diumenge, 23 d’octubre de 2011

Resposta a Enrique Garcia Aranda en "Diario 16"

Sr. Director de Diario 16-Valencia

Av. Antic Regne 58

VALÈNCIA

Distingit senyor:

Acollint-me al dret de rèplica per al.lusions directes, us pregue tingueu a bé publicar en les pàgines del diari que dirigiu aquest escrit de contestació als insults apareguts dijous 12 de novembre i signats per Enrique García Aranda, a la pàgina 59 de Diario 16-Valencia.

Rebeu el meu agraïment d’avançada i la meua salutació.

Manel Rodríguez-Castelló, escriptor

València, 12 de novembre del 1992

D.I. 21.632.006

NO INSULTARÀS DEBADES

En relació a l’escrit (si com a tal es pot definir una ximple concatenació d’insults dedicats al conjunt de “escritores del Pais Valenciano” en general i als de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i als contertulis de La Forest d’Arana en particular) aparegut a les pàgines d’aquest diari el passat dia 12 de novembre, signat pel senyor Enrique García Aranda, i en el qual se’ns titla de “fascistas”, voldria expressar unes quantes coses. En primer lloc, que em sembla d’una lamentable irresponsabilitat que des d’un mitjà d’informació es fomente la manipulació més barroera, l’insult més gratuït, la desinformació més tendenciosa. Ignore si el periodista en qüestió parla d’oïdes o era present la nit del 10 de novembre al Cafè Lisboa, en l’acte d’homenatge al poeta Màrius Torres, però sospite que en qualsevol dels casos el mouen foscos designis i/o prejudicis inconfessables que el fan pixar fora de test. La cosa va anar com ara intentaré descriure. El darrer dimarts, com puntualment des de fa sis anys, al Cafè Lisboa, un grapat de gent (no n’importa el nombre: hi ha dies que no hi cap una agulla i d’altres que hi ha quatre o cinc gats, això sí, feréstecs i boscaires) ens disposàvem a retre un senzill homenatge al poeta Màrius Torres, de la mort del qual es complirà enguany el cinquantenari, consistent en la lectura d’alguns dels seus poemes i la posterior i habitual tertúlia oberta. Ja ens va estranyar, veure-hi tant de personal, un dimarts normalet, ja que descartàvem que el malaguanyat poeta concités, de colp i volta, tantes expectatives. Encara faltava més de mitja hora perquè l’iniciàssem quan una jove, tota nerviosa, se’ns acosta i ens pregunta si sabem alguna cosa sobre l’encontre que la Bienal de Jóvenes Creadores tenia convocat (“concertado” en diu el senyor G. Aranda. ¿Concertat amb qui, ja que ni els organitzadors de La Forest ni els responsables del local no en sabien res?) i ens diu que ja eren les 23.30 passades, que encara no n’havia aparegut cap responsable, que estaven molt emprenyats (els “jóvenes creadores”, supose) perquè la Bienal no havia organitzat cap acte literari, que faltaven traductors, etc., etc. Ens mostra un paper on algú havia suplantat el nom de La Forest d’Arana i convocava, en castellà, efectivament a un encontre, sense més especificacions. Li expliquem que es deu tractar d’un “error”, que La Forest d’Arana té programat l’homenatge, però que s’hi poden sumar si així ho desitgen, ja que la casa té per costum de no marginar mai ningú (i menys per qüestió de llengües, cosa que em sembla que no li cal demostrar, i em sap greu no poder dir el mateix del senyor García Aranda), i que amb molt de gust escoltarem la veu de poetes francesos, italians, espanyols, i mediterranis en general, que es veu que de tot n'hi havia. Tot debades, perquè la noia seguia nerviosa, sense trobar els papers, mentre una càmera es passejava pel cafè filmant la surrealista escena d’un grapat de “jóvenes creadores” més despistats que un polp en un garatge, sense teatre ni actuació, i entossudida a posar barreres lingüístiques on no podien haver-n’hi. En la confusió, sospite que en el seu afany per traduir al castellà (llengua que es veu que els mediterranis “entenen” millor que no el català) va trair, de bona fe o no, les nostres explicacions i va provocar la desbandada aïrada dels “jóvenes creadores”, adduint que no podien participar en un acte que es feia en català, amb la qual cosa pressuposava en els altres la pròpia ignorància. I el cas és que tampoc devien entendre un borrall de castellà, perquè es feia servir d’una traductora al francès. Forasters vindran que de casa mos trauran.

Ignore què és aquesta Bienal, ignore qui són aquests “jóvenes creadores”, ignore quins llibres han presentat i a quines altes especulacions o sublims operacions de màrqueting s’han dedicat, aquests dies, a la nostra ciutat, i no sé quants diners, públics, s’han invertit en la broma, però em fa l’efecte, pel que l’altra nit vaig poder veure, que al darrere hi deu haver algun responsable, que alguna cosa deu haver fet fallida quan ha calgut que la desorganització, la pantomima, i l’insult sense poca ni solta s’erigissen en notícia gràcies a la ineptitud d’un suposat periodista. Del que estic totalment convençut, perquè es desprén de les paraules de García Aranda, és que aquest senyor perboca un llenguatge intolerant, sense arguments i calumniós, en el més pur estil demagògic i carpetovetònic, que sense gens d’elegància estableix les connexions següents: escriptors de La Forest=Associació d’Escriptors en Llengua Catalana=escriptors del País Valencià=nacionalisme català=intolerància, xenofòbia, racisme, etc. Simplement penós.

No es pot insultar debades els escriptors del País Valencià, senyor García Aranda, aliens completament a aquest muntatge de penós autobombo, ni es pot fer carregar sobre les esquenes d’altri els propis fracassos. Si no sabien on col·locar la nit del dimarts 10 de novembre un grup d’escriptors mediterranis, no és culpa nostra, i ningú no ens paga per entretenir-los havent de renunciar als propis actes, mal que em pese que escriptors d’altres països se’n puguen haver anat amb una idea més aviat nefasta sobre els responsables culturals de la ciutat i del país, però no hi ha més cera que la que crema, per molt que se’n vulga responsabilitzar manipuladorament els escriptors d’ací i el “nacionalisme” català. Si creieu que és una actitud “fascista” la defensa del propi treball, ja us ho apanyareu vós. I pel que fa a allò del “nacionalismo cuando tiene poder”, i “al nacionalismo víctima”, ¿no és fer-ne un gra massa? Massa tuf imperial poc dissimulat. ¿De què parleu? ¿O no parleu per vós, i algú ha llançat la pedra i ha amagat la mà? ¿Què és pretén amb aquestes calúmnies?

Manel Rodríguez-Castelló, escriptor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada