diumenge, 2 d’octubre de 2011

Cavalleria de Josep Segura

Fulles d’Herba
número 2
02 nov 93



Presentació a cura de Francesc López Barrio
del llibre Cavalleria de Josep Segura,
Menció Honorífica del Premi de Poesia
La Forest d’Arana 1993,
atorgat per un jurat compost per
en Francesc Mompó, n’Anna Montero,
na Marisol González i en Francesc Collado,
actuant com a president en Pere Bessó i com a
secretari en Manel J.M. Romero.
El dos de novembre del mil nou-cents noranta-tres
 a les onze de la nit al Café Lisboa.


DE MALNOM “GYPAETUS”
Pep Segura (Manuel – La Ribera Alta, maig 1955) va nàixer de mare nòmada i lluny del que hauria d’ésser el seu entorn: Benicalap (l’Horta Nord).

Explorador en solitud, col·lecciona espais i dreceres als “nakúmenes” de nova planta arreu el país; pintor –ja sense colors- i defensor de la natura (coste el que coste), s’hi veu més a prop del Guerrers per la Terra, que no pas de les ecocorporacions actuals.

Des de ben aviat i al si de l’Escoltisme valencià (1968) signà un compromís clar i indefugible amb la Persona i el món (E. Mounier); després l’Exércit (1972): Militar en actiu. Ha publicat treballs i articles de caràcter professional sobre ingenieria militar, muntanya, equips i d’innovació educativa aplicada a l’ensinistrament de les tropes. Premi “GUIÓ” 1981 i 1986 al millor article publicat.

Animador socio-cultural; mestre d’EGB i frustrat geògraf, exerceix la docència des del voluntarisme, amb flaires greco-llatines, envers un grapat de joves –elles/ells-, Rovers Scouts de 17 a 21 anys, a més a més de coordinar tasques d’innovació i projectes socials a l’equip de gestió dels Scouts Valencians (ONG).

Dos del seus poemes els hi trobareu al llibre Passat Festes Homenatge a Joan Brosssa, recentment editat per La Forest d’Arana.

Cavalleria i dos poemaris més –tots tres inèdits- són el producte de la seua “lluïta” a hores d’ara.


AL BOSC

Tant al bosc de la vida com al bosc real
els pensaments tracten dels arbres que ens envolten.
A baix: guerra i batalla d’arrels.
Després: la calma endurida de les soques.
Amunt: el dolcíssim murmuri del fullam.
Tota la nostra vida i el destí com arbre:
les arrels que lluiten amb les urpes
(quasi com urpes de voltor)
la impertorbable calma de les soques
(dura i lluent columna de l’estat)
El murmuri dolcíssim de les fulles
(un estiu és el que dura el somni)

Versió més que lliure d’un poema de Harry Martison, en regal al Pep. I algun dia parlarem de tot això, passejant per les muntanyes de la Tinença.
Francesc López Barrio



EL MISSATGER

De malnom Brúfol Salvatge, malda
notícia del camí de santedat
místic
magnífic guerrer
com si de Valtario s’hi tractés

però no duu armes ni cuirassa

dolça la veu cantava
“a tu, el meu estimat:
Mira’m, dóna pau al cor torbat
Que Ell t’il·lumine,
Sigues estel a la meua nit
I puga oferir-li el meu no ser”

Ell m’hi donà honor i un ambre redó


CONTRASENYA

Ei bades, alerta als merlets!
aixeque el rampill
obriu les poternes quan arribe,
deixeu-lo entrar perquè ell
és el que és i ens omplirà
com un bromall matiner quan escampa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada