Ali Lai de Maria Fullana

Fulles d’Herba

número 4

16 nov 93

Presentació a cura de Manel Rodríguez-Castellò

del llibre inèdit Ali Lai de Maria Fullana.

El setze de novembre del mil nou-cents noranta-tres

 a les onze de la nit al Café Lisboa.

Maria Fullana (València, 1958) es mestra de català en un I.B. de la ciutat.

Ha publicat, al llarg dels anys, els llibres de poemes: Cants mimètics (Alcoi, 1986) llibre que fou guanyador del III Premi Manuel Rodríguez Martínez; I escadussers (València, 1987) publicat per La Forest d’Arana; Blues (València, 1989) publicat per Gregal; i Ícara (València, 1990) publicat per Amós Belingón en la col·lecció Alfama.

També té publicats dos reculls de narrativa curta: Contes feiners (València, 1990) editat per Tres i Quatre i Joc de dames (Barcelona, 1992) a Edicions de l’Eixample.

Ens confessa que Ali Lai és un poemari heterogeni de textos breus on es manté l’estructura tríptica d’Ícara: una aliança –ali- de tres espais: l’anvers íntim, l’espiral eròtic i el revers més o menys objectiu.

Ells es pensa que, com que són líquids, els seus...

***

El llibre que avui presentem aprofundeix en la línia i en la veu poètiques iniciades per l’autora amb Cants mimètics i desenvolupades al llarg d’una fructífera i personalíssima producció. El poema, en les mans de Maria Fullana, esdevé la condensació d’un univers experimental on el ritme, la musicalitat, el joc semàntic, el trencament i transformació dels referents consuetudinaris, hi troben una tensió extrema, sense concessions a la galeria, que ens acondueix a una sensibilitat, a una visió dels mons riquíssima i suggeridora. La indagació lèxica, l’explicació de l’experiència concreta a partir de claus que el/la lector/a ha d’anar fent girar (portes que s’obren, finestres, amagatalls, caus pregons i càlids) a mesura que avança en el viatge, el poema com a camp obert a la provatura i el risc, ens propesen un material altament combustible, on el subjecte líric s despulla, s’hi extasia i ens sorprén amb la màgia irredempta del seu anar fent.

Dividit,com altres llibres seus, en tres parts, Ali Lai sembla proposar-nos l’equilibri iniciàtic de la tríada, el triangle, el trípode, amb un anvers, una espiral (sortosa troballa) i un revers final, viatges a través d’una geografia vital rabiosament contemporània, com només una sirena urbana tocada per la paraula i el seu do mistèric i fondo podia mamprendre. Solament que no hi cal cera per a les oïdes, sinó deixar-se dur per les seues cadències i els seus encanteris, aptes només per a cardíacs/cardíaques, de cor i ment, i seure tranquil·lament a l’espona de les poliValències, mentre la ciutat s’esllangueix nocturnal o batega incendiada al ple migjorn.

Manel Rodríguez-Castelló

València, novembre de 1933

SOUVENIR

Sabia que em sortiria un tros de poema

ara justament que la porta és caiguda

i les mares bretones mengen l’herba

i les mares gavatxes mengen l’herba

i les de Normandia,

l’herba molla rumiada

i ploguda de les prades amables,

i els pares bretons

besen el cul de totes les mares del nord

mentre masteguen mansament

la tija i el rou

i hi ha un fil d’aram invisible

que les nuga per sempre

al quadrant dels herbots.

L’ull quadrat de la màquina

remena la cua.

Un menhir entrempat

foragita els badocs volanders

fent brollar una deu de tozous

i allí hi sóc jo,

nueta d’estiu,

sense gerd ni escalfor,

però plena d’un tros de poema.

                          ***

Hi ha la closca premuda de l’ou

blanca blanca

coriàcia, cega, madura.

Esguitada de tous, viu un cosmos

compacte de ràdars gallina.

Com un ull fita el poll

que li xucla els enfonys i li anida.

El rovell està quiet. És la closca que gira.