Poesia valenciana, ara (1987)

Les canviants manifestacions d'un creixement
Enric Sòria
El Temps
19 gener 1987

Enric Sòria va ser, probablement, el primer en parlar als papers del moviment que suposà l’aparició de les tertúlies de l’Arana. A la revista El Temps del 19 de gener de 1987 aprofità un reportatge sobre l’estat de la poesia valenciana del moment per a repassar el fenomen i fer-ne crònica dels qui i els com.

Reproduïm el fragment en que es centra en l’Arana. Podeu llegir la crònica sencera a la imatge.

.../...

Una de les manifestacions més reeixides per ressuscitar o actualitzar l’ambient d’aquelles immenses tertúlies de la dècada passada ha estat les vetlades poètiques del Pub Arana, al mig de les ruïnes del mític Barri del Carme de València. Un grup d’amics dels versos, tènuement coordinats per Pere Bessó, s’hi ha anat reunint a les 11:30 de la nit de cada dimarts, des del passat novembre. D’Horaci ençà, si més no, la poesia és cosa de noctàmbuls i d’ebris, i la barreja de recital poètic, taula redona i tertúlia amb apunts de bacanal que es munten els poetes setmanalment a Arana no podia fracassar.

El pub és més aviat menut i acollidor, i cada dimarts unes trenta persones l’omplin de gom a gom. Un full informatiu amb les dades imprescindibles  algun poema il·lustratiu posa escaientment en antecedents. Entre els lectors-poetes hi ha hagut de tot, gent més o menys cèlebre, d’altres quasi desconeguts malgrat els anys d’ofici i molts joves: Josep Mir, Francesc Collado, Susanna Toledo, Montse Anfruns, Vicent Alonso, J. Llinares, Vicent Berenguer, Josep Ballester, Víctor Soler o Lluís Roda. Després de la lectura va l’estona més animada de la nit. Copes, comentaris poc o molt incisius, ballmanetes, divagacions, matisos múltiples. De la funció de la poesia a la de l’adjectiu. De la política a la teologia. De l’amor diví al, sobre tot, profà.

Per a Vicent Berenguer, un dels assidus, aquesta és la primera iniciativa així, amb continuïtat, que qualla a València des de fa molt de temps. Vicent ens subratlla la formació d’un ambient estimulant i participatiu, amb un públic molt variat i alhora fidel i interessant. Segons Pere Bessó, ànima de la idea, amb les vetlades d’Arana es pretenia fer una mena de tertúlia literària que també servís per donar a conèixer una gent que comença o que malgrat haver dut anys fent poemes no havien estat degudament atesos. Les pretensions eren dignes i cordials, informativament correctes però gens acadèmiques. “