L’heura del desig (1985), Prismas (1990), Màscares (1992) i La mirada ingènua (1992). Ha publicat també Subversions (1990) i Una introducció a Vicent Andrés Estellés (1981), aquest darrer en col·laboració, així com diverses antologies i traduccions, com Poemes d’Anne Sexton (1983), 44 poemes d’E.E. Cummings (1986), Ciència ficció d’Edgar A. Poe (1988), els tres amb Isabel Robles, i Arbres de mongetes de Barbara Kinsolver (1991). O Brossa Nova. Poetes valencians dels vuitanta (1981), en col·laboració, Antologia poètica d’Ausiàs March (1993) i diverses antologies de Vicent Andrés Estellés. Aviat apareixeran dos treballs seus: l’un, Contra el nacionalismeespanyol, al voltant dels textos nacionalistes de Joan Fuster; i l’altre, Poesia i record a proposit d’un poema del Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés, editat per La Forest d’Arana a la nova col·lecció de crítica literària La Sibil·la d’Arana.
Va viure i treballar entre 1969 i 1977 als Estats Units i a l’Equador i actualment a València, on fa classes de literatura. Li agrada conrear el seu minúscul jardí, però se’l pot veure, amb assiduïtat, entre les ocellotes i ecellots de La Forest d’Arana.
Ara, amb el llibre Dimensions de l’oblit ha estat guanyador del Primer Premi dels “I Certamen de Poesia Vicent Andrés Estellés” 1993 convocat per l’Ajuntament de Burjassot.
***
... Aquest esglaiador destí només s’explica per la vertadera mutació que aquestes obres operaren en sentit que hom dona a la poesia. Ans d’aquestes, si més no a França -no ens oblidem dels grecs ni de Shakespeare, ni de Blake ni de Hölderlin ni d’alguns altres-, la poesia era més aviat una art de dir que no pas un domini d’exploració espiritual. Els poetes, més o menys implícitament segurs, com la resta dels hòmens, de cert nombre de creences socials i religioses, tan sols atenyien les ribes desconegudes mitjançant les sorpreses de llur geni. Una poètica, afinada per segles de recerca i de pacients treballs, els assegurava un instrument l’ús del qual no en condemnava vertaderament sinó els més mediocres. Les expressions del cor segueixen essent el gran negoci, i, més comunment, dels sentiments admesos. El coneixement i el Sagrat només els enfronten per les vies del didactisme o de la efusió reverencial, ja es dirigesca al Déu cristià, ja a la Natura. Sens dubte, aquest esquema no quadra amb el més grans poetes francesos –Villon, Ronsard, D’Aibigué, Racene- ni amb les fulguracions d’altres de menor volada, ni amb el Gérard de Nerval Les Quimeres i de l’Aurèlia. Però Baudelaire, Rimbaud i Mallarmé foren, en aquesta literatura, els primers a reconèixer vertaderament la poesia com a “l’única tasca espiritual”. (Mallarmé).
A l’entorn d’aquest tres poetes, i dels seus successors, hom creà un dels grans mites moderns: la poesia com a mitjà de coneixement i de revelació de la veritat (essent-ne l’altre la perfectibilitat indefinida de la condició humana, mitjançant l’aplicació de la raó al govern de la matèria). Aquest dos mites, que alguns somiaren com a complementaris, no poden de fet sinó oposar-se l’un a l’altre.
En la mesura que el primer siga vertader, fa del poema la reverberació del Sagrat sobre el llenguatge i el torna independent del moviment de la història. Alhora intemporal i present, la poesia pot ser desvetllada en la seua existència, però resta desconeguda en la seua essència. Cap mètode no la torna accessible. La desesperació de Baudelaire, el silenci final de Rimbaud, l’extenuació de Mallarmé ho demostren. Finalment, no és mai sotmesa a fins eficaces. El geni poètic no pot ser més que una llibertat absoluta per a rebre-la, una mena d’anorreament en la revetla. Dins d’aquesta perspectiva, podem concebre que tot poeta animat per una esperança o una temença, i a fortiori una convicció, prèvies a la poesia, és condemnat al fracàs. El mateix si s’abilla d’una bona o una mala consciència.
Serà, aleshores, impossible de deixar que el descobriment poètic siga interferit pel mite del progrés i, sobretot, per les seues conseqüències materials i socials. D’ací tots els esgarranys, les contradiccions que hagueren i encara han de suportar molts dels poetes reduïts per aquell o també vinculats amb aquestes. Sense oblidar una estranya retirada del llenguatge en ells, en haver d’expressar la poesia només mitjançat paraules “perpètues”. Tot el drama dels petes francesos des de fa setanta anys, rau en el fet que tres hòmens de geni els desvetlaren i imposaren la transcendència de la poesia, mentre que tota la civilització s’ajustava a la immanència de la història.
(De “L’experiència poètica”, René Menard, 1958.
Selecció del fragment i versió de Pere Bessó.
Òbviament, com a petit cadeau per a Jaume).
***
PLUJA
a Elsa
1
Només l’oïda: L’enrenou de la pluja. El rierol que s’escola rambla avall s’enduu brostam i sorra, esmola les arestes i ens deixa clars records com cinques blanques.
És l’hora dels capvespres; l’hora humil del desig i la cançó oblidada. Amb força es tanquen les dents i tremolen pel so de les batalles sense glòria; terrible i sord, tremolen com els arbres de les nits desolades de l’hivern.
On la sement que esclata i deixa créixer les arrels? Morts entre els mots, com gossos famolencs, aus de rapinya entre deixalles míseres i brutes; mots de set, polsosos, en l’estiu excessiu, amb les goles eixutes, negres i ardents els llavis, obre el ferit la ferida a les mosques, mentre furga la vella sense por ni recança.
“El meu destí era vagar, i enamorar amb voluntat d’arrel, com arrapa l’arrel, fidel al lloc, la terra seca i rocallosa”. Exiliat sense rumb ni camí, ha arribat ja a les riberes obscures com els rius sota els ponts del món sotmesos.
2
Imagina la flaire penetrant de les terres humides, encara tebi el sol com una alosa entre les fulles grises, quan retornen les gents de la feixuga feina s’omple per un moment de llum de mel la casa i el jardí.
Imagina el jardí i el riu que naix sota els teus peus, bedolls gegants, avets, nyàmeres, rododèndrons, el boscam que s’aboca a la finestra
i en el parc endolcit –la ciutat albirada entre les branques-, les roses negres de les nits de pluja fina, ballant descalça, a l’aire els tors nu, la dona de negra cabellera, gotes de llum minúscules sobre la tersa duresa dels pits; i l’aire rígid, fred i gris no la torbava.
Sembla in somni.
3
Ara els arbres són blaus, o grocs, i és groga la memòria que dibuixa la desfeta. Per quina boca l’odi regalima subtilment i de sobte? Per quins camins, quins ponts ha travessat, per quines portes?
Filla meua, aixeca ben alts els murs de la teua casa.
dijous, 20 d’octubre del 2011
Poemes del poeta tunisià Abu-I-Qasim al-Sabbi
Fulles d’Herba
número 6
30 nov 93
Presentació i lectura a cura de
Josep-Vicent Galan de la versió de
Poemes
del poeta tunisià
Abu-I-Qasim al-Sabbi.
El trenta de novembre
del mil nou-cents noranta-tres
a les onze de la nit
al Café Lisboa.
Abu-I-Qasim al-Sabbi (1909-1934).
Abu-I-Qasim al-Sabbi va nàixer el 1909 a Sabba, poble de les rodalies de Taezar1. Son pare es preocupà seriosament per la seua educació, primerament en les escoles de ceràmica i després en la mesquita al-Zoytuna2, en la qual es va graduar el 1928 després de rebre el diploma de la Gran Mesquita.
Abu-I-Qasim era un enamorat de la lectura, es llançà sobre els “poetes de l’emigració” (Yubran)3. Començà, aviadíssim, la seua vida literària i alguns poemes seus van ser publicats en revistes de Tunísia i de l’Orient Mitjà.
Va ser força conegut per la seua tendència renovadora de la literatura i per revolucionar els vells corrents literaris.
Va morir el 19 d’abril de 1934 i ens va deixar valuoses mostres de la seua obra, la més important de les quals és la conferència (assaig) La visió poètica dels àrabs. El seu Divan va ser publicat l’any 1955 amb el títol Cançons de la vida.
- Tozeur. Sud de Tunísia.
- Principal mesquita del país. Important centre d’estudis religiosos.
- Grup de poetes que emigraren, sobretot, a Amèrica. El principal representant és Jalil Jubran autor, entre altres obres, de El Profeta.
***
En tornar de Tunísia, uns amics, em proposaren de fer una lectura d’un recull de poemes en edició bilingüe, àrab-francés, d’autors magrebins. Ràpidament em van captivar els versos d’Abu Sabbi per la força i la bellesa de les seues imatges.
L’obra d’aquest poeta, tot i que va ser truncada per una mort tràgica als vint-i-cinc anys, representa, en opinió dels estudiosos de la poesia magrebí, l’aportació més important a la poesia tunisiana de tots els temps.
He intentat un apropament a l’obra poètica d’aquest autor a partir de la versió que el professor Ahmed El Qued ofereix en l’esmentada plaquet i que, amb el títol Les Perles de la Couronne, fou editada a París el 1992 i distribuïda a Tunísia.
Sóc conscient de com és d’arriscat emprendre la versió catalana dels poemes d’Abu Sabbi a partir de la seua versió francesa, tot i que ha estat contrastada per diversos arabistes; no obstant això, no he pogut evitar de compartir l’emoció que em produí la seua lectura.
Josep-Vicent Galan.
València, 29 novembre 1993
***
El dia que el poble s’alce
per reclamar el dret a la vida,
el Destí no sabrà romandre sord a la crida,
així com el dia segueix inevitablement la nit
i com la cadena es trenca
sota la martellada dels colps assestats.
***
Malgrat els danys i els enemics,
viuré, tal qual una àguila.
Sobre el cim altaner,
Desafiant els vents, la tempesta i la pluja.
***
Aquell que tem l’ascensió perillosa
passa la vida arrossegant-se.
***
L’Univers, curull de vitalitat, estima la vida
i menysprea la carronya, per més gran que siga.
***
L’atmosfera etèria foragita del seu si
l’ocell ferit de mort;
i l’abella volteja la flor marcida,
sense libar-la mai.
***
EL NOU MATÍ
Calmeu-vos, oh! Ferides,
Calleu, oh! Temors.
Ha acabat el temps dels laments,
El temps de les follies.
Un nou matí clareja
després de segles de tenebra.
En los gorges de la mort
he soterrat el dolor.
He esbargit les llàgrimes
als vents del no-res.
He abraçat la vida
com un instrument de corda
per cantar amb ell
en l’amplada del temps.
dilluns, 10 d’octubre del 2011
Els papers de l’Hôtel Verlaine d’Alfons Cervera
Fulles d’Herba
número 5
23 nov 93
Presentació a cura de
Pere Bessó i Francesc Collado
de la novel·la inèdita
Els papers de l’Hôtel Verlaine
d’Alfons Cervera
El vint-i-tres de novembre
del mil nou-cents noranta-tres
a les onze de la nit
al Café Lisboa.
Alfons Cervera (Gestalgar, Els Serrans, 1947).
Ha publicat els llibres de poemes: Canción para Chose (València, 1985) en l’editorial de Víctor Orenga; Francia (València, 1968) en l’editorial Malvarrosa; Hyde Park Blues (Madrid, 1987) publicat per Ediciones Libertarias; i Sessió contínua (València, 1989) publicat per Amós Belinchón en la col·lecció Alfama.
També té publicades les següents novel·les: De vampiros y otros asuntos amorosos (Barcelona, 1984) Editorial Montesinos; Fragmentos de Abril (València, 1985) en l’editorial de Víctor Orenga; Nunca conocí un corazón tan solitario (Madrid, 1987) publicat per Ediciones Libertarias; La ciudad oscura (València, 1987) editorial Víctor Orenga; El domador de leones (Barcelona, 1989) Editorial Montesinos; Abril (València, 1992) versió en català de Fragmentos de Abril, editat per Camacuc; i Nos veremos en Paris, seguramente (Barcelona, 1993) Editorial Montesinos.
En l’actualitat treballa en una altra novel·la que tindrà per títol El color del crepúsculo.
***
DECÀLEG PER INCITAR LA LECTURA D ’ALPHONSE VERLAINE
I L’ondina per sobre qualsevol altra metamorfosi: Sohi, Nadine... O Lucrècia.
II Passejar pel jardí dels senders que es bifurquen. De la mà: Joyce, Svevo, Borges... O el mateix Trakl.
III Englopir el beuratge i traure’n suc: la corda, el tret al dos (Rimbaud dixit), l’èter, les fulles del donzell (l’absynthia)... O la magnòlia.
IV La joguina? Repedaçar-la. Maldonne de les cartes (Boileau-Narcejac).
V Or i mite. L’ombra del desig en un illot de Naxos: Conrad i Durrell.
VI Piétiner sur place: L’atzucac de la guatla. El darrer taxista li llogà el saxofó a Sullivan.
VII Houston, Piaf. L’amour / La mort. “Pound, mai no gosaràs abraçar la lluna al Riu Groc” (Lettre cachée de Théo Li Po).
VIII Bouleversement des sens: Mahler, la Monja Portuguesa. I
IX Un novell Bestiari suburbà: Els ocells fan passa als personatges de Becquoy: Pic-de-cua. Fades espaordides pels carrers buits de la Nit Obaga.
i X “T’estime: algun dia escruiré un poema que acabe amb jo”.
Pere Bessó.
Mislata, novembre 1993
I
Avui he caminat més que mai. El Barri Llatí s’ha quedat xicotet. He menjat un sandwich mentre em xopaven la pluja i el París antic. ¿Saps?, he estat al Café de Flore, amb els fantasmes rancis de Simone de Beauvoir, Sartre, Barthes, Beckett i tants d’altres. L’únic que se’n salva és Beckett. Segur. Vuit hores des de les deu del matí fins les sis de la vesprada: fa un fred a París que gela les entranyes. He travessat el Pont des Arts: sempre hi és la dona de l’acordió que toca cançons d’Edith Piaf. El Sena m’ha semblat més trist que altres vegades, més llunyà. Les vedettes van riu avall amb les seues músiques i els turistes. Els carrers estrets que fugen de Notre Dame...
Baudelaire, als seus poemes vénéneux, parlava de l’ànima que es quedava feta pols per culpa d’uns ulls de dona: són els teus ulls dos abismes insondables que acullen la meua desesperança. He rebut una carta de Michel: diu que els seus fills estan bé i que Nathalie se’n va anar a Bretanya, amb un trompetista de jazz. Les històries d’amor mai no duren tota la vida. Per què?
XVIII
Algun dia començaré la novel·la sobre Georg Traklla Rue Rivoli.
Em cansen els museus: d’una sala a l’altra, les càmeres japoneses que afusellen clandestinament La Gioconda, la mirada perduda d’algun professor d’art qu es passa la vida davant una pinzellada que només ell coneix. Des del Pont du Carrousel he descobert un punt màgic: el vèrtex de l’Île de la Cité és com la proa d’un vaixell que s’allarga riu avall i apunyala el descens colorista de les vedettes plenes de turistes.
He comprat a la Rue de Seine, una llibreta amb un retrat de Dylan Thomas pintat en les tapes de color malva: perquè Nadine puga omplir pàgines i més pàgines amb els paisatges estranys dels seus paradisos artificials. Nadine té unes dents blanques i una pell que jo acaricie tremolosament, amb la por a les mans, amb la mateixa malaptesa que mostren els joves patinadors de la Place des Innocents en lliscar totes les nits al voltant de la font i de les mirades cansades dels curiosos.
L’Hôtel Verlaine s’ha mort aquesta nit, com aquell ocell ferit i les ales llogades de l’estàtua.
divendres, 7 d’octubre del 2011
Ali Lai de Maria Fullana
Fulles d’Herba
número 4
16 nov 93
Presentació a cura de Manel Rodríguez-Castellò
del llibre inèdit Ali Lai de Maria Fullana.
El setze de novembre del mil nou-cents noranta-tres
a les onze de la nit al Café Lisboa.
