divendres, 28 d’octubre de 2011

Dimensions de l’oblit de Jaume Pérez Montaner

Fulles d’Herba
número 7
14 des 93

Presentació i lectura a cura de
Pere Bessó del llibre de poemes
Dimensions de l’oblit
de Jaume Pérez Montaner,
Primer Premi del
“I Certamen de Poesia Vicent Andrés estellés” 1993
De l’Ajuntament de Burjassot.
El catorze de desembre
del mil nou-cents noranta-tres
 a les onze de la nit
al Café Lisboa.

Jaume Pérez Montaner (L’Alfàs del Pi, 1938).

És l’autor d’Adveniment de l’odi (1976), Deu poemes (1978), Museu de cendres (1981), L’heura del desig (1985), Prismas (1990), Màscares (1992) i La mirada ingènua (1992). Ha publicat també Subversions (1990) i Una introducció a Vicent Andrés Estellés (1981), aquest darrer en col·laboració, així com diverses antologies i traduccions, com Poemes d’Anne Sexton (1983), 44 poemes d’E.E. Cummings (1986), Ciència ficció d’Edgar A. Poe (1988), els tres amb Isabel Robles, i Arbres de mongetes de Barbara Kinsolver (1991). O Brossa Nova. Poetes valencians dels vuitanta (1981), en col·laboració, Antologia poètica d’Ausiàs March (1993) i diverses antologies de Vicent Andrés Estellés. Aviat apareixeran dos treballs seus: l’un, Contra el nacionalismeespanyol, al voltant dels textos nacionalistes de Joan Fuster; i l’altre, Poesia i record a proposit d’un poema del Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés, editat per La Forest d’Arana a la nova col·lecció de crítica literària La Sibil·la d’Arana.

Va viure i treballar entre 1969 i 1977 als Estats Units i a l’Equador i actualment a València, on fa classes de literatura. Li agrada conrear el seu minúscul jardí, però se’l pot veure, amb assiduïtat, entre les ocellotes i ecellots de La Forest d’Arana.

Ara, amb el llibre Dimensions de l’oblit ha estat guanyador del Primer Premi dels “I Certamen de Poesia Vicent Andrés Estellés” 1993 convocat per l’Ajuntament de Burjassot.

***


... Aquest esglaiador destí només s’explica per la vertadera mutació que aquestes obres operaren en sentit que hom dona a la poesia. Ans d’aquestes, si més no a França -no ens oblidem dels grecs ni de Shakespeare, ni de Blake ni de Hölderlin ni d’alguns altres-, la poesia era més aviat una art de dir que no pas un domini d’exploració espiritual. Els poetes, més o menys implícitament segurs, com la resta dels hòmens, de cert nombre de creences socials i religioses, tan sols atenyien les ribes desconegudes mitjançant les sorpreses de llur geni. Una poètica, afinada per segles de recerca i de pacients treballs, els assegurava un instrument l’ús del qual no en condemnava vertaderament sinó els més mediocres. Les expressions del cor segueixen essent el gran negoci, i, més comunment, dels sentiments admesos. El coneixement i el Sagrat només els enfronten per les vies del didactisme o de la efusió reverencial, ja es dirigesca al Déu cristià, ja a la Natura. Sens dubte, aquest esquema no quadra amb el més grans poetes francesos –Villon, Ronsard, D’Aibigué, Racene- ni amb les fulguracions d’altres de menor volada, ni amb el Gérard de Nerval Les Quimeres i de l’Aurèlia. Però Baudelaire, Rimbaud i Mallarmé foren, en aquesta literatura, els primers a reconèixer vertaderament la poesia com a “l’única tasca espiritual”. (Mallarmé).

A l’entorn d’aquest tres poetes, i dels seus successors, hom creà un dels grans mites moderns: la poesia com a mitjà de coneixement i de revelació de la veritat (essent-ne l’altre la perfectibilitat indefinida de la condició humana, mitjançant l’aplicació de la raó al govern de la matèria). Aquest dos mites, que alguns somiaren com a complementaris, no poden de fet sinó oposar-se l’un a l’altre.

En la mesura que el primer siga vertader, fa del poema la reverberació del Sagrat sobre el llenguatge i el torna independent del moviment de la història. Alhora intemporal i present, la poesia pot ser desvetllada en la seua existència, però resta desconeguda en la seua essència. Cap mètode no la torna accessible. La desesperació de Baudelaire, el silenci final de Rimbaud, l’extenuació de Mallarmé ho demostren. Finalment, no és mai sotmesa a fins eficaces. El geni poètic no pot ser més que una llibertat absoluta per a rebre-la, una mena d’anorreament en la revetla. Dins d’aquesta perspectiva, podem concebre que tot poeta animat per una esperança o una temença, i a fortiori una convicció, prèvies a la poesia, és condemnat al fracàs. El mateix si s’abilla d’una bona o una mala consciència.

Serà, aleshores, impossible de deixar que el descobriment poètic siga interferit pel mite del progrés i, sobretot, per les seues conseqüències materials i socials. D’ací tots els esgarranys, les contradiccions que hagueren i encara han de suportar molts dels poetes reduïts per aquell o també vinculats amb aquestes. Sense oblidar una estranya retirada del llenguatge en ells, en haver d’expressar la poesia només mitjançat paraules “perpètues”. Tot el drama dels petes francesos des de fa setanta anys, rau en el fet que tres hòmens de geni els desvetlaren i imposaren la transcendència de la poesia, mentre que tota la civilització s’ajustava a la immanència de la història.

(De “L’experiència poètica”, René Menard, 1958.
Selecció del fragment i versió de Pere Bessó.
Òbviament, com a petit cadeau per a Jaume).


***

PLUJA

a Elsa

1
Només l’oïda: L’enrenou de la pluja. El rierol que s’escola rambla avall s’enduu brostam i sorra, esmola les arestes i ens deixa clars records com cinques blanques.

És l’hora dels capvespres; l’hora humil del desig i la cançó oblidada. Amb força es tanquen les dents i tremolen pel so de les batalles sense glòria; terrible i sord, tremolen com els arbres de les nits desolades de l’hivern.

On la sement que esclata i deixa créixer les arrels? Morts entre els mots, com gossos famolencs, aus de rapinya entre deixalles míseres i brutes; mots de set, polsosos, en l’estiu excessiu, amb les goles eixutes, negres i ardents els llavis, obre el ferit la ferida a les mosques, mentre furga la vella sense por ni recança.

“El meu destí era vagar, i enamorar amb voluntat d’arrel, com arrapa l’arrel, fidel al lloc, la terra seca i rocallosa”. Exiliat sense rumb ni camí, ha arribat ja a les riberes obscures com els rius sota els ponts del món sotmesos.

2
Imagina la flaire penetrant de les terres humides, encara tebi el sol com una alosa entre les fulles grises, quan retornen les gents de la feixuga feina s’omple per un moment de llum de mel la casa i el jardí.

Imagina el jardí i el riu que naix sota els teus peus, bedolls gegants, avets, nyàmeres, rododèndrons, el boscam que s’aboca a la finestra

i en el parc endolcit –la ciutat albirada entre les branques-, les roses negres de les nits de pluja fina, ballant descalça, a l’aire els tors nu, la dona de negra cabellera, gotes de llum minúscules sobre la tersa duresa dels pits; i l’aire rígid, fred i gris no la torbava.
      Sembla in somni.

3
Ara els arbres són blaus, o grocs, i és groga la memòria que dibuixa la desfeta. Per quina boca l’odi regalima subtilment i de sobte? Per quins camins, quins ponts ha travessat, per quines portes?

      Filla meua, aixeca ben alts els murs de la teua casa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada