dissabte, 5 de novembre del 2011
Dimarts Literaris a l'Arana (8)
Pols de porcellana d'Encarna Sant-Celoni i Verger
dilluns, 31 d’octubre del 2011
Dimarts Literaris a l'Arana (7)
asseguda en terra Lola Nomdedéu (Ocmo Impressors)
En primer pla, Maragda Pérez.
divendres, 28 d’octubre del 2011
Quan l'Arana feia furor d'Antoni Gómez
Salutació de Dolors Sanchis
Dimensions de l’oblit de Jaume Pérez Montaner
dimarts, 25 d’octubre del 2011
Nits de poesia i gintònic
dilluns, 24 d’octubre del 2011
La Forest d'Arana per Begonya Mezquita
La forest d'Arana
Encara no tenia vint anys quan vaig posar els peus per primera vegada a les escales de l'Arana, el pub del carrer de dalt del barri del Carme. Recorde el Manel, la Carme i el gosset xitxiu. Recorde els nervis d'aquella nit en què, envoltada de poetes, de joves del país ferits de lletra, em van donar el premi ex-aequo junt a Francesc López i Barrio. Anònima, de la mà del Manel Rodríguez-Castelló, ja formava part de la tribu.
Aquell recull de poemes amb què m'hi havia presentat, Entre la distància exacta i la nit, era el meu petit tresor, uns versos que naixien de la més profunda necessitat de dir, d'exorcitzar tot allò que una joventut insolent em permetia escriure: el descobriment de l'amor, les nits d'estiu al poble, els camins cap a la recerca del jo, amb tots els fracassos, les pors, però també la llum i la llibertat que eren a tocar de mà.
Durant alguns anys vaig assistir de manera intermitent a les tertúlies poètiques més sucoses que no he tornat a presenciar. Estudiava llavors a la facultat de Filologia i va ser per a mi un plaer arriscat escriure sobre Josep Mir, per exemple, en un examen del mestre Hauf que preguntava sobre la poesia dels trobadors. No sé com m'ho vaig fer, no sé com vaig relacionar una cosa amb una altra, però em vaig alegrar quan em van lliurar el 7 del resultat.
Al cafè Lisboa del carrer Cavallers, on es va traslladar la gent de l'Arana després de l'arrancada inicial, vaig conéixer els ocellots i les ocellotes més interessants del món de la poesia d'aquell moment: el mateix Mir, la Maria Fullana, el Josep Enric Grau, la Montse Anfruns, el Toni Ferrer, els manegadors Pere Bessó i Francesc Collado, el Berenguer-Ballester-Guillem-Roda (que no sabia mai qui era qui), l'Encarna Sant-Celoni, el Vicent Galan, la Lola Martínez i una llarga, llarguíssima llista. Vaig poder participar en les antologies diverses que s'hi van editar: Les veus de la medusa, Homenatge als trobadors, Contra la guerra. I els homenatges a Valls, a Estellés i a Brossa.
I n'hi ha anècdotes, com la que vam viure (i vam riure) una nit en què hi presentava els meus versos: vam voler crear una atmosfera suggerent amb els companys del grup de teatre d'aquells anys noranta, La Deriva, i vam comprar, amb el Manolo de la Dueña i la Maria Jesús Suàrez, una mena d'artilugis pirotècnics que trauïen fum, com una boira. El resultat fou una fumaguera tal que vam haver de córrer tots, artistes i públic, cap al carrer per poder respirar. La ploma de Ricardo Bellvesser (o era Carles Recio?) se'n feia ressò dies després a la premsa, amb un to burleta que no li vaig poder pas retraure.
Ha plogut molt, moltíssim, de llavors ençà. Hi ha amics que ja no hi són.
Aquests dies se celebren vint-i-cinc anys d'aquells vols nocturns que no tenien cap més finalitat que el plaer d'escriure, de llegir i d'escoltar poesia en companyia i en veu alta, poder-ne parlar llargament i intensa, i compartir un gintònic, o dos. Cap afany de capelletes, cap afany de posterioritat que no fóra l'afany perquè arribara la següent tertúlia, ben entrada l'hora de les bruixes.