Maria Fullana (València, 1958) es mestra de català en un I.B. de la ciutat.
Ha publicat, al llarg dels anys, els llibres de poemes: Cants mimètics (Alcoi, 1986) llibre que fou guanyador del III Premi Manuel Rodríguez Martínez; I escadussers (València, 1987) publicat per La Forest d’Arana; Blues (València, 1989) publicat per Gregal; i Ícara (València, 1990) publicat per Amós Belingón en la col·lecció Alfama.
També té publicats dos reculls de narrativa curta: Contes feiners (València, 1990) editat per Tres i Quatre i Joc de dames (Barcelona, 1992) a Edicions de l’Eixample.
Ens confessa que Ali Lai és un poemari heterogeni de textos breus on es manté l’estructura tríptica d’Ícara: una aliança –ali- de tres espais: l’anvers íntim, l’espiral eròtic i el revers més o menys objectiu.
Ells es pensa que, com que són líquids, els seus...
***
El llibre que avui presentem aprofundeix en la línia i en la veu poètiques iniciades per l’autora amb Cants mimètics i desenvolupades al llarg d’una fructífera i personalíssima producció. El poema, en les mans de Maria Fullana, esdevé la condensació d’un univers experimental on el ritme, la musicalitat, el joc semàntic, el trencament i transformació dels referents consuetudinaris, hi troben una tensió extrema, sense concessions a la galeria, que ens acondueix a una sensibilitat, a una visió dels mons riquíssima i suggeridora. La indagació lèxica, l’explicació de l’experiència concreta a partir de claus que el/la lector/a ha d’anar fent girar (portes que s’obren, finestres, amagatalls, caus pregons i càlids) a mesura que avança en el viatge, el poema com a camp obert a la provatura i el risc, ens propesen un material altament combustible, on el subjecte líric s despulla, s’hi extasia i ens sorprén amb la màgia irredempta del seu anar fent.
Dividit,com altres llibres seus, en tres parts, Ali Lai sembla proposar-nos l’equilibri iniciàtic de la tríada, el triangle, el trípode, amb un anvers, una espiral (sortosa troballa) i un revers final, viatges a través d’una geografia vital rabiosament contemporània, com només una sirena urbana tocada per la paraula i el seu do mistèric i fondo podia mamprendre. Solament que no hi cal cera per a les oïdes, sinó deixar-se dur per les seues cadències i els seus encanteris, aptes només per a cardíacs/cardíaques, de cor i ment, i seure tranquil·lament a l’espona de les poliValències, mentre la ciutat s’esllangueix nocturnal o batega incendiada al ple migjorn.
Manel Rodríguez-Castelló
València, novembre de 1933
SOUVENIR
Sabia que em sortiria un tros de poema
ara justament que la porta és caiguda
i les mares bretones mengen l’herba
i les mares gavatxes mengen l’herba
i les de Normandia,
l’herba molla rumiada
i ploguda de les prades amables,
i els pares bretons
besen el cul de totes les mares del nord
mentre masteguen mansament
la tija i el rou
i hi ha un fil d’aram invisible
que les nuga per sempre
al quadrant dels herbots.
L’ull quadrat de la màquina
remena la cua.
Un menhir entrempat
foragita els badocs volanders
fent brollar una deu de tozous
i allí hi sóc jo,
nueta d’estiu,
sense gerd ni escalfor,
però plena d’un tros de poema.
***
Hi ha la closca premuda de l’ou
blanca blanca
coriàcia, cega, madura.
Esguitada de tous, viu un cosmos
compacte de ràdars gallina.
Com un ull fita el poll
que li xucla els enfonys i li anida.
El rovell està quiet. És la closca que gira.
dimarts, 4 d’octubre del 2011
L’itinerant de Josep Palomero
Fulles d’Herba
número 3
09 nov 93
Presentació a cura de Josep Fèlix Escudero.
Del llibre inèdit L’itinerant de Josep Palomero.
El nou de novembre del mil nou-cents noranta-tres
a les onze de la nit al Café Lisboa.
L’activitat editorial de Josep Palomero Almela (Borriana, 1953, catedràtic numerari d’Institut de batxillerat, destinat actualment a la gestió cultural de l’administració valenciana) té una doble vessant. D’una banda, ha estat un prolífic autor de llibres escolars i de diversos materials didàctics per a l’ensenyament. Ha publicat també diversos estudis específics i pròlegs especialitzats.
Com a escriptor d’obres literàries destaquen els llibres de poesia Innocents de pagana decadència (1978), Ferida de ferro (dins “L’Espill”, amb dibuixos de Manuel Boix, 1979) i Crònica carnal (1980). Com a prosista és autor de El col·leccionista de botons (1979, 1992) i Ball de màscares, que inclou narracions esparses publicades entre 1981 i 1992. En el camp de la literatura infantil excel·leix l’obra El pardalet sabut i el rei descregut (1982, també amb il·lustracions de Manuel Boix), així com La Font d’En Galceran (1989, amb il·lustracions d’Amat Bellés).
La major part d’aquests treballs han assolit diverses distincions i premis literaris, com ara el premi de poesia “Bernat Artola” de les Festes Populars Pompeu Fabra (1976), el premi de poesia “Jordi de Sant Jordi” de l’Ajuntament de València (1980), el premi”Tirant lo Blanc” de narrativa infantil de la Diputació de València (1982), el premi “Malva-rosa” de contes (1983), etc.
Pròximament es publicaran simultàniament tres noves obres de Josep Palomero: la novel·la Els secrets de Meissen, premi “València de literatura 1993” (Edicions Bromera), el llibre de narracions infantils Vuit contes i mig (Tàndem Edicions) i el poemari L’itinerant (col·lecció de poesia Alambor), així com els versos que, sobre Nicaragua i l’Havana, ha elaborat per al catàleg de l’exposició “L’Amèrica Viva”.
***
L’activitat d’escriptor de versos de Josep Palomero no ha estat regular, metòdica ni evolutiva, al llarg dels anys que van de l’adolescència a la maduresa professional, sinó inconstant i discontínua; anòmala, per tant. Les dificultats de publicació i un cert escepticisme personal potser n’han pogut ser les causes, les mateixes que probablement afecten també a altres col·legues; jo mateix. Ni hi ha, per ant, voluntat de continuïtat o de il·lació entre els poemes emblemàticament militants del llibre jove titulat Una untada de mostaza, entre els versos del “més barroc dels poetes valencians” (com qualificà Piera a”València-Setmanel” el llibre Innocents de pagana decadència), o l’ambient realista, estellesià i urbà que predomina a Crònica carnal . L’inèdit L’itinerant és, en canvi, un llibre cínic, mordaç i burleta, que recorda de lluny alguns fragments de Pere Quart i que trenca, una vegada més, amb els predecessors. No desconfie que, amb el decurs dels anys, si Palomero confecciona altres llibres de versos, encerte a caracteritzar-se amb una veu personal i contundent, de manera equivalent a com sembla haver-la trobada en la magnífica prosa que destil·la en els últims anys.
Josep Fèlix Escudero
València, novembre de 1933
EL DESERTOR
Remava amb energia contra les ones,
mentre Ponent se l’enduia mar endins.
A la platja, sobre palmeres i pins
miraven l’espectacle micos i mones.
El darrer supervivent d’aquell naufragi
s’havia ensenyorejat de tota l’illa;
ara en fugia, avorrit, i la cruïlla
d’ones i escuma confirmava el presagi.
Condemnat per Neptú a patir la ventura
de ser algú enmig d’una terra deserta,
volgué, inoportú, trobar la incerta
via de l’aigua, fugint sense mesura.
La mar el retronava amb tortura experta.
L’AMANT
S’estavella contra la panxa femenina,
rellisca per una muntanya gegantina,
i un trall de llum el sorprengué garres avall:
aparegué desorientat enmig la vall;
el glaç de suor d’una rosa carmesina
li cenyí la pell amb un llustre de cristall.
A l’alba, amb el membre tou com un pinyol
enfront del clam del nou dia, llançà un udol
digne d’un bou junyit injustament al jou;
perdé el consol de saber-se amo del seu sou,
i un orgasme de por a l’eixida del sol
l’ejaculà dins la blancor fosca d’un pou.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)