Els papers de l’Hôtel Verlaine d’Alfons Cervera

Fulles d’Herba

número 5

23 nov 93

Presentació a cura de

Pere Bessó i Francesc Collado

de la novel·la inèdita

Els papers de l’Hôtel Verlaine

d’Alfons Cervera

El vint-i-tres de novembre

del mil nou-cents noranta-tres

 a les onze de la nit

al Café Lisboa.

Alfons Cervera (Gestalgar, Els Serrans, 1947).

Ha publicat els llibres de poemes: Canción para Chose (València, 1985) en l’editorial de Víctor Orenga; Francia (València, 1968) en l’editorial Malvarrosa; Hyde Park Blues (Madrid, 1987) publicat per Ediciones Libertarias; i Sessió contínua (València, 1989) publicat per Amós Belinchón en la col·lecció Alfama.

També té publicades les següents novel·les: De vampiros y otros asuntos amorosos (Barcelona, 1984) Editorial Montesinos; Fragmentos de Abril (València, 1985) en l’editorial de Víctor Orenga; Nunca conocí un corazón tan solitario (Madrid, 1987) publicat per Ediciones Libertarias; La ciudad oscura (València, 1987) editorial Víctor Orenga; El domador de leones (Barcelona, 1989) Editorial Montesinos; Abril (València, 1992) versió en català de Fragmentos de Abril, editat per Camacuc; i Nos veremos en Paris, seguramente (Barcelona, 1993) Editorial Montesinos.

En l’actualitat treballa en una altra novel·la que tindrà per títol El color del crepúsculo.

***

DECÀLEG PER INCITAR LA LECTURA D’ALPHONSE VERLAINE

I        L’ondina per sobre qualsevol altra metamorfosi: Sohi, Nadine... O Lucrècia.

II      Passejar pel jardí dels senders que es bifurquen. De la mà: Joyce, Svevo, Borges... O el mateix Trakl.

III     Englopir el beuratge i traure’n suc: la corda, el tret al dos (Rimbaud dixit), l’èter, les fulles del donzell (l’absynthia)... O la magnòlia.

IV     La joguina? Repedaçar-la. Maldonne de les cartes (Boileau-Narcejac).

V      Or i mite. L’ombra del desig en un illot de Naxos: Conrad i Durrell.

VI     Piétiner sur place: L’atzucac de la guatla. El darrer taxista li llogà el saxofó a Sullivan.

VII   Houston, Piaf. L’amour / La mort. “Pound, mai no gosaràs abraçar la lluna al Riu Groc” (Lettre cachée de Théo Li Po).

VIII  Bouleversement des sens: Mahler, la Monja Portuguesa. I l’apòcrif de Veracer a l’estrep de l’embriac vagó/cavall cap en lloc.

IX     Un novell Bestiari suburbà: Els ocells fan passa als personatges de Becquoy: Pic-de-cua. Fades espaordides pels carrers buits de la Nit Obaga.

i X    “T’estime: algun dia escruiré un poema que acabe amb jo”.

Pere Bessó.

Mislata, novembre 1993

I

Avui he caminat més que mai. El Barri Llatí s’ha quedat xicotet. He menjat un sandwich mentre em xopaven la pluja i el París antic. ¿Saps?, he estat al Café de Flore, amb els fantasmes rancis de Simone de Beauvoir, Sartre, Barthes, Beckett i tants d’altres. L’únic que se’n salva és Beckett. Segur. Vuit hores des de les deu del matí fins les sis de la vesprada: fa un fred a París que gela les entranyes. He travessat el Pont des Arts: sempre hi és la dona de l’acordió que toca cançons d’Edith Piaf. El Sena m’ha semblat més trist que altres vegades, més llunyà. Les vedettes van riu avall amb les seues músiques i els turistes. Els carrers estrets que fugen de Notre Dame...

Baudelaire, als seus poemes vénéneux, parlava de l’ànima que es quedava feta pols per culpa d’uns ulls de dona: són els teus ulls dos abismes insondables que acullen la meua desesperança. He rebut una carta de Michel: diu que els seus fills estan bé i que Nathalie se’n va anar a Bretanya, amb un trompetista de jazz. Les històries d’amor mai no duren tota la vida. Per què?

XVIII

Algun dia començaré la novel·la sobre Georg Trakl i la seua germana, sobre el silenci, sobre Wittgenstein i Egon Schiele, sobre la música de Mahler i Schubert. Abans haig de trobar Nadine i els seus paradisos artificials, aquell comiat sense paraules a la Place des Vosgues, el seu passeig tranquil cap a l’estació de la Rue Rivoli.

Em cansen els museus: d’una sala a l’altra, les càmeres japoneses que afusellen clandestinament La Gioconda, la mirada perduda d’algun professor d’art qu es passa la vida davant una pinzellada que només ell coneix. Des del Pont du Carrousel he descobert un punt màgic: el vèrtex de l’Île de la Cité és com la proa d’un vaixell que s’allarga riu avall i apunyala el descens colorista de les vedettes plenes de turistes.

He comprat a la Rue de Seine, una llibreta amb un retrat de Dylan Thomas pintat en les tapes de color malva: perquè Nadine puga omplir pàgines i més pàgines amb els paisatges estranys dels seus paradisos artificials. Nadine té unes dents blanques i una pell que jo acaricie tremolosament, amb la por a les mans, amb la mateixa malaptesa que mostren els joves patinadors de la Place des Innocents en lliscar totes les nits al voltant de la font i de les mirades cansades dels curiosos.

L’Hôtel Verlaine s’ha mort aquesta nit, com aquell ocell ferit i les ales llogades de l’estàtua.