dilluns, 28 de novembre del 2011

LA FOREST D’ARANA. 25 ANYS (Discurs de Manel J.M. Romero a la celebració de l'aniversari).

L’altre dia, pensant en l’organització d’aquest acte, parlàvem de repartir-nos les intervencions entre nosaltres tres: el Francesc Collado, el Pere Bessó i jo. I arribàrem a un acord.

El Francesc ha de parlar de l’organització de les tertúlies. De totes les vicissituds i anècdotes viscudes per a fer realitat més de 300 tertúlies al llarg de 10 anys.

De com Els Dimarts Literaris d’Arana començaren, en una primera etapa, al petit pub Arana del Barri del Carme de València: Local de copes i d’agitació cultural que varem posar en marxa  dues sòcies  i jo: la Maragda Pérez i la Carme López. Carme, companya i sempre còmplice en aquestes aventures, amb qui em vaig casar aquella mateixa  tardor de 1986 (ara també ha fet 25 anys i encara m’aguanta). Estarà per ací. Un bes.

Francesc també ha de parlar del trasllat al Café Lisboa, l’any 1990, on l’enyorat Pepe Benet, mai suficientment recordat, ens acollí amb afecte i bonhomia. Sempre atent als detalls. Ens va fer sentir com a casa.

Per aquell temps havíem tancar l’Arana i jo em vaig incorporar professionalment a l’estructura comercial de Santillana en la delegació d’Alacant. Recorde els primers mesos de tertúlies al Lisboa venint des de Murcia o Albacete, cada dimarts, per tornar al sendemà cap a Elx o Novelda. Fou en aquest moment quan el Francesc Collado assumí tota la responsabilitat i la càrrega de treball de coordinar i convocar les tertúlies. Fins aleshores la seua col·laboració havia estat ja imprescindible per a la logística de les convocatòries: al seu pis del carrer Bèlgica fèiem cada setmana el disseny de les targetes d’invitació i els fulls informatius de cada presentació, mentre berenàvem boquerons amb vinagre fets pel Paco amb el peix fresc de la platja comprat al Mercadona. Però a partir d’aquest moment, ho tindria que fer pràcticament ell sol. Gràcies açò i a la seua manera de ser, ordenat, perseverant i sistemàtic, ara conservem les programacions íntegres del període 1990-1996. La etapa més llarga de les tertúlies. Gràcies Paco.

D’altra banda, el Pere Bessó, hem acordat que parlarà de les repercussions que tingueren, i tenen encara, 10 anys de tertúlies i publicacions en la poesia valenciana actual. De com les tertúlies donaren la veu a molts poetes per presentar moltes obres inèdites. En fi, ha de parlar de com les plaquets de la Forest d’Arana van ser la primera publicació d’uns, aleshores, joves poetes que avui ja tenen una obra i una trajectòria consolidada al panorama de la literatura valenciana.

Ha de parlar de Josep Mir, (avui s’ha disculpat per no poder venir), els nostre poeta talismà, el número 1 en tot: el poeta de la primera tertúlia, després la primera plaquet, aquella ja llegendària “Viure no és necessari, navegar si” que amb tres reedicions ha estat el llibre de La Forest del que més exemplars hem publicat. Després publicà, fins i tot, la plaquet número 11 (el doble u, pel joc).

Recorde la primera tertúlia com si fora ahir. Tots estaven un poc nerviosos, sobretot inquiets per la incertesa, vindrà algun a la tertúlia? Dimarts a les 11:30 de la nit era una aposta que, per intempestiva,  avui seria impensable. Però aparegué el Mir i desplegà la seua parafernàlia: a la taula de lectura hi havia un flexo i una rosa, ell afegí una màscara blanca amb els ulls traspassats per un llaç roig, un rellotge i un donyet. I la seua inexcusable copa de conyac Mascaró. No sé si ens tranquil·litzà, però.

També parlarà doncs, de Susanna Toledo, de Lluís Roda, de Francesc Rodrigo, Begonya Mezquita, Ramir Català, Josep Segura, Josep Vicent Galan, Sílvia-Marina Aresté i Montse Anfruns entre d’altres. De tots els qui s’estrenaren en l’edició a la Forest.

Quantes vesprades a casa de Pere amb els poemaris d’aquests escriptors novells, repassant, revisant i orientant el seu instint poètic. També de preparació de presentacions, redacció de colofons (santoral en mà) i correccions de galerades de llibres.

Ara, no sé qui dels dos parlarà dels Homenatges, Paco o Pere, perquè crec que a mi no em tocava, o sí? Bé els Homenatges: aquella sèrie de lectures i publicacions col·lectives que encetarem, instigats i a proposta de l’incansable Lluís Roda,  amb l’Homenatge als Trobadors. Després vingueren Contra la Guerra; Vida Contemplativa (Homenatge a Vicent Andrés Estellés) gràcies a les gestions del Collado qui havia organitzat una visita del poeta de Burjassot a d’institut i aprofità per demanar-li uns poemes per a La Forest; Foc Secret (Homenatge a Joan Valls) inspirat pel Manel Rodríguez-Castelló, Passat Festes (Homenatge a Joan Brossa); i finalment, Joan Brossa recull de textos crítics: magnífic volum que va veure la llum gràcies al treball immens i impagable de Josep P. Montaner. Incansable el Pep.

Brossa. Amb quina calidesa ens acolliren el Joan i la Pepa a sa casa de Barcelona, a prop de l’avinguda de Nostra Senyora de Montserrat, com deia Brossa fent una genuflexió burleta. Anàvem per dir-li que una colla de poetes valencians, motivats etílicament i nocturna, havien acordat retre-li un homenatge en forma de lectura de poemes que publicaríem conjuntament amb un recull inèdit seu. I ells ens digué que sí. Anàrem una bona colla: el Francesc, el Vicent Galan, ara no recorde qui més. Però de segur que ara després m’ho recordareu cada u dels que anàreu.


I per últim, en aquell acord de repartiment de tasques entre els tres oficiants d’aquesta nit, a mi em correspon parlar de les publicacions.

I si ara jo fora disciplinat, parlaria de les 46 plaquets publicades, dels 9 premis de poesia convocats i publicats, de la sèrie d’homenatges (eixa col·lecció d’edició acuradíssima, amb  tapa dura), de la incipient col·lecció de teatre, on publicarem durant uns anys els premis de teatre “El Micalet” (premis que també convocarem recolzant a aquesta casa, que avui ens acull, com ens demanà el ja desaparegut Frederic Jordan).

Si jo fora disciplinat, parlaria de La Sibil·la d’Arana, col·lecció de crítica literària on publicarem treballs de Jaume Pérez Montaner i Francesc Collado, i on anunciarem la “pròxima” publicació d’un estudi sobre un poema de Joan Fuster i que no mai editarem. Després dels anys, encara em reclama algun fusterià impenitent exemplars d’eixe llibre mai publicat.

Em tocaria parlar de la gent de les impremtes: de Lola Nomdedeu d’Ocmo Impressors, quanta paciència ens tingueren per les dues parts; de Imprenta Plaza de Mislata; de la gent d’Artes Gráficas Alarcón d’Utiel, dels germans Brotons (fotocomponedors, que amb una màquina sense pantalla escrivien tot un llibre sense enganyar-se. Al seu estudi vaig veure un dels primers Mackintos professional que arribaren a València). I finalment de José Luis Martín, impressor de la Fonteta de Sant Lluís, però originari del carrer Roters (barri del Carme). I ara aquí em tocaria contar una anècdota de com són pare i el meu es conegueren abans de la riurà de 57, però no ho faré.

Si fora disciplinat parlaria, de la col·lecció de tríptics Fulles d’Herba que, durant un temps, aprofitaven per presentar l’activitat de cada dimarts i que serien l’embrió de la Revista Arana. Revista Mensual d’Informació Literària, de la qual publicarem 13 números. Caldria nomenar a de tots els col·laboradors del consell de redacció: Francesc Collado, Jaume Pérez Montaner, Manel Rodríguez-Castelló, Francesc Mompó, Francesc López Barrio, Òscar Romero, Lourdes Toledo. I Xelo Mir i els seus reportatges i entrevistes;  Manolo Gil i les seus crítiques d’actualitat; Enric Iborra (i les cròniques literario-musicals). Segur que em deixaré algú.

Però no vull ser disciplinat i no compliré la meua part. No vull parlar-vos de llibres a vosaltres. Ja s’ho sabeu tot. Jo vull parlar de vosaltres, de nosaltres, dels qui férem possible aquest invent.

Vull parlar del meu malaguanyat amic Ximo Mora. Company des de l’institut i en la facultat, pedralbí militant i comunista. Sense ell no s’explicaria com en un “garito” del barri del Carme naixen, de sobte, unes tertúlies literàries. Ximo fou qui ens presentà el Pere Bessó i qui propicià que li férem la proposta d’organitzar unes tertúlies. I el Pere ens digué que no. Que no, que no. Que no era el moment. Ens deixà fotuts. Allò ben cert és que des d’aleshores, el Pere es feu un client assidu de l’Arana i també amic. Sobretot amic. Moltes nits venien amb el Didac, sopàvem i xerràvem i el Didac dormia als coixins del banc corregut. Passats uns mesos, ens anuncià que ara sí. Que ara si era el moment. Val a dir que va ser en una nit de conversa, marxisme i alcohol amb el Pep Mir que el Pere decidí d’acceptar la convocatòria de les tertúlies a l’Arana. I havien de convocar una tertúlia poètica oberta, que fugiria de les capelletes per estar oberta a tothom. Que només havia de posar una rosa a la taula de lectura i una copa per al poeta lector. Que de tot d’allò altre s’ocupava ell. Com m’enganyà: en unes setmanes estàvem enviant centenars d’invitacions a les tertúlies i uns mesos després publicant unes plaquets a un ritme infernal, quasi professional: una al mes. Era una activitat frenètica. Com m’enganyà: açò ho fem en un nores, deia. Com m’enganyà: em tigué uns llargs mesos aguantant-me, fent goleta per a després enganxar-me amb un am invisible de poesia i amistat. Eh Pere.

Jo vull parlar dels assidus, dels qui amb militància staliniana no fallàveu un dimarts (o molt pocs): de l’esmentat Pep Mir i del Lluís Roda (incondicionals en presències i en absències); del Paco López Barrio i la seua enamorada Maria Jesús Yago (perquè també tinguérem noces en La Forest); del Josep Ballester (entusiasta defensor de la Forest, se la sent com si fora només d’ell). Val a dir que ha estat el primer en apuntar-se a aquest sopar i el primer en fer la transferència.

També del Vicent Berenguer, avui també ha escusat l’assistència. Vicent..., com allargava les nits de cacera els dimarts, fins anar-se’n directament a la Diputació a treballar, sense dormir.

Ah! I vull parlar de les nostres xiques: de l’Encarna Sant-Celoni, que avui està d’enhorabona, bonica moltes felicitats, i de la Maria Fullana. Recorde una nit pel barri, el Pere i jo travessàvem la nit, i se trobarem a Maria. El Pere, li demanà un poemari per a publicar. Maria al·lucinava. Voleu en poemari meu? No tinc ara cap enllestit –ens digué. Tal vegada uns versos escadussers.

Vull el record de Dolors Sanchis, de Mercé Viana, de Lourdes Toledo, d’Isabel Robles i de totes Les veus de la Medusa.

Vull referir-me a l’estol de jovenetes estudiants que envoltaven els seus professors d’institut, perquè foren l’alegria i el pebre de les nits d’Arana.

També m’agradaria parlar i agrair la participació als qui vingueren esporàdicament: a Ramon Guillem (que està per ací), a Francesc Calafat per aquella nit d’antologats i antologadors, a Marc Granell i Pep Piera, a Teresa Pascual (recordant aquella presentació de “Flexo” en que es parlà de premis, jurats i premiats) i a Manel García Grau, qui exportà a Castelló el que Lluís Roda havia fet a Alacant: una tertúlia poètica. Ah, i als Antoni Ferrer, els dos.

Vull parlar de tots els qui, des dels mitjançant de comunicació han fet difusió de les nostres activitats i de les nostres publicacions: de l’Enric Sòria, qui als pocs mesos de començar les tertúlies ja ens dedicà un reportatge a El Temps, que llegit avui hom li pot atribuir dots de clarivident o endevinador.

A Ricardo Bellveser, qui ens tens difícils, es feu ressò de les nostres publicacions des de Las Províncias.

A Toni Gómez, qui durant d’una llarga temporada ens publicà, setmanalment, un article a la desapareguda Hoja del Lunes. Gràcies Toni. Val a dir que avui havia preparat un reportatge per al Posdata del Levante, però que l’anunci de la fi de la violència d’ETA ha fet que caiguera per manca d’espai.

Vull parlar i enrecordar-me de tots, de Jaume Pérez Montaner sempre tan a prop i tan fidel. De la colla de la Valldigna, de Josep Enric Grau i de Joan Vicent Clar, un altre absent.

Fins i tot vull enrecordar-me d’aquells als qui no publicarem, als qui demane perdó, per no complir amb els nostres compromisos: parle del Juli Disla (Premi de Teatre El Micalet) i la Cori Pedrola (darrer Premi de Poesia La forest d’Arana).

Però, no puc parlar de tots, perquè de segur que m’oblide de molts i no vull ferir ningú.

Aleshores millor que no parle i que ho facen els meus contertulians.

Si els he deixat algun tema per tracta. Perquè també crec que els he xafat la guitarra.

Però no vull acomiadar-me sense demanar perdó als no citats, mai no he segut de gran memòria. Ah i tampoc vull acomiadar-me sense donar les gràcies a El Micalet per acollir-nos. Que se m’oblidava.

Manel J.M. Romero
València, 21 octubre 2011.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Temps de tertúlies. Manel Alonso


Pere Bessó, Manel J.M. Romero, Josep Vicent Galan i Manel Alonso a les tertúles "Les nits màgiques del Django's".
Fotos J.M.Lorente i Vicent Salvador
En un temps, com l’actual, en què ens relacionem a través de les diferents xarxes socials i els lletraferits publiquen els seus versos i la seua prosa en internet, pareix que parlar de fanzines i revistes de creació literària o de tertúlies a bars i cafeteries siga una anacronisme. És cert que al País Valencià encara hi ha en funcionament revistes com ara la veterana L’Aiguadolç, editada a la Marina Alta, o Els Llibres de L’Aljamia, editada a l’Horta Nord, però no hi ha eixa profusió que hi havia en dècades passades, en les quals podies trobar una llarga llista fetes amb més o menys gràcia, amb més o menys mitjans. A la memòria em vénen capçaleres com ara: TacCarbònicaLlombriuTuacteL’HorabaixaCairellPassadísMuriceLa Factoria ValencianaAbalorio, només per citar-ne algunes.

Els blogs personals i webs especialitzades en editar textos literaris han cobert aquest espai, un espai que cobrixen amb menys costos, amb més rapidesa i arribant a més gent.

Va haver-hi a la ciutat de València un temps gris en el qual un general colpista, damunt del seu cavall, presidia la plaça de l’Ajuntament i en el qual només els poetes i alguna cèl·lula clandestina d’un partit d’esquerres (de vegades la cosa coincidia en les mateixes persones) s’autoatorgaven el dret a reunió i el de llibertat d’expressió, tot donant color i llum a un cap i casal que havia deixat de ser-ho per a esdevindre una casposa capital de províncies.

L’excusa per a aquesta fauna era la nit, un café i una copa, i la seua matèria primera la paraula convertida en literatura.

La gent eixia de casa i es trobava en un local i parlava fins a la matinada imaginant una societat futura més lliure, més justa i més culta, cosa que es va quedar en un somni de poetes, ja que el país cauria en mans d’aquells que l’han convertit en un abocador de fem amb el disseny més aparent.

Tertúlies com ara les del cafés San Patricio, Madrid, Malva-rosa han passat al record.

També als pobles se’n feien, de tertúlies literàries, en el meu, Puçol, durant els anys noranta vam fer les del café Django’s.

Si n’hi ha una d’entre totes les tertúlies valencianes que cal destacar per diverses raons, com ara la seua duració en el temps, més de deu anys, la seua capacitat de convocatòria i fins i tot perquè va donar fruits tan interessants com ara els premis de poesia que organitzaven, la publicació d’una revista o l’edició de llibres i plaquets, és sense cap mena de dubte La Forest d’Arana.

Al capdavant de La Forest d’Arana es trobaven els poetes Pere Bessó i Francesc Collado, així com el manifasser Manel J.M. Romero.

Hui, de tot aquell moviment fa vint-i-cinc anys i per tal de celebrar-ho com cal han posat en marxa un blog on recuperen imatges i articles del passat i, a més, han organitzat un sopar d’encontre a la Societat Coral El Micalet.

Sóc de l’opinió que en aquest país no se li ha reconegut la importància que van tindre per a tota una generació les tertúlies de La Forest d’Arana, sóc de l’opinió que des d’alguns àmbits s’ha silenciat la seua tasca, a la qual cosa se suma la capacitat que tenim els valencians per a l’oblit. Què hi farem!

No sé si en aquesta nova era digital serem capaços de fer un esforç i tornar a construir l’edifici que Collado, Romero i Bessó, en companyia de molts altres (Galan, Pérez Montaner, Mompó, Sant-Celoni...) van ser capaços d’alçar, potser els temps no siguen els més propicis i els projectes siguen d’una altra espècie, el temps ens ho dirà.

(Publicat el 13 d’octubre de 2011 a la columna "Mou-te que açò s'empastra" del diari digital l'Informatiu)

Dimarts Literaris a l'Arana (13) Presentació de la Revista L'Aiguadolç (La Marina)

Alfons Cervera

Carles Mulet

Antoni Prats
Pere Bessó

Dimarts Literaris a l'Arana (14)




Dimarts Literaris a l'Arana (15)

Josep Enric Grau, Francesc Collado, Manel Rodríguez Castelló, Jaume Pérez Montaner

Vicent Alonso, presentació de Lluís Roda a L'Arana

Isidre Martínez Marzo, Josep Ballester, Josep Mir, Vicent Berenguer, Victor Soler, Enric Iborra, Antoni Ferrer, Francesc Collado, Lopez Barrio, Alfons Cervera, Pere Bessó

Ximo Mora i Francesc Collado (en primer pla).
Frederic Martí Guillamon, Toni Mestre i Francesc López Barrio (al fons esquerra) i Montse Amfruns (a la dreta)

diumenge, 20 de novembre del 2011

divendres, 18 de novembre del 2011

ENCARA NO HO SÉ. Encarna Sant-Celoni.


                                                             A Blanquita, del barri del Carme estant


Què se n’ha fet, d’aquella cabellera de llet?,
d’aquella pell de cartó, moixama albina?

Què, d’aquell perfil perlí de llavis secs?,
d’aquella figura albicant, Carmejant la vida?

Camuflada en blanc
–sempre de cera i neu–,
et reveig,
Juana
–destral rebel per veu–,
filant a cop d’ull totdéu.

I tot dol es fa albaïna
quan em preguntes de nou:
“Qui ven fragments de fum?,
trossets de cel?”.

                                                               Encarna Sant-Celoni i Verger
                                                               (Alboraia, 29 d’abril de 2009)

(Poema inèdit, lliurat per a celebració del 25 aniversari de les tertúlies de la Forest d'Arana.)

Recital a l'Arana (7 d'abril de 1987). Encarna Sant-Celoni.

Encarna Sant-Celoni

Lopez Barrio, Josep Mir, Encarna Sant-Celoni

Pere Bessó, Encarna Sant-Celoni, Antoni Ferrer i Perales

dimecres, 16 de novembre del 2011

EL COL·LECCIONISTA D’INSTANTS. Francesc Mompó.

He llegit la bellesa de la vida
a les ales de la papallona,
m’ha estat donat conèixer
els secrets més amagats
i trobar les penyores més antigues,
he tastat sabors inaudits
i he pronunciat mots impossibles,
llavis o dits han obert grutes
de rierols amagats plens d’ofrenes,
he lliurat la pell a l’aire fresc
de les paraules robades
i també al foc roent de l’absència.
He gaudit dels contrastos
i m’he begut vaixells d’esperances.
Tot estava escrit a les ales de la papallona
però les balbes mans ho han anat esborrant
i el palimpsest és una entelèquia,
només la feblesa del temps,
comparable al tacte de la rosella,
fa que col·leccione moments
en la llarga nit de les parpelles.


Poema llegit a la celebració del 25 aniversari de La Forest d'Arana i publicat en l'antologia catalana: Poesia a la frontera.

dimarts, 15 de novembre del 2011

Els Dimarts poètics de la Forest d'Arana al café Lisboa

Àngel Montesinos




Manuel Garcia Grau i Àngel Montesinos a La Forest d’Arana (café Lisboa)



Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà a La Forest d’Arana (café Lisboa)


Maria Josep Escrivà, poeta de La Safor a La Forest d’Arana (café Lisboa)


Pere Bessó, Josep Maria Ribelles i Francesc Collado. Presentació de l’entranyable amic Josep Maria Ribelles a La Forest d’Arana (café Lisboa)

diumenge, 13 de novembre del 2011

Dimarts Literaris a l'Arana (10)

 Diversos participants a les tertúlies, entre d'altres: Guillem Soler, Wences Ventura, Francesc López Barrio, Manel García Grau, Francesc Collado...

 Després de la lectura: Francesc Collado, Josep Mir, Antoni Ferrer i Perales, Isabel i Lluís Roda, Pere Bessó i Joan Vicent Clar...

Un dels germans Barber d'Aielo de Malferit amb amics

 Joan Amèric, Vicent Berenguer, Josep Ballester, Josep Enric Grau, Joan Vicent Clar, Pere Bessó i Josep Mir (en primer pla).

Joan Vicent Clar, Francesc Rodrígo, Victor Soler i Antoni Ferrer

Entre molts altres: Toni Torregrosa, Vicent Berenguer, Josep Mir, Jose Luís Falcó, Vicent Salvador, Neus Caballer i Marc Granell.

dissabte, 12 de novembre del 2011

La forest d’Arana. 25 anys. (Discurs de Francesc Collado a l’acte de celebració)

La Forest d’Arana va començar a funcionar en el Pub Arana del carrer de Dalt a la tardor de 1986. Allà hi hagué dues etapes, a la primera fins la tardor del 88 les parets de l’Arana lluïen un crema brillant. A la segona, que durà fins l’estiu de 1990, les parets estaven recobertes d’un suro gris fosc (i no és cap metàfora sibil·lina, era i és una realitat visual en les fotografies de l’època). Aquella era una època quasi mítica: a penes encetada la democràcia amb el desencant dels abertzales valencians, les renúncies eurocomunistes del PC i els acords barroers en la LOAPA entre el PSOE de Guerra i la UCD de l’insigne “valensiano” Abril Martorell. A penes 2 anys després d’entrar en vigor l’Estatut d’Autonomia i La llei d’ús i ensenyament del valencià, els professors de Valencià havíem començat les nostres classes, els materials escassejaven i la gent es trobava amb ganes de contribuir a la recuperació de la llengua. No solament la parlada all carrer sinó la que es feia servir a la literatura. La forest d’Arana sabé veure aquella oportunitat i es dedicà amb fervor “quasi eucarístic” a la producció d’un espai per a tots aquells de nosaltres que ens enfrontàvem amb el full en blanc, la normativa ortogràfica establerta, els poquets diccionaris a l'abast, i les convencions socials de la transició (café, copa, puro i nocturnitat) encara políticament correctes. Allà ens trobàrem molts de nosaltres i dels que ara no hi són amb ganes de fer coses en la literatura, i en concret, en la poesia feta al nostre país valencià.

El Gerent, ànima i editor de la Forest, Manel Jesús Maria Romero i la seua companya Carme López i Maragda Pérez eren cambrers i amics de tothom qui s’acostava al negoci (perquè val a dir que allò volia ser un negoci, encara que fos poc més que per a malviure), fins que el local es va traspassar l’estiu del 90. Després de 3 anys i mig d’activitat frenètica. Encara tinc de record a ma casa una tauleta blanca que em va regalar Manel abans de tancar el local per anar-se’n a treballar a Alacant per a l’editorial Santillana.

A l’octubre de 1990 arrancaren els dimarts de l’Arana ja en el Café Lisboa, al carrer cavallers 35. Durant 4 anys funcionarem en aquell bar ampli, elegant i acollidor. El Pep Benet, i el seu soci Toni Rodilla també, ens va donar un suport inesborrable i col·laborà activament com un mecenes medieval en tot el que li demanàvem fins que a l’estiu de 1994 hagueren de traspassar el Lisboa a mans d’uns hostalers enriquits en el desenvolupament dels xiringuitos de les Arenes. I el Café Lisboa del carrer Cavallers passà a millor vida. El Pep Benet mateix ens posà en contacte amb els gerents del Café del Mercat al passeig Maria Cristina, on continuarem les tertúlies des de l’octubre del 94 fins el gener del 95. D’allà passàrem a fer-les al Gestalguinos, al costat de la plaça sant Bult, al carrer de l’Àngel, de gener a Juliol de 1995. A l’octubre de 1995 recomençàrem els dimarts de l’Arana al nou Lisboa, a la plaça del doctor Collado fins al juny de 1996. En aquella darrera etapa sembla que els dimarts ja quasi agonitzaven en els primers mesos de l’any. Ho anunciava un article visionari de la nostra revista, signat per Maria Fullana, aparegut el 13 d’abril d’aquell darrer any d’activitat.

Les tertúlies de Els dimarts poètics i després literaris de l’Arana seguien la temporalitat del curs escolar, això és començaven a l’octubre, amb la concessió del premi de poesia La Forest d’Arana, i acabaven a final de juny de l’any següent amb la convocatòria del nostre premi de poesia per a la tardor. Les tertúlies van perdurar 10 anys. De 1986 a 1996.

Els premis de poesia convocats per La Forest van ser 9, però hem de dir que només se’n van concedir 7, un va ser declarat desert i el darrer concedit a Cori Pedrola (de Tarragona) no va arribar a ser publicat per diversos motius que l’anecdotari de La Forest algun dia destaparà. Els premis van ser:
1. 1987 A frec de coltell de Francesc López Barrio.
2. 1988 Una gota de lluna de Josep Vicent Galan.
3. 1989 Ai del dolor del buit de Mercé Viana.
4. 1990 Atzar de Sílvia Marina Aresté.
5. 1991 Generalogies Opus 4 de Josep Enric Grau.
6. 1992 Viàtic Marí de Francesc Mompó.
7. 1993 Espiral d’Isabel Robles.
8. 1994 (va quedar desert)
9. 1995, a Cori Pedrola.

La paperassa sobre la programació dels Dimarts de l’Arana va començar fent-la Manel JM Romero en una màquina elèctrica que li deixava una franquícia de la casa Olivetti a través de l’amic Vicent Broch del café Fet Exprés. No me’n recorde quan i en quines condicions va ser que m’incorpore a les tasques organitzatives. No importa gens ara mateix. El cas és que a partir del 1987 comencem a treballar en un Amstrad de doble disquetera de 5,25 polzades que em vaig comprar aquell hivern, seduït pel meu amic i company d’institut Miquel Mollar. El 1989 o 90 (Manel pel seu compte i jo, pel meu) invertim diners en dos PC’s amb disc dur crec que de 30 o 60 megues.

Al principi la informació que arribava als tertulians era ben escassa: a penes una tarja de colorets, fotocopiada i retallada a cisalla amb la data, títol i autor, així com el presentador de l’acte per cada dimarts. Jo mateix m’ho havia de fer tot en una botiga d’aquelles que hi havia a prop de la facultat de filosofia i lletres. El Sebas, que així es deia el capatàs de les fotocopistes, em permetia triar les cartolines i treballar en el seu magatzem, i les xiques em fotocopiaven les cartolines amb una queixa a penes esbossada a la cara perquè sovint la màquina s’entabuixava a causa del gruix de la cartolina o de la velocitat adquirida en la pressa. -Xè! Un dia et carregaràs la màquina, que val un ull de la cara. Però el Sebas, no sé per què, mai no s’hi negava. Després hi havia la faena d’imprimir les etiquetes amb les adreces i apegar-les-hi. Portar-les a les incipients empreses d’això que es començava a dir “mailing”. I a la fi arribava a les bústies dels tertulians, a les redaccions dels mitjans de comunicació i a les consergeries de les autoritats que ens interessaven. El Pep Benet del Lisboa, molt generosament se’n va fer càrrec de la factura una pila d’anys. Gràcies amic Pep!

Al 1992 Manel comprà un Mackintosh que no fallava quasi mai, i comencem a fer les fulles d’herba setmanals, en un software anomenat “QuartkXpress”. Aleshores les coses ja eixien amb una maquetació més acurada, una composició més agradable i una informació més continuada i elaborada. Durant tot el 93 i 94. Ja teníem targetes, mailing, informació en la Túria i altres mitjans de comunicació. La Forest, és a dir les presentacions, actes i publicacions de la Forest d’Arana, arribaven a les Generalitats, els periòdics, les ràdios i els popes de la nostra comunitat i adjacents. Allò suposà la prehistòria de la nostra revista que eixiria després, del 94 al 96. La revista de la Forest va ser la culminació i el cant de cigne de l’aventura editorialista, propagandística i publicitària de les nostres activitats al si del grup d’amics, amigues i periodistes aficionats que ens havíem aplegat a La Forest d’Arana. Aquella revista, que vaig tenir l’obligació i l’honor de dirigir fins que va plegar, va traure 13 números, el darrer a abril de 1996. Gràcies a tots els que la van fer possible: Pérez Montaner, Rodríguez Castelló, Enric Iborra, Oscar Romero, Xelo Mir, Josep Mir, Lòpez Barrio, Maria Fullana, Josep Vicent Galan, Manolo Gil, Dominic Keown, Enric Satué, Josep Igual, Carme Manuel, Isabel Robles, Paco Mompó... Gràcies amics. Però, a començament de l’era digital, la revista de la Forest va plegar.

D’aquells primers anys recorde la precarietat amb que treballàvem, però també la il·lusió que li posàvem i l’interés i inquietud i col·laboració que trobàvem en tots els autors i presentadors que passaven pels dimarts. La gent senzillament volia fer conèixer allò que havia escrit i La Forest ho permetia. De primer quasi que tot eren poetes i versos, després, a poc a poc, vingueren a presentar revistes: Daina, L’aiguadolç, Caràcters, Passadís… S’acostaven també alguns narradors, llegírem traduccions de poetes castellans, anglesos, austríacs, portuguesos, alemanys, francesos, italians, danesos, marroquins, algerians, però sobretot valencians i alguns catalans i mallorquins.

Vam fer actes específics i especials per donar la paraula a les dones, per celebrar el dia de la dóna, per homenatjar altres literatures i altres poetes, començant pels Trobadors o Màrius Torres. Vam fer homenatges als nostres Joan Valls, a Vicent Andrés Estellés, al nostre encantador amic Joan Brossa. Vam fer publicacions col·lectives, com ara Per la pau, Les veus de la medusa. Al capdavall molts de vosaltres bé coneixeu les coses que féiem. Potser no sempre massa reconegudes per l’opinió pública i algunes vegades contestades, malinterpretades, criticades i injuriades per certs mitjans de comunicació públics i privats que anaven establint les seues edicions de “La Comunidad Valenciana” per continuar venent-nos paper i manipulant-nos la nostra gent… quan no, de vegades, les nostres activitats eren envejades per alguna plataforma editorial i associativa insidiosa, que veia malament els quatre xavos que la Conselleria amb bona voluntat i molta desgana ens permetia o envejava la resposta exitosa que obteníem de la intel·lectualitat valenciana.

Bé, doncs ara som ací, 25 anys després i podem contar-ho amb plena satisfacció a vosaltres i a d’altres generacions. Personalment i en nom de La Forest, voldria recordar també amb emoció tota la gent que ens ha faltat en aquest temps i donar-vos una abraçada d’un en un i d’una en una. I desitjar-vos un per molts anys! de poesia, amistat i... Salut.

Francesc Collado Soler
Foios 21 d’octubre de 2011

dijous, 10 de novembre del 2011

Dimarts Literaris a l'Arana (9)

Camarasa, Ballester i Torregrosa. 

 Toni Contreras, Pere Bessó (en primer pla) i Vicent Berenguer.

 Joan Vicent Clar & Josep Enric Grau

 Marc Granell.

 Berenguer & Ballester

Josep Mir

dimarts, 8 de novembre del 2011

Afegiràs Abril (Ratlles fetes al sud de la pluja), de Marisol González Felip

FULLES D’HERBA
numero 9
25 gen 94


Presentació a cura de
Josep-Lluís Abad
del llibre de poemes
Afegiràs Abril
(Ratlles fetes al sud de la pluja),
ed. Derzet i Dagó 1993,
de Marisol González Felip,
el vint-i-cinc de gener
del mil nou-cents noranta-quatre
a les onze de la nit
al Cafe Lisboa.



Marisol González Felip naix a València el 17 de juny de 1962, diumenge. Té estudis universitaris i, per guanyar-se la vida, intenta fer classes de valencià en un institut de FP. Els oficis que més li agraden,  pera, són: escriptora i contadora de contes. Ha estat col·laboradora d’Edicions Voramar.

