dilluns, 31 d’octubre del 2011

Dimarts Literaris a l'Arana (7)

 Josep Enric Grau

D'esq. a dreta: Neus Caballer, Vicent Salvador, Marc Granell i
asseguda en terra Lola Nomdedéu  (Ocmo Impressors)

 Josep Mir, Pere Besssó i Francesc Collado (d'esquenes).
En primer pla, Maragda Pérez.

Lluís Roda, Josep Ballester i Pere Bessó. 

 Jaume Pérez Montaner.

Enric Sòria i Miquel Alberola

divendres, 28 d’octubre del 2011

Quan l'Arana feia furor d'Antoni Gómez

Posdata 757
Levante-EMV
28 octubre 2011

Salutació de Dolors Sanchis

Estimats amics, m’alegra molt retrobar-vos després de tants anys, de tantes experiències, perquè us puc assegurar amb el cor a la  mà que, a mesura que avancen els anys, m’agrada més aquest estrany, complex, folklòric, exòtic i, gràcies a Déu, també creatiu i eròtic animal anomenat, per obra i gràcia de Mikimoto, persona humana.

Amb els anys he aprés a entendre’l i a estimar-lo, i per això us he de confessar que estic molt agraïda a tots els que han fet possible que, 25 anys després, puguem reunir-nos i compartir calbes insignes, panxetes memorables, cabells tenyits, cremes antiedat, ulleres bifocals i  algun que altre lífting més o menys dissimulat.

Si ho recordeu, Gil de Biedma va dir:

                               Que la vida iba en serio
eso lo aprendí más tarde

Per això, ara que ja tots sabem, més enllà del tòpic literari, que la vida no és fàcil, m’alegra retrobar-vos, retrobar-nos amb unes quantes experiències més, amb una altra profunditat i de segur que amb moltíssima més serenitat. Supose que ara som més lliures, més adults, més ferms, més nosaltres... i potser també un poc més espavilats.

En fi, només puc dir que trobe emocionant l’aventura d’envellir, que estic feliç de poder retrobar-vos i que m’alegra molt haver pogut compartir una etapa d’aquest viatge amb els que sou, com diu la tornada d’un poema meu
AMICS, torxes enceses
del camí de la vida
que guarden les estrelles.





El cel degoteja
dies de pluja esllavissada
que amaren la terra i el cor.
 
El raïm, enguany, no serà dolç

Aquest darrer poema és el que va llegir Dolors al sopar del 25 aniversari.

Dimensions de l’oblit de Jaume Pérez Montaner

Fulles d’Herba
número 7
14 des 93

Presentació i lectura a cura de
Pere Bessó del llibre de poemes
Dimensions de l’oblit
de Jaume Pérez Montaner,
Primer Premi del
“I Certamen de Poesia Vicent Andrés estellés” 1993
De l’Ajuntament de Burjassot.
El catorze de desembre
del mil nou-cents noranta-tres
 a les onze de la nit
al Café Lisboa.

Jaume Pérez Montaner (L’Alfàs del Pi, 1938).

És l’autor d’Adveniment de l’odi (1976), Deu poemes (1978), Museu de cendres (1981), L’heura del desig (1985), Prismas (1990), Màscares (1992) i La mirada ingènua (1992). Ha publicat també Subversions (1990) i Una introducció a Vicent Andrés Estellés (1981), aquest darrer en col·laboració, així com diverses antologies i traduccions, com Poemes d’Anne Sexton (1983), 44 poemes d’E.E. Cummings (1986), Ciència ficció d’Edgar A. Poe (1988), els tres amb Isabel Robles, i Arbres de mongetes de Barbara Kinsolver (1991). O Brossa Nova. Poetes valencians dels vuitanta (1981), en col·laboració, Antologia poètica d’Ausiàs March (1993) i diverses antologies de Vicent Andrés Estellés. Aviat apareixeran dos treballs seus: l’un, Contra el nacionalismeespanyol, al voltant dels textos nacionalistes de Joan Fuster; i l’altre, Poesia i record a proposit d’un poema del Llibre de Meravelles de Vicent Andrés Estellés, editat per La Forest d’Arana a la nova col·lecció de crítica literària La Sibil·la d’Arana.

Va viure i treballar entre 1969 i 1977 als Estats Units i a l’Equador i actualment a València, on fa classes de literatura. Li agrada conrear el seu minúscul jardí, però se’l pot veure, amb assiduïtat, entre les ocellotes i ecellots de La Forest d’Arana.

Ara, amb el llibre Dimensions de l’oblit ha estat guanyador del Primer Premi dels “I Certamen de Poesia Vicent Andrés Estellés” 1993 convocat per l’Ajuntament de Burjassot.

***


... Aquest esglaiador destí només s’explica per la vertadera mutació que aquestes obres operaren en sentit que hom dona a la poesia. Ans d’aquestes, si més no a França -no ens oblidem dels grecs ni de Shakespeare, ni de Blake ni de Hölderlin ni d’alguns altres-, la poesia era més aviat una art de dir que no pas un domini d’exploració espiritual. Els poetes, més o menys implícitament segurs, com la resta dels hòmens, de cert nombre de creences socials i religioses, tan sols atenyien les ribes desconegudes mitjançant les sorpreses de llur geni. Una poètica, afinada per segles de recerca i de pacients treballs, els assegurava un instrument l’ús del qual no en condemnava vertaderament sinó els més mediocres. Les expressions del cor segueixen essent el gran negoci, i, més comunment, dels sentiments admesos. El coneixement i el Sagrat només els enfronten per les vies del didactisme o de la efusió reverencial, ja es dirigesca al Déu cristià, ja a la Natura. Sens dubte, aquest esquema no quadra amb el més grans poetes francesos –Villon, Ronsard, D’Aibigué, Racene- ni amb les fulguracions d’altres de menor volada, ni amb el Gérard de Nerval Les Quimeres i de l’Aurèlia. Però Baudelaire, Rimbaud i Mallarmé foren, en aquesta literatura, els primers a reconèixer vertaderament la poesia com a “l’única tasca espiritual”. (Mallarmé).

A l’entorn d’aquest tres poetes, i dels seus successors, hom creà un dels grans mites moderns: la poesia com a mitjà de coneixement i de revelació de la veritat (essent-ne l’altre la perfectibilitat indefinida de la condició humana, mitjançant l’aplicació de la raó al govern de la matèria). Aquest dos mites, que alguns somiaren com a complementaris, no poden de fet sinó oposar-se l’un a l’altre.

En la mesura que el primer siga vertader, fa del poema la reverberació del Sagrat sobre el llenguatge i el torna independent del moviment de la història. Alhora intemporal i present, la poesia pot ser desvetllada en la seua existència, però resta desconeguda en la seua essència. Cap mètode no la torna accessible. La desesperació de Baudelaire, el silenci final de Rimbaud, l’extenuació de Mallarmé ho demostren. Finalment, no és mai sotmesa a fins eficaces. El geni poètic no pot ser més que una llibertat absoluta per a rebre-la, una mena d’anorreament en la revetla. Dins d’aquesta perspectiva, podem concebre que tot poeta animat per una esperança o una temença, i a fortiori una convicció, prèvies a la poesia, és condemnat al fracàs. El mateix si s’abilla d’una bona o una mala consciència.

Serà, aleshores, impossible de deixar que el descobriment poètic siga interferit pel mite del progrés i, sobretot, per les seues conseqüències materials i socials. D’ací tots els esgarranys, les contradiccions que hagueren i encara han de suportar molts dels poetes reduïts per aquell o també vinculats amb aquestes. Sense oblidar una estranya retirada del llenguatge en ells, en haver d’expressar la poesia només mitjançat paraules “perpètues”. Tot el drama dels petes francesos des de fa setanta anys, rau en el fet que tres hòmens de geni els desvetlaren i imposaren la transcendència de la poesia, mentre que tota la civilització s’ajustava a la immanència de la història.

(De “L’experiència poètica”, René Menard, 1958.
Selecció del fragment i versió de Pere Bessó.
Òbviament, com a petit cadeau per a Jaume).


***

PLUJA

a Elsa

1
Només l’oïda: L’enrenou de la pluja. El rierol que s’escola rambla avall s’enduu brostam i sorra, esmola les arestes i ens deixa clars records com cinques blanques.

És l’hora dels capvespres; l’hora humil del desig i la cançó oblidada. Amb força es tanquen les dents i tremolen pel so de les batalles sense glòria; terrible i sord, tremolen com els arbres de les nits desolades de l’hivern.

On la sement que esclata i deixa créixer les arrels? Morts entre els mots, com gossos famolencs, aus de rapinya entre deixalles míseres i brutes; mots de set, polsosos, en l’estiu excessiu, amb les goles eixutes, negres i ardents els llavis, obre el ferit la ferida a les mosques, mentre furga la vella sense por ni recança.

“El meu destí era vagar, i enamorar amb voluntat d’arrel, com arrapa l’arrel, fidel al lloc, la terra seca i rocallosa”. Exiliat sense rumb ni camí, ha arribat ja a les riberes obscures com els rius sota els ponts del món sotmesos.

2
Imagina la flaire penetrant de les terres humides, encara tebi el sol com una alosa entre les fulles grises, quan retornen les gents de la feixuga feina s’omple per un moment de llum de mel la casa i el jardí.

Imagina el jardí i el riu que naix sota els teus peus, bedolls gegants, avets, nyàmeres, rododèndrons, el boscam que s’aboca a la finestra

i en el parc endolcit –la ciutat albirada entre les branques-, les roses negres de les nits de pluja fina, ballant descalça, a l’aire els tors nu, la dona de negra cabellera, gotes de llum minúscules sobre la tersa duresa dels pits; i l’aire rígid, fred i gris no la torbava.
      Sembla in somni.

3
Ara els arbres són blaus, o grocs, i és groga la memòria que dibuixa la desfeta. Per quina boca l’odi regalima subtilment i de sobte? Per quins camins, quins ponts ha travessat, per quines portes?

      Filla meua, aixeca ben alts els murs de la teua casa.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

Nits de poesia i gintònic

Nits de poesia i gintònic
Núria Cadenes

Article publicat a El Temps
Núm. 1428 25 d’octubre 2011.

La revista El Temps ha publicat un extens reportatge (4 pàgines) signat per Núria Cadenes on arreplega les declaracions de Francesc Mompó i Manel J.M. Romero en una entrevista celebrada fa una setmana, quan es preparava la celebració del 25 aniversari de les primeres tertúlies de l’Arana.
  



Durant deu anys, cada dimarts a la nit, poetes de tota mena i condició s’aplegaven en una tertúlia d’alta intensitat a la ciutat de València. Va ser la saó de moltes veus avui consolidades.
Ara que La Forest d’Arana compliria 25 anys, els seus impulsors en fan celebració.

dilluns, 24 d’octubre del 2011

La Forest d'Arana per Begonya Mezquita

Compartim del Blog La paraula es nostra  el record de les nits de l'Arana de Begonya Mezquita.

La forest d'Arana

Encara no tenia vint anys quan vaig posar els peus per primera vegada a les escales de l'Arana, el pub del carrer de dalt del barri del Carme. Recorde el Manel, la Carme i el gosset xitxiu. Recorde els nervis d'aquella nit en què, envoltada de poetes, de joves del país ferits de lletra, em van donar el premi ex-aequo junt a Francesc López i Barrio. Anònima, de la mà del Manel Rodríguez-Castelló,  ja formava part de la tribu.

Aquell recull de poemes amb què m'hi havia presentat, Entre la distància exacta i la nit, era el meu petit tresor, uns versos que naixien de la més profunda necessitat de dir, d'exorcitzar tot allò que una joventut insolent em permetia escriure: el descobriment de l'amor, les nits d'estiu al poble, els camins cap a la recerca del jo, amb tots els fracassos, les pors, però també la llum i la llibertat que eren a tocar de mà.

Durant alguns anys vaig assistir de manera intermitent a les tertúlies poètiques més sucoses que no he tornat a presenciar. Estudiava llavors a la facultat de Filologia i va ser per a mi un plaer arriscat escriure sobre Josep Mir, per exemple, en un examen del mestre Hauf que preguntava sobre la poesia dels trobadors. No sé com m'ho vaig fer, no sé com vaig relacionar una cosa amb una altra, però em vaig alegrar quan em van lliurar el 7 del resultat.

Al cafè Lisboa del carrer Cavallers, on es va traslladar la gent de l'Arana després de l'arrancada inicial, vaig conéixer els ocellots i les ocellotes més interessants del món de la poesia d'aquell moment: el mateix Mir, la Maria Fullana, el Josep Enric Grau, la Montse Anfruns, el Toni Ferrer, els manegadors Pere Bessó i Francesc Collado, el Berenguer-Ballester-Guillem-Roda (que no sabia mai qui era qui), l'Encarna Sant-Celoni, el Vicent Galan, la Lola Martínez i una llarga, llarguíssima llista. Vaig poder participar en les antologies diverses que s'hi van editar: Les veus de la medusa, Homenatge als trobadors, Contra la guerra. I els homenatges a Valls, a Estellés i a Brossa.

I n'hi ha anècdotes, com la que vam viure (i vam riure) una nit en què hi presentava els meus versos: vam voler crear una atmosfera suggerent amb els companys del grup de teatre d'aquells anys noranta, La Deriva, i vam comprar, amb el Manolo de la Dueña i la Maria Jesús Suàrez, una mena d'artilugis pirotècnics que trauïen fum, com una boira. El resultat fou una fumaguera tal que vam haver de córrer tots, artistes i públic, cap al carrer per poder respirar. La ploma de Ricardo Bellvesser (o era Carles Recio?) se'n feia ressò dies després a la premsa, amb un to burleta que no li vaig poder pas retraure.

Ha plogut molt, moltíssim, de llavors ençà. Hi ha amics que ja no hi són.

Aquests dies se celebren vint-i-cinc anys d'aquells vols nocturns que no tenien cap més finalitat que el plaer d'escriure, de llegir i d'escoltar poesia en companyia i en veu alta, poder-ne parlar llargament i intensa, i compartir un gintònic, o dos. Cap afany de capelletes, cap afany de posterioritat que no fóra l'afany perquè arribara la següent tertúlia, ben entrada l'hora de les bruixes.

Presentació de Els noms insondables, de Manel García Grau, Premi Octubre 1990

A cura de Ramon Guillem.
Març 1991.
Foto: Enric Monforte


Isidre Martínez Marzo, Vicent Berenguer, Manel García Grau, Ramon Guillem, Josep Ballester, Lluís Roda i Francesc Calafat. Ajupits: Lluís Alpera, Francesc Collado i Antoni Ferrer Perales. Març 1991. Foto: Enric Monforte


Presentació de Els noms insondables, de Manel García Grau

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Resposta a Enrique Garcia Aranda en "Diario 16"

Sr. Director de Diario 16-Valencia

Av. Antic Regne 58

VALÈNCIA

Distingit senyor:

Acollint-me al dret de rèplica per al.lusions directes, us pregue tingueu a bé publicar en les pàgines del diari que dirigiu aquest escrit de contestació als insults apareguts dijous 12 de novembre i signats per Enrique García Aranda, a la pàgina 59 de Diario 16-Valencia.

Rebeu el meu agraïment d’avançada i la meua salutació.

Manel Rodríguez-Castelló, escriptor

València, 12 de novembre del 1992

D.I. 21.632.006

NO INSULTARÀS DEBADES

En relació a l’escrit (si com a tal es pot definir una ximple concatenació d’insults dedicats al conjunt de “escritores del Pais Valenciano” en general i als de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i als contertulis de La Forest d’Arana en particular) aparegut a les pàgines d’aquest diari el passat dia 12 de novembre, signat pel senyor Enrique García Aranda, i en el qual se’ns titla de “fascistas”, voldria expressar unes quantes coses. En primer lloc, que em sembla d’una lamentable irresponsabilitat que des d’un mitjà d’informació es fomente la manipulació més barroera, l’insult més gratuït, la desinformació més tendenciosa. Ignore si el periodista en qüestió parla d’oïdes o era present la nit del 10 de novembre al Cafè Lisboa, en l’acte d’homenatge al poeta Màrius Torres, però sospite que en qualsevol dels casos el mouen foscos designis i/o prejudicis inconfessables que el fan pixar fora de test. La cosa va anar com ara intentaré descriure. El darrer dimarts, com puntualment des de fa sis anys, al Cafè Lisboa, un grapat de gent (no n’importa el nombre: hi ha dies que no hi cap una agulla i d’altres que hi ha quatre o cinc gats, això sí, feréstecs i boscaires) ens disposàvem a retre un senzill homenatge al poeta Màrius Torres, de la mort del qual es complirà enguany el cinquantenari, consistent en la lectura d’alguns dels seus poemes i la posterior i habitual tertúlia oberta. Ja ens va estranyar, veure-hi tant de personal, un dimarts normalet, ja que descartàvem que el malaguanyat poeta concités, de colp i volta, tantes expectatives. Encara faltava més de mitja hora perquè l’iniciàssem quan una jove, tota nerviosa, se’ns acosta i ens pregunta si sabem alguna cosa sobre l’encontre que la Bienal de Jóvenes Creadores tenia convocat (“concertado” en diu el senyor G. Aranda. ¿Concertat amb qui, ja que ni els organitzadors de La Forest ni els responsables del local no en sabien res?) i ens diu que ja eren les 23.30 passades, que encara no n’havia aparegut cap responsable, que estaven molt emprenyats (els “jóvenes creadores”, supose) perquè la Bienal no havia organitzat cap acte literari, que faltaven traductors, etc., etc. Ens mostra un paper on algú havia suplantat el nom de La Forest d’Arana i convocava, en castellà, efectivament a un encontre, sense més especificacions. Li expliquem que es deu tractar d’un “error”, que La Forest d’Arana té programat l’homenatge, però que s’hi poden sumar si així ho desitgen, ja que la casa té per costum de no marginar mai ningú (i menys per qüestió de llengües, cosa que em sembla que no li cal demostrar, i em sap greu no poder dir el mateix del senyor García Aranda), i que amb molt de gust escoltarem la veu de poetes francesos, italians, espanyols, i mediterranis en general, que es veu que de tot n'hi havia. Tot debades, perquè la noia seguia nerviosa, sense trobar els papers, mentre una càmera es passejava pel cafè filmant la surrealista escena d’un grapat de “jóvenes creadores” més despistats que un polp en un garatge, sense teatre ni actuació, i entossudida a posar barreres lingüístiques on no podien haver-n’hi. En la confusió, sospite que en el seu afany per traduir al castellà (llengua que es veu que els mediterranis “entenen” millor que no el català) va trair, de bona fe o no, les nostres explicacions i va provocar la desbandada aïrada dels “jóvenes creadores”, adduint que no podien participar en un acte que es feia en català, amb la qual cosa pressuposava en els altres la pròpia ignorància. I el cas és que tampoc devien entendre un borrall de castellà, perquè es feia servir d’una traductora al francès. Forasters vindran que de casa mos trauran.

Ignore què és aquesta Bienal, ignore qui són aquests “jóvenes creadores”, ignore quins llibres han presentat i a quines altes especulacions o sublims operacions de màrqueting s’han dedicat, aquests dies, a la nostra ciutat, i no sé quants diners, públics, s’han invertit en la broma, però em fa l’efecte, pel que l’altra nit vaig poder veure, que al darrere hi deu haver algun responsable, que alguna cosa deu haver fet fallida quan ha calgut que la desorganització, la pantomima, i l’insult sense poca ni solta s’erigissen en notícia gràcies a la ineptitud d’un suposat periodista. Del que estic totalment convençut, perquè es desprén de les paraules de García Aranda, és que aquest senyor perboca un llenguatge intolerant, sense arguments i calumniós, en el més pur estil demagògic i carpetovetònic, que sense gens d’elegància estableix les connexions següents: escriptors de La Forest=Associació d’Escriptors en Llengua Catalana=escriptors del País Valencià=nacionalisme català=intolerància, xenofòbia, racisme, etc. Simplement penós.

No es pot insultar debades els escriptors del País Valencià, senyor García Aranda, aliens completament a aquest muntatge de penós autobombo, ni es pot fer carregar sobre les esquenes d’altri els propis fracassos. Si no sabien on col·locar la nit del dimarts 10 de novembre un grup d’escriptors mediterranis, no és culpa nostra, i ningú no ens paga per entretenir-los havent de renunciar als propis actes, mal que em pese que escriptors d’altres països se’n puguen haver anat amb una idea més aviat nefasta sobre els responsables culturals de la ciutat i del país, però no hi ha més cera que la que crema, per molt que se’n vulga responsabilitzar manipuladorament els escriptors d’ací i el “nacionalisme” català. Si creieu que és una actitud “fascista” la defensa del propi treball, ja us ho apanyareu vós. I pel que fa a allò del “nacionalismo cuando tiene poder”, i “al nacionalismo víctima”, ¿no és fer-ne un gra massa? Massa tuf imperial poc dissimulat. ¿De què parleu? ¿O no parleu per vós, i algú ha llançat la pedra i ha amagat la mà? ¿Què és pretén amb aquestes calúmnies?

Manel Rodríguez-Castelló, escriptor

25 aniversari (crònica i fotos de Francesc Mompó)

Compartim del blog Uendos, Greixets i Maremortes de Francesc Mompó la crònica de la nit del 21 d'octubre, celebració del 25 Aniversari de La Forest d'Arana. Recomanem, molt especialment, el reportatge fotogràfic.




Anit fou un dia històric per a la poesia del País Valencià dels últims temps. Una trentena de persones es reunien en un sopar a La Societat Coral el Micalet per celebrar els 25 anys de les tertúlies de La Forest d’Arana. L’acte l’obriren els que foren l’ànima de La Forest d’Arana: Manel J. Romero, Francesc Collado i Pere Bessó. Que què és això de La Forest d’Arana? Doncs unes tertúlies que estigueren reunint des de 1986 fins a 1996 de manera ininterrompuda la major part del bo i millor de la poesia catalana al País Valencià. Tots els dimarts, coincidint més o menys amb la durada del curs acadèmic, ens reuníem a l’hora de bruixes –les dotze de la nit– al voltant duna copa, d’una rosa i d’una pluja d’amor per la poesia per escoltar un poeta que ens fera partícips de la seva creació. Després s’hi establia una tertúlia on tothom podia dir la seva sobre el recital en concret i la creació poètica en general. Jo m’hi vaig incorporar al principi de la dècada i em vaig convertir en un assistent assidu. Mai no agrairé suficient tot el qui hi vaig aprendre. Bé, en el número de la setmana vinent el setmanari el Temps en trau un reportatge; i també podeu trobar més informació en la pàgina que ha obert La Forest d’Arana on s’està recopilant fotografies i informació de la que fou probablement la tertúlia poètica més important dels Països Catalans (torne a repetir que foren 10 anys ininterromputs de presentacions poètiques; més de tres-centes nits de poesia en català al bell mig del cor de València. Començà al pub Arana, després al mític café Lisboa del carrer de Cavallers, després al café del Mercat, en acabant al Gestalguinos i per acabar al nou Lisboa de la plaça del doctor Collado, darrere la Llotja). Vora una cinquantena de poemaris; tretze números d’una revista de literatura, llibres d’homenatges a Estellés, Joan Brossa, Joan Valls i Jordà; un parell de llibres d’estudi d’autors; i tota l’estima del món per la poesia feren la saó necessària perquè molts dels qui hi començaren acabaren donant fruits ben saborosos.



Aquesta tardor fa 25 anys des que començaren les tertúlies i els vells ocellots i ocellotes que hi assistíem li retérem homenatge en aquest sopar. En acabar de sopar, alguns llegírem poemes –que es publicaran al mur de la pàgina de La Forest– i Josep Enric Grau ens regalà una de les seves poegrafies dramatitzant en clau d’humor DaDa una història dels Bòrgia Papes. Després, i com solia ocórrer en les tertúlies, uns quants ens n’anàrem al café Lisboa per fer-nos la penúltima.



En l’àlbum de fotos que penge podreu reconéixer moltes figures de primeríssima línia en el panorama actual de les lletres catalanes al sud de l’Ebre.


dijous, 20 d’octubre del 2011

Fascistas. Bienal de Jóvenes Creadores. 1992.

Diario 16
12 noviembre 92

Fascistas
Enrique García Aranda


La intolerancia es, quizá, la peor de las enfermedades que sufre la sociedad civilizada y la causante de muchos de los males que ahogan la convivencia pacífica de seres inteligentes. La xenofobia y el racismo son hijos directos de la intolerancia, pero no los únicos. Cuando en esta ciudad suceden hechos tan desagradables como el ocurrido en el café Lisboa en la noche del pasado martes, bien podría decirse que el sentido nacionalista es también una criatura parida por la misma madre que parió a las dictaduras fascistas.

Cuando el pasado martes por la noche un grupo de jóvenes escritores de la Europa mediterránea se acercaron a la tertulia de “La Forest d’Arana”, en el café Lisboa del barrio de El Carmen, para participar en ella y compartir sus ideas y experiencias, no podían creer lo que allí aconteció. A pesar de haber prevenido con antelación su visita –concertada por ellos mismos anta la carencia de actos preparados por la organización en Valencia de la Bienal de Jóvenes Creadores-, los cuatros gatos de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana que se reúnen allí habitualmente no les dejaron intervenir en la tertulia “perquè no parlen català”.

Imagínense ustedes el asombro de los jóvenes escritores y poetas griegos, italianos, franceses, portugueses y argelinos –que con mucha buena voluntad intentan expresarse en castellano-, junto al de los españoles (sevillanos, malagueños, madrileños, valencianos) cuando sus colegas del País Valencià no les dejan intervenir ni siquiera en castellano, idioma que todos los presentes podían entender, algunos a duras penas. El argumento esgrimido por los escritores nacionalistas era la tradición: “Aquí se hace una tertulia en catalán desde hace muchos años y hoy no se va a cambiar” (lo decían más o menos así pero en catalán).

Por supuesto, la mayoría de los presentes no entendía lo que les decían y no podían creerlo cuando alguien les traducía. Alguno de los chicos italianos intentó pedir, micrófono en mano, algo de comprensión pero se encontró con le quitaban la voz y le daban intolerancia. Al final, les propusieron esperar religiosamente a que los cuatro gatos terminaran su reunión para empezar ellos con la suya a las dos o las tres de la madrugada. Por supuesto, se fueron. Todo es follón fue filmado por las cámaras de la RAI y la televisión portuguesa.

Los tertulianos de La Forest d’Arana no pensaron en la publicidad que podrían haber tenido en Italia o Portugal, como tampoco pensaron en los contactos que podrían haber conseguido con los literatos de otros países ni en el más sencillo intercambio cultural. Como alguien dijo, “los nacionalistas cuando no tienen poder son victimas y cuando lo tienen son verdugos”. Verdugos fascistas.


Bienal 16
Levante
27-11-92
LA FOREST D'ARANA ÉS LLIBERTAT I CREACIÓ

El redactor de cultura de Diario 16 de València Enrique Garcia Aranda fa servir fórmules senzilles però efectives: La blasfèmia i la injúria. El seu raonament és així de senzill : Intolerància = xenofòbia = racisme; tots ells fills del nacionalisme i del feixisme. I doncs, acaba dient-nos: Feixistes i "verdugos". Així ens qualifica a la gent de La Forest d'Arana i als membres de l'Associació d'escriptors en llengua catalana, per –segons ell-  no deixar parlar en la nostra tertúlia del dimarts passat al café Lisboa, els escriptors de la "Bienal de jóvenes artistas". Si el susdit redactor es trobava present, és evidentment un mentider; i si li ho han contat, és un fava que tot s'ho creu.

La Forest, aquella nit, programada com d’habitud, tenia previst fer un homenatge a Màrius Torres, anunciat a la premsa, en el 50é. aniversari de la seua mort. Eren les 23:30 h. i una xica que nosaltres no coneixem, amb més raó que un sant, se’m queixava tot mostrant-me un cartell de la Bienal on s’anunciava un "Encuentro de escritores i poetas en La Forest d'Arana, a las 22:30 h."... Jo al·lucinava, vaig consultar els companys i, efectivament, ningú no en sabia res, de l’assumpte. No obstant això encara esperàvem que algú de l’organització de la Bienal s’hi presentara a fer les oportunes explicacions. Encara teníem esperança de poder eixir-nos-en de l'embolic inesperat. Però el temps passava, i els ànims de la gent (no la nostra que ja s'ha acostumat a les altes hores de la matinada) s’alteraven.