Presentació de Els noms insondables, de Manel García Grau, Premi Octubre 1990
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Resposta a Enrique Garcia Aranda en "Diario 16"
Sr. Director de Diario 16-Valencia
Av. Antic Regne 58
VALÈNCIA
Distingit senyor:
Acollint-me al dret de rèplica per al.lusions directes, us pregue tingueu a bé publicar en les pàgines del diari que dirigiu aquest escrit de contestació als insults apareguts dijous 12 de novembre i signats per Enrique García Aranda, a la pàgina 59 de Diario 16-Valencia.
Rebeu el meu agraïment d’avançada i la meua salutació.
Manel Rodríguez-Castelló, escriptor
València, 12 de novembre del 1992
D.I. 21.632.006
NO INSULTARÀS DEBADES
En relació a l’escrit (si com a tal es pot definir una ximple concatenació d’insults dedicats al conjunt de “escritores del Pais Valenciano” en general i als de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i als contertulis de La Forest d’Arana en particular) aparegut a les pàgines d’aquest diari el passat dia 12 de novembre, signat pel senyor Enrique García Aranda, i en el qual se’ns titla de “fascistas”, voldria expressar unes quantes coses. En primer lloc, que em sembla d’una lamentable irresponsabilitat que des d’un mitjà d’informació es fomente la manipulació més barroera, l’insult més gratuït, la desinformació més tendenciosa. Ignore si el periodista en qüestió parla d’oïdes o era present la nit del 10 de novembre al Cafè Lisboa, en l’acte d’homenatge al poeta Màrius Torres, però sospite que en qualsevol dels casos el mouen foscos designis i/o prejudicis inconfessables que el fan pixar fora de test. La cosa va anar com ara intentaré descriure. El darrer dimarts, com puntualment des de fa sis anys, al Cafè Lisboa, un grapat de gent (no n’importa el nombre: hi ha dies que no hi cap una agulla i d’altres que hi ha quatre o cinc gats, això sí, feréstecs i boscaires) ens disposàvem a retre un senzill homenatge al poeta Màrius Torres, de la mort del qual es complirà enguany el cinquantenari, consistent en la lectura d’alguns dels seus poemes i la posterior i habitual tertúlia oberta. Ja ens va estranyar, veure-hi tant de personal, un dimarts normalet, ja que descartàvem que el malaguanyat poeta concités, de colp i volta, tantes expectatives. Encara faltava més de mitja hora perquè l’iniciàssem quan una jove, tota nerviosa, se’ns acosta i ens pregunta si sabem alguna cosa sobre l’encontre que la Bienal de Jóvenes Creadores tenia convocat (“concertado” en diu el senyor G. Aranda. ¿Concertat amb qui, ja que ni els organitzadors de La Forest ni els responsables del local no en sabien res?) i ens diu que ja eren les 23.30 passades, que encara no n’havia aparegut cap responsable, que estaven molt emprenyats (els “jóvenes creadores”, supose) perquè la Bienal no havia organitzat cap acte literari, que faltaven traductors, etc., etc. Ens mostra un paper on algú havia suplantat el nom de La Forest d’Arana i convocava, en castellà, efectivament a un encontre, sense més especificacions. Li expliquem que es deu tractar d’un “error”, que La Forest d’Arana té programat l’homenatge, però que s’hi poden sumar si així ho desitgen, ja que la casa té per costum de no marginar mai ningú (i menys per qüestió de llengües, cosa que em sembla que no li cal demostrar, i em sap greu no poder dir el mateix del senyor García Aranda), i que amb molt de gust escoltarem la veu de poetes francesos, italians, espanyols, i mediterranis en general, que es veu que de tot n'hi havia. Tot debades, perquè la noia seguia nerviosa, sense trobar els papers, mentre una càmera es passejava pel cafè filmant la surrealista escena d’un grapat de “jóvenes creadores” més despistats que un polp en un garatge, sense teatre ni actuació, i entossudida a posar barreres lingüístiques on no podien haver-n’hi. En la confusió, sospite que en el seu afany per traduir al castellà (llengua que es veu que els mediterranis “entenen” millor que no el català) va trair, de bona fe o no, les nostres explicacions i va provocar la desbandada aïrada dels “jóvenes creadores”, adduint que no podien participar en un acte que es feia en català, amb la qual cosa pressuposava en els altres la pròpia ignorància. I el cas és que tampoc devien entendre un borrall de castellà, perquè es feia servir d’una traductora al francès. Forasters vindran que de casa mos trauran.
Ignore què és aquesta Bienal, ignore qui són aquests “jóvenes creadores”, ignore quins llibres han presentat i a quines altes especulacions o sublims operacions de màrqueting s’han dedicat, aquests dies, a la nostra ciutat, i no sé quants diners, públics, s’han invertit en la broma, però em fa l’efecte, pel que l’altra nit vaig poder veure, que al darrere hi deu haver algun responsable, que alguna cosa deu haver fet fallida quan ha calgut que la desorganització, la pantomima, i l’insult sense poca ni solta s’erigissen en notícia gràcies a la ineptitud d’un suposat periodista. Del que estic totalment convençut, perquè es desprén de les paraules de García Aranda, és que aquest senyor perboca un llenguatge intolerant, sense arguments i calumniós, en el més pur estil demagògic i carpetovetònic, que sense gens d’elegància estableix les connexions següents: escriptors de La Forest=Associació d’Escriptors en Llengua Catalana=escriptors del País Valencià=nacionalisme català=intolerància, xenofòbia, racisme, etc. Simplement penós.
No es pot insultar debades els escriptors del País Valencià, senyor García Aranda, aliens completament a aquest muntatge de penós autobombo, ni es pot fer carregar sobre les esquenes d’altri els propis fracassos. Si no sabien on col·locar la nit del dimarts 10 de novembre un grup d’escriptors mediterranis, no és culpa nostra, i ningú no ens paga per entretenir-los havent de renunciar als propis actes, mal que em pese que escriptors d’altres països se’n puguen haver anat amb una idea més aviat nefasta sobre els responsables culturals de la ciutat i del país, però no hi ha més cera que la que crema, per molt que se’n vulga responsabilitzar manipuladorament els escriptors d’ací i el “nacionalisme” català. Si creieu que és una actitud “fascista” la defensa del propi treball, ja us ho apanyareu vós. I pel que fa a allò del “nacionalismo cuando tiene poder”, i “al nacionalismo víctima”, ¿no és fer-ne un gra massa? Massa tuf imperial poc dissimulat. ¿De què parleu? ¿O no parleu per vós, i algú ha llançat la pedra i ha amagat la mà? ¿Què és pretén amb aquestes calúmnies?
Manel Rodríguez-Castelló, escriptor
25 aniversari (crònica i fotos de Francesc Mompó)
dijous, 20 d’octubre del 2011
Fascistas. Bienal de Jóvenes Creadores. 1992.
Poemes del poeta tunisià Abu-I-Qasim al-Sabbi
- Tozeur. Sud de Tunísia.
- Principal mesquita del país. Important centre d’estudis religiosos.
- Grup de poetes que emigraren, sobretot, a Amèrica. El principal representant és Jalil Jubran autor, entre altres obres, de El Profeta.
dilluns, 17 d’octubre del 2011
Presentació de Camp de Mines al Café Lisboa. 12 juny 1991.
Anna Montero, Teresa Pascual, Josep Ballester, Lluís Roda i Vicent Berenguer.
Fotografies del poeta Enric Monforte cedides per Ramon Guillem
Des de la perifèria: notes sobre la poesia dels vuitanta. Jaume Pérez Montaner
Frankfurt, 18-25 de setembre de 1994


















+016.jpg)


