Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Textos Manel Rodríguez-Castelló. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Textos Manel Rodríguez-Castelló. Mostrar tots els missatges

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Resposta a Enrique Garcia Aranda en "Diario 16"

Sr. Director de Diario 16-Valencia

Av. Antic Regne 58

VALÈNCIA

Distingit senyor:

Acollint-me al dret de rèplica per al.lusions directes, us pregue tingueu a bé publicar en les pàgines del diari que dirigiu aquest escrit de contestació als insults apareguts dijous 12 de novembre i signats per Enrique García Aranda, a la pàgina 59 de Diario 16-Valencia.

Rebeu el meu agraïment d’avançada i la meua salutació.

Manel Rodríguez-Castelló, escriptor

València, 12 de novembre del 1992

D.I. 21.632.006

NO INSULTARÀS DEBADES

En relació a l’escrit (si com a tal es pot definir una ximple concatenació d’insults dedicats al conjunt de “escritores del Pais Valenciano” en general i als de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i als contertulis de La Forest d’Arana en particular) aparegut a les pàgines d’aquest diari el passat dia 12 de novembre, signat pel senyor Enrique García Aranda, i en el qual se’ns titla de “fascistas”, voldria expressar unes quantes coses. En primer lloc, que em sembla d’una lamentable irresponsabilitat que des d’un mitjà d’informació es fomente la manipulació més barroera, l’insult més gratuït, la desinformació més tendenciosa. Ignore si el periodista en qüestió parla d’oïdes o era present la nit del 10 de novembre al Cafè Lisboa, en l’acte d’homenatge al poeta Màrius Torres, però sospite que en qualsevol dels casos el mouen foscos designis i/o prejudicis inconfessables que el fan pixar fora de test. La cosa va anar com ara intentaré descriure. El darrer dimarts, com puntualment des de fa sis anys, al Cafè Lisboa, un grapat de gent (no n’importa el nombre: hi ha dies que no hi cap una agulla i d’altres que hi ha quatre o cinc gats, això sí, feréstecs i boscaires) ens disposàvem a retre un senzill homenatge al poeta Màrius Torres, de la mort del qual es complirà enguany el cinquantenari, consistent en la lectura d’alguns dels seus poemes i la posterior i habitual tertúlia oberta. Ja ens va estranyar, veure-hi tant de personal, un dimarts normalet, ja que descartàvem que el malaguanyat poeta concités, de colp i volta, tantes expectatives. Encara faltava més de mitja hora perquè l’iniciàssem quan una jove, tota nerviosa, se’ns acosta i ens pregunta si sabem alguna cosa sobre l’encontre que la Bienal de Jóvenes Creadores tenia convocat (“concertado” en diu el senyor G. Aranda. ¿Concertat amb qui, ja que ni els organitzadors de La Forest ni els responsables del local no en sabien res?) i ens diu que ja eren les 23.30 passades, que encara no n’havia aparegut cap responsable, que estaven molt emprenyats (els “jóvenes creadores”, supose) perquè la Bienal no havia organitzat cap acte literari, que faltaven traductors, etc., etc. Ens mostra un paper on algú havia suplantat el nom de La Forest d’Arana i convocava, en castellà, efectivament a un encontre, sense més especificacions. Li expliquem que es deu tractar d’un “error”, que La Forest d’Arana té programat l’homenatge, però que s’hi poden sumar si així ho desitgen, ja que la casa té per costum de no marginar mai ningú (i menys per qüestió de llengües, cosa que em sembla que no li cal demostrar, i em sap greu no poder dir el mateix del senyor García Aranda), i que amb molt de gust escoltarem la veu de poetes francesos, italians, espanyols, i mediterranis en general, que es veu que de tot n'hi havia. Tot debades, perquè la noia seguia nerviosa, sense trobar els papers, mentre una càmera es passejava pel cafè filmant la surrealista escena d’un grapat de “jóvenes creadores” més despistats que un polp en un garatge, sense teatre ni actuació, i entossudida a posar barreres lingüístiques on no podien haver-n’hi. En la confusió, sospite que en el seu afany per traduir al castellà (llengua que es veu que els mediterranis “entenen” millor que no el català) va trair, de bona fe o no, les nostres explicacions i va provocar la desbandada aïrada dels “jóvenes creadores”, adduint que no podien participar en un acte que es feia en català, amb la qual cosa pressuposava en els altres la pròpia ignorància. I el cas és que tampoc devien entendre un borrall de castellà, perquè es feia servir d’una traductora al francès. Forasters vindran que de casa mos trauran.

Ignore què és aquesta Bienal, ignore qui són aquests “jóvenes creadores”, ignore quins llibres han presentat i a quines altes especulacions o sublims operacions de màrqueting s’han dedicat, aquests dies, a la nostra ciutat, i no sé quants diners, públics, s’han invertit en la broma, però em fa l’efecte, pel que l’altra nit vaig poder veure, que al darrere hi deu haver algun responsable, que alguna cosa deu haver fet fallida quan ha calgut que la desorganització, la pantomima, i l’insult sense poca ni solta s’erigissen en notícia gràcies a la ineptitud d’un suposat periodista. Del que estic totalment convençut, perquè es desprén de les paraules de García Aranda, és que aquest senyor perboca un llenguatge intolerant, sense arguments i calumniós, en el més pur estil demagògic i carpetovetònic, que sense gens d’elegància estableix les connexions següents: escriptors de La Forest=Associació d’Escriptors en Llengua Catalana=escriptors del País Valencià=nacionalisme català=intolerància, xenofòbia, racisme, etc. Simplement penós.

No es pot insultar debades els escriptors del País Valencià, senyor García Aranda, aliens completament a aquest muntatge de penós autobombo, ni es pot fer carregar sobre les esquenes d’altri els propis fracassos. Si no sabien on col·locar la nit del dimarts 10 de novembre un grup d’escriptors mediterranis, no és culpa nostra, i ningú no ens paga per entretenir-los havent de renunciar als propis actes, mal que em pese que escriptors d’altres països se’n puguen haver anat amb una idea més aviat nefasta sobre els responsables culturals de la ciutat i del país, però no hi ha més cera que la que crema, per molt que se’n vulga responsabilitzar manipuladorament els escriptors d’ací i el “nacionalisme” català. Si creieu que és una actitud “fascista” la defensa del propi treball, ja us ho apanyareu vós. I pel que fa a allò del “nacionalismo cuando tiene poder”, i “al nacionalismo víctima”, ¿no és fer-ne un gra massa? Massa tuf imperial poc dissimulat. ¿De què parleu? ¿O no parleu per vós, i algú ha llançat la pedra i ha amagat la mà? ¿Què és pretén amb aquestes calúmnies?

Manel Rodríguez-Castelló, escriptor

divendres, 7 d’octubre del 2011

Ali Lai de Maria Fullana

Fulles d’Herba
número 4
16 nov 93



Presentació a cura de Manel Rodríguez-Castellò
del llibre inèdit Ali Lai de Maria Fullana.
El setze de novembre del mil nou-cents noranta-tres
 a les onze de la nit al Café Lisboa.

Maria Fullana (València, 1958) es mestra de català en un I.B. de la ciutat.

Ha publicat, al llarg dels anys, els llibres de poemes: Cants mimètics (Alcoi, 1986) llibre que fou guanyador del III Premi Manuel Rodríguez Martínez; I escadussers (València, 1987) publicat per La Forest d’Arana; Blues (València, 1989) publicat per Gregal; i Ícara (València, 1990) publicat per Amós Belingón en la col·lecció Alfama.

També té publicats dos reculls de narrativa curta: Contes feiners (València, 1990) editat per Tres i Quatre i Joc de dames (Barcelona, 1992) a Edicions de l’Eixample.

Ens confessa que Ali Lai és un poemari heterogeni de textos breus on es manté l’estructura tríptica d’Ícara: una aliança –ali- de tres espais: l’anvers íntim, l’espiral eròtic i el revers més o menys objectiu.

Ells es pensa que, com que són líquids, els seus...

***
El llibre que avui presentem aprofundeix en la línia i en la veu poètiques iniciades per l’autora amb Cants mimètics i desenvolupades al llarg d’una fructífera i personalíssima producció. El poema, en les mans de Maria Fullana, esdevé la condensació d’un univers experimental on el ritme, la musicalitat, el joc semàntic, el trencament i transformació dels referents consuetudinaris, hi troben una tensió extrema, sense concessions a la galeria, que ens acondueix a una sensibilitat, a una visió dels mons riquíssima i suggeridora. La indagació lèxica, l’explicació de l’experiència concreta a partir de claus que el/la lector/a ha d’anar fent girar (portes que s’obren, finestres, amagatalls, caus pregons i càlids) a mesura que avança en el viatge, el poema com a camp obert a la provatura i el risc, ens propesen un material altament combustible, on el subjecte líric s despulla, s’hi extasia i ens sorprén amb la màgia irredempta del seu anar fent.

Dividit,com altres llibres seus, en tres parts, Ali Lai sembla proposar-nos l’equilibri iniciàtic de la tríada, el triangle, el trípode, amb un anvers, una espiral (sortosa troballa) i un revers final, viatges a través d’una geografia vital rabiosament contemporània, com només una sirena urbana tocada per la paraula i el seu do mistèric i fondo podia mamprendre. Solament que no hi cal cera per a les oïdes, sinó deixar-se dur per les seues cadències i els seus encanteris, aptes només per a cardíacs/cardíaques, de cor i ment, i seure tranquil·lament a l’espona de les poliValències, mentre la ciutat s’esllangueix nocturnal o batega incendiada al ple migjorn.

Manel Rodríguez-Castelló
València, novembre de 1933



SOUVENIR

Sabia que em sortiria un tros de poema
ara justament que la porta és caiguda
i les mares bretones mengen l’herba
i les mares gavatxes mengen l’herba
i les de Normandia,
l’herba molla rumiada
i ploguda de les prades amables,
i els pares bretons
besen el cul de totes les mares del nord
mentre masteguen mansament
la tija i el rou
i hi ha un fil d’aram invisible
que les nuga per sempre
al quadrant dels herbots.
L’ull quadrat de la màquina
remena la cua.
Un menhir entrempat
foragita els badocs volanders
fent brollar una deu de tozous
i allí hi sóc jo,
nueta d’estiu,
sense gerd ni escalfor,
però plena d’un tros de poema.


                          ***

Hi ha la closca premuda de l’ou
blanca blanca
coriàcia, cega, madura.

Esguitada de tous, viu un cosmos
compacte de ràdars gallina.

Com un ull fita el poll
que li xucla els enfonys i li anida.

El rovell està quiet. És la closca que gira.