La gent de La Forest que hi acudírem i el mateix gerent del café (En Pep Benet) no en sabíem res. Les acusacions començaven a dirigir-se directament a la Forest. En un no res vam escoltar una xica (devia ser de l’organització) que, micròfon a la mà, es dirigia a la concurrència i una altra al costat en feia la traducció simultània al francés. Venia a dir-los això: "Ja es muy tarde.../no podemos esperar mas tiempo.../aquí hacen una tertulia hoy.../y la hacen en valenciano.../no entendereis nada, pero si quereis quedaros.../allá vosotros. Son casi las doce i va a empezar la obra de teatro en el Palau de la Música... haced lo que querais pero os aconsejamos que vayais al teatro..." ??? Al·lucinant! NO?

 No solament no ens havien avisat, sinó que a més semblava que érem nosaltres els vertaders i únics culpables d’aquell desgavell, que aquell desastre era un boicot nostre als joves escriptors que esperaven la tertúlia promesa per la Bienal de feia més de dues hores. Finalment, mitjanit passada, com d’habitud, vam començar la tertúlia i vam convidar els assistents a participar en l’homenatge.

La Forest d'Arana no té cap problema amb les llengües ni amb els pobles. Per ací han passat escriptors parlants de bielorús, ucraïnés, japonés, hongarés, kàliba, castellà i... per a què continuar. Les llengües més emprades són el català i el castellà, naturalment. I qualsevol que s’acosta a la tertúlia amb interés i vol participar... no n'ha tingut mai, de problemes. Els problemes, en tot cas ara són de l’ajuntament de València i de la Bienal que, a pesar dels milions que reben dels contribuents, i que malbaraten, no saben ni organitzar una barraca de fira. I naturalment també del sr. Enrique Garcia Aranda que, segurament, haurà de respondre davant els tribunals per injúries i calúmnies amb publicitat manifesta.

Aquells poetes i escriptors grecs, italians, francesos, portuguesos, argerians, sevillans, malaguenys i madrilenys etc. van anar al Lisboa, com han anat a la gran majoria d’actes, enganyats per l’organització de la Bienal i tenien més raó que un sant. Però La Forest d'Arana no en té la culpa, en tot cas està sofrint la incomprensió d’aquest ajuntament de València que no ha comptat mai amb nosaltres i, tot i així, amb certes condicions de racionalitat i cortesia, encara ens trobarien disposats a col·laborar en benefici de la cultura, la llengua i la literatura, en especial del poble valencià.

Francesc Collado (Vice-president de La Forest d'Arana)
27-11-92

Poemes del poeta tunisià Abu-I-Qasim al-Sabbi

Fulles d’Herba
número 6
30 nov 93

Presentació i lectura a cura de
Josep-Vicent Galan de la versió de
Poemes
del poeta tunisià
Abu-I-Qasim al-Sabbi.
El trenta de novembre
del mil nou-cents noranta-tres
 a les onze de la nit
al Café Lisboa.

Abu-I-Qasim al-Sabbi (1909-1934).

Abu-I-Qasim al-Sabbi va nàixer el 1909 a Sabba, poble de les rodalies de Taezar1. Son pare es preocupà seriosament per la seua educació, primerament en les escoles de ceràmica i després en la mesquita al-Zoytuna2, en la qual es va graduar el 1928 després de rebre el diploma de la Gran Mesquita.

Abu-I-Qasim era un enamorat de la lectura, es llançà sobre els “poetes de l’emigració” (Yubran)3. Començà, aviadíssim, la seua vida literària i alguns poemes seus van ser publicats en revistes de Tunísia i de l’Orient Mitjà.

Va ser força conegut per la seua tendència renovadora de la literatura i per revolucionar els vells corrents literaris.

Va morir el 19 d’abril de 1934 i ens va deixar valuoses mostres de la seua obra, la més important de les quals és la conferència (assaig) La visió poètica dels àrabs. El seu Divan va ser publicat l’any 1955 amb el títol Cançons de la vida.

  1. Tozeur. Sud de Tunísia.
  2. Principal mesquita del país. Important centre d’estudis religiosos.
  3. Grup de poetes que emigraren, sobretot, a Amèrica. El principal representant és Jalil Jubran autor, entre altres obres, de El Profeta.


***


En tornar de Tunísia, uns amics, em proposaren de fer una lectura d’un recull de poemes en edició bilingüe, àrab-francés, d’autors magrebins. Ràpidament em van captivar els versos d’Abu Sabbi per la força i la bellesa de les seues imatges.

L’obra d’aquest poeta, tot i que va ser truncada per una mort tràgica als vint-i-cinc anys, representa, en opinió dels estudiosos de la poesia magrebí, l’aportació més important a la poesia tunisiana de tots els temps.

He intentat un apropament a l’obra poètica d’aquest autor a partir de la versió que el professor Ahmed El Qued ofereix en l’esmentada plaquet i que, amb el títol Les Perles de la Couronne, fou editada a París el 1992 i distribuïda a Tunísia.

Sóc conscient de com és d’arriscat emprendre la versió catalana dels poemes d’Abu Sabbi a partir de la seua versió francesa, tot i que ha estat contrastada per diversos arabistes; no obstant això, no he pogut evitar de compartir l’emoció que em produí la seua lectura.

Josep-Vicent Galan.
València, 29 novembre 1993

***

LA VOLUNTAT DE VIURE

El dia que el poble s’alce
per reclamar el dret a la vida,
el Destí no sabrà romandre sord a la crida,
així com el dia segueix inevitablement la nit
i com la cadena es trenca
sota la martellada dels colps assestats.

***
Malgrat els danys i els enemics,
viuré, tal qual una àguila.
Sobre el cim altaner,
Desafiant els vents, la tempesta i la pluja.

***
Aquell que tem l’ascensió perillosa
passa la vida arrossegant-se.

***
L’Univers, curull de vitalitat, estima la vida
i menysprea la carronya, per més gran que siga.

***
L’atmosfera etèria foragita del seu si
l’ocell  ferit de mort;
i l’abella volteja la flor marcida,
sense libar-la mai.
***

EL NOU MATÍ

Calmeu-vos, oh! Ferides,
Calleu, oh! Temors.
Ha acabat el temps dels laments,
El temps de les follies.
Un nou matí clareja
després de segles de tenebra.
En los gorges de la mort
he soterrat el dolor.
He esbargit les llàgrimes
als vents del no-res.
He abraçat la vida
com un instrument de corda
per cantar amb ell
en l’amplada del temps.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Presentació de Camp de Mines al Café Lisboa. 12 juny 1991.


Manel Garcia Grau, Enric Sòria, Ramon Guillem, Xulio R. Trigo i Isidre Martínez Marzo.
Anna Montero, Teresa Pascual, Josep Ballester, Lluís Roda i Vicent Berenguer.


Consell de redacció de la revista de literatura "Daina".
V. Berenguer, V. Alonso, R. Guillem, J. Ballester, J.P. Montaner i E. Sòria.


Fotografies del poeta Enric Monforte cedides per Ramon Guillem

Des de la perifèria: notes sobre la poesia dels vuitanta. Jaume Pérez Montaner

Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
Frankfurt, 18-25 de setembre de 1994
(Axel Schönberger, Tilbert Dídac Stegmann)



Des de la perifèria: notes sobre la poesia dels vuitanta
Jaume Pérez Montaner
Universitat de València

No em desplau de començar pel tòpic i, a més a més, en castellà: “Malos tiempos para la lírica”, com deia la tornada d’una de les cançons més populars de “Golpes bajos”, diagnòstic encertat que, segons diuen i sembla que tothom sap, després imitaria amb èxit el poeta Bertold Brech. Això era a principi dels anys vuitanta; el grup gallec va saber cantar en aquesta simple frase el que començava a ser l’esperit dominat de la dècada i anava a definir la característica més notòria d’aquests darrers anys del segle que s’acaba. Potser la predicció no va ser gaire difícil a partir de l’observació directa i sense prejudicis d’una realitat superficialment eufòrica que amagava el profund desencís d’unes il·lusions oblidades o traïdes.

S’iniciava en el món occidental, és a dir, en tot el món, l’època encara inacabada de Reagan i Thatcher, i a l’Estat espanyol tot just començava a completar-se una transició modèlica que deixava una àmplia part del poble desmotivada i en el més complet desencant, amb una Constitució feta i aprovada sobre la base d'algunes renúncies capitals i uns estatuts d’autonomia que molt pàl·lidament s’acostaven als ideals manifestats al carrer en els darrers anys de la dècada anterior. En l’aire s’anunciava i començava a respirar-se la desfeta del somni o el malson dels anomenats països socialistes. Contra l’idealisme que en bona mesura havia caracteritzat les dècades dels seixanta i setanta, venia a presentar-se als nostres ulls la realitat crua i dura: els Filesa i els Naseiro, alhora que s’encimbellaven els símbols per antonomàsia, per a bé i per a mal,de la nostra vida pública en aquests darrers anys: Boyer i la Preysler, Conde, Rubio, Roldán... i altres de volada més baixa o més curta, en un procés que sembla que no ha d’acabar.

.../...

No és estrany, doncs, que el relatiu despertar de la poesia en els darrers anys haja estat propiciat bàsicament per la iniciativa gairebé sempre privada i voluntarista de nombrosos poetes en condicions òbvies de marginalitat. Un exemple ben eloqüent n’és l’aparició i multiplicació de les tertúlies poètiques i literàries. La més dinàmica i antiga potser, “La Forest d’Arana”, a València, ja amb una tradició de reunions i lectures setmanals des del 1986; després, les desaparegudes tertúlies de “Cavallers de Neu”, la del cafè Malva-rosa, animada per Antoni Martí, també a València, o les també efímeres “Aina”, a Gandia, i “Poetes de l’Havanna”, a Palma de Mallorca. Entre les encara actives en el moment de redactar aquestes línies cal destacar “La Revolica”, d'Alacant, dirigida primer per Lluís Roda i després per Enric Balaguer, animada sobretot pel grup “Tu-Acte”, “Les Nits de Djongo”, de Puçol, el ”Cafè Central”, de Barcelona, o la tertúlia literària de Castelló, organitzada per Manuel Gacía Grau i Lluís Meseguer. Caldria afegir-hi encara iniciatives més directament relacionades amb algunes institucions, com el Festival Internacional de Poesia de Barcelona, als cicles organitzats pel “Teatre Lliure”, “Paraula de poeta”, o les “Lectures Poètiques” de la Caixa de Balears “Sa Nostra”. Tot plegat, es tracta d’un fenomen que parla eloqüentment de l’interés ben viu que la poesia pot suscitar encara en alguns sectors de la nostra societat; com a exemple significatiu es podria mencionar l’assistència habitual i activa de vint o trenta persones setmanalment a “La Forest d’Arana”, una assistència superior, ben sovint, a la d’algunes representacions teatrals, a pesar del desgast i cansament que suposen els més de vuit anys d’activitats constant; o es podrien mencionar els homenatges multitudinaris a Vicent Andrés Estellés, Joan Valls Jordà o Joan Brossa, realitzats també per la mateixa entitat.

No és de menor importància l’activitat editora desenvolupada a partir d’aquestes tertúlies, que ve a sumar-se a la de les poques i esforçades col·leccions de poesia de les editorials establertes, amb reculls com Poetes de l’Havanna (1992), a cura de Xavier Abraham, amb textos, entre d’altres, de Josep Maria Llompart, Miquel Àngel Riera, Jaume Pomar, Antoni Vidal, Damià Huguet, Àngel Terron o Miquel de Palol; Els dimarts poètics de La Naia, 1987-1989, a cura de Lluís Roda, que recull els dos primers anys d’aquesta tertúlia antecessora de “La Revolica”, amb poemes de Rodríguez-Bernabeu, Lluís Alpera, Miquel Martínez, Marc Granell, Josep Piera, Teresa Pascual, Maria Fullana i molts altres; les plaquettes editades per “Sa Nostra”  de les Illes, les d’”Aina” o les del “Café Central” i, sobretot, la ja impressionant col·lecció de “La Forest d’Arana”, amb obres de Josep Mir, Francesc Collado, Lluís Roda, Francesc López Barrio, Josep Ballester, Pere Bessó, Begonya Mezquita, Rodríguez-Castelló, Marisol González, Joan Vicent Galan, Francesc Rodrigo, Sílvia-Marina Aresté, Isabel robles, Francesc Mompó, Josep Igual, etc., a més de les traduccions de John Donne, Sergio Corazzini, Patrizia Cavalli, Wallece Stevens, Erich Fried, Emily Brontë, Nerval, Apollinaire, Iannis Ritsos o Amy Lowell o els volums de poesia o assaig sobre Estellés, Brossa, Joan Valls o Josep Sebastià Pons.