Ha publicat sis llibres de versos i ha obtingut els següents premis i mencions de poesia: Ciutat de Vila-real 1985, amb Els tolls de pluja són infinits; Vila de Nules 1987, amb Les hores breus; “Paco Molla” de Petrer 1989, amb Crònica de llunes; 3r. premi «Miguel Hernández» 1989 de la Conselleria de Cultura, amb Parany de soledat; Ciutat de Vila-real 1989, amb L'edat deserta; Vila de Nules 1990, amb La tendresa dels freixes (Poemes al nord de la lluna); Ciutat de Vila-real 1991, amb Aprenc la separació; menció honorifica Vé Premi «La Forest d'Arana» 1991, amb Sirimiri (Memoria de llavis); Ajuntament de la Vall d’Uixó 1991, amb Despulles; finalista del Senyoriu d'Ausiàs March 1992, amb Adàgio per a una platja nua; Les nits màgiques del Django's 1992, de Puçol, amb Desembre; Pròxita 1992, de l'Ajuntament d'Almenara, amb T'estime en la despedida dels salzes; Ciutat de Vila-real 1992, amb Afegiràs abril (Ratlles fetes al sed de la pluja); Otoño Villa de Chiva 1993, amb Chubascos  dispersos.

Ha obtingut també el 1r. Premi de Narrativa Infantil Ciutat de Silla 1993, amb Contes d’aigua.
* * *
(...) Possiblement, tota la poesia de Marisol Gonzalez Felip, i en aquest llibre més encara, respon a una reflexió sobre el significat del temps damunt el sentiment amorós: 'arribada, l'esc1at, el record, la mancança, la distància, el retorn, la pèrdua. Bé siga com a necessitat d' “esmentar l’esperança" o com a eternització necessària d’un “Instant” inoblidable.

(...) Hi ha en Afegiràs abril una expressió de la dèria d’escriure, de fer públiques, de ratllar les mil i una petites vicissituds de la vivència i la sensació. Sensacions personals com gotes tristes de la pluja. La pluja múltiple que fa germinar el món com el plor redemptor del sentiment.

I en aquesta variada eclosió de presències, tot és, en el fons, un diàleg-dietari, una mena de converses telefòniques o cartes o rebuts que resulten d’una mirada constant als diversos costats de l’absència. Les diverses visions del calidoscopi del temps.

Resulta simptomàtica aquesta presència proteica del jo, aquesta aparent inseguretat del jo feta necessitat del tu. Es pot ben dir, ací, que la fragilitat dels afers humans es fa contundent i segura a través de l’escriptura poètica. I l'autora/amant i el seu món s’esmicolen, sense perdre mai les constàncies expressives, en una variada gamma de moments.

(...) I, de fet, passar les històries d’amor o de desamor pel turmix de la vida quotidiana, no deixa de ser atractiu, sobretot perquè és una operació solidaria amb la vida diària dels ciutadans i ciutadanes que s’animen a llegir (i a viure històries d’amor).

(...) Així, no és que el llibre no continga atractives referències literàries. Hi trobareu Silvio Rodríguez i Jaume Pérez Montaner, Ausiàs March i Cernuda, Tosca i Vivaldi, Estellés i Fuster ... Hi predomina, però, la percepció personal d’allò que fa dels versos autèntica poesia lírica. I, per què no, poètica vida quotidiana. No sé si l’he sabut llegir. M'agrada.
Lluís B. Meseguer
Del pròleg a Afegiràs Abril, Ed, Derzet i Dagó 1993
* * *

I
Tu vindràs el nou de setembre
amb els negres cabells mullats d’aurora.
Jo t’inventaré la mascara d’un abraç
en el llindar de la porta.
Tu em mostraràs el nou espai
amb poques paraules,
et mantindràs distant de galtes.
Jo et miraré amb el cor a la gola,
tu em miraràs penetrant-me
la caixa forta del pit,
esperaràs un concepte
que resumesca les vacances
o alguna cosa semblant
a l’aventura d’expressar-me
amb el rostre intens,
completament intens de tu.

En la meua pell succeiran revolucions.

XXX
Senzillament un pam de neguit,
una tèrbola lluna d’arraps i llebres.

Jo creue avingudes de neó
per acostar-me al teu rostre;
fa molt de vent en les entranyes d’aquesta coïssor
i no tinc temps de res,
ho sent,
sinó d’atrapar-te cançons.

Senzillament són trenta tristeses,
tants pams de distància junts a recer d'abril.
He perdut la claredat de les teues dents
germinant-me somriures i roselles
en el centre de l’hivern,
el tacte immens de les teues paraules
tornant-me els regals del sobreviure.

Senzillament una ferida d' ocells
en la dispnea fosca de desembre,
el desordre que em fa feredat
i escassos pètals al pit.

Tu oblidaràs entre les flors
els batecs desesperats del meu silenci
i en cap cantó de pluja perfecta
coincidiran les nostres veus.