.../...


Extracte de la publicació a les Actes del Desè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes de l’aportació de Jaume Pérez Montaner. Podeu consultar  l’article complet, i recomanem la seua lectura, a GoogleBooks:


diumenge, 16 d’octubre del 2011

Dimarts Literaris a l'Arana (6)

Lliurament I Premi de Poesia "La Forest d'Arana" 1987

Francesc Rodrigo rep una Menció

Francesc López i Barrio es guardonat amb el I Premi

Pere Bessó i Manel J.M. Romero amb alguns invitats al lliurament:
Miquel de Renzi, Pedro Zamora i Albert Taberner

25 anys de La Forest d’Arana. Enric Iborra.

Publicat a http://laserpblanca.blogspot.com

Enguany fa vint-i-cinc anys que es van iniciar les tertúlies literàries de La Forest d’Arana. Durant els deu anys que van durar, aquestes tertúlies poeticoetíliques van constituir la plataforma més important, dinàmica i informal de la poesia en català al País Valencià. Els seus animadors principals van ser Pere Bessó, Francesc Collado, Manel Rodríguez Castelló i Manel Jm Romero, que va actuar també com a editor. Els llibres i plaquets de la Forest, bellament editats per Manel, són testimoni i fruit de tota aquella activitat.

Les tertúlies es feien dimarts a la nit, a partir de les onze, que sempre eren dos quarts de dotze passades. A l’endemà calia anar a treballar, però us estic parlant d’un temps en què això no importava. S’hauria considerat de mal gust qualsevol al·lusió al respecte. Ens agradava molt eixir entre setmana.

Recorde que les tertúlies van començar al pub Arana, que regentava Manel Jm Romero al carrer de Dalt. Era un pub petit i agradable. S’hi estava molt bé. Després, Manel es va jubilar de bodeguero i la Forest es va traslladar al Café Lisboa, al carrer Cavallers, quan ja estava en mans de l’enyorat Pep Benet. Més tard, Pep va traspassar el local i la Forest es va traslladar, provisionalment, al pub Gestalguinos i després al Café del Mercat. Quan Pep va reobrir el Café Lisboa a la plaça del Dr. Collado, la Forest s’hi va reinstal·lar de seguida. Només ens va faltar de rebatejar la plaça del Dr. Collado com a plaça de Francesc Collado.

En cada tertúlia algú s’encarregava de presentar el poeta convidat abans de cedir-li la paraula perquè llegís una tria del seus poemes. Després, es passava a un col·loqui obert a tots els assistents. De vegades, el poeta no ho podia resistir i acabava recitant sencer tot el seu llibre a la concurrència.

Recorde també que els últims anys de la Forest van coincidir amb les activitats de la penya barcelonista Cavallers de València. (Això de cavallers feia referència al carrer del mateix nom.) Manel Rodríguez Castelló en va ser nomenat president honorari i perpetu. Modestament, vaig tenir l’honor de fer de secretari. Una bona part de la gent que es deixava caure per la Forest ho feia també per la penya, que també va acabar tenint la seu al Lisboa. L’efervescència d’aquells anys va ser considerable. I, és clar, va acabar evaporant-se.

Vaig ser un assistent relativament assidu a les tertúlies de la Forest, sempre en qualitat d’espectador. En l’últim any d’activitats Manel Jm Romero va transformar el tríptic que editava per anunciar la lectura de poemes de cada sessió en la revista literària Arana, que va arribar a treure 14 números amb periodicitat mensual. Hi vaig publicar uns quants articles sobre música i literatura en una secció titulada Sotto voce, que signava amb el pseudònim de Leporello. Aquests textos, i les convocatòries de la penya barcelonista, que redactava seguint les instruccions estrictes del senyor president, van constituir la meua aportació pública a la literatura catalana durant aquells anys.

Per commemorar aquests 25 anys de La Forest d’Arana, s’ha obert un bloc amb l’objectiu d’informar sobre les activitats que enguany es durant a terme. El divendres que ve, 21 d’octubre, es farà una festa-sopar al Micalet per celebrar aquests 25 anys. L’acte començarà a les 20:30 h amb les intervencions de Pere Bessó, Francesc Collado i Manel Jm Romero. A les 21:00 h, el sopar. I a partir de les 23:00 h, lectura lliure de poemes.

Allí ens veurem.
Publicat per Enric Iborra a La serp blanca (http://laserpblanca.blogspot.com)

dijous, 13 d’octubre del 2011

Temps de tertúlies


A L'Informatiu (Diari Digital Valencià per als nous temps), el company Manel Alonso i Català ha publicat una columna, dins de la seua secció "Mou-te que açò s’empastra”, recordant les revistes i les tertúlies literàries, sota el títol “ Temps de Tertúlies”.

Fa especial esment a La Forest d’Arana, tot dient:

“Si n’hi ha una d’entre totes les tertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seua duració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i fins i tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia que organitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, és sense cap mena de dubte La Forest d’Arana.
…/…
Sóc de l’opinió que en aquest país no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota una generació les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’alguns àmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat que tenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!


Gràcies Manel.

Dimarts Literaris a l'Arana (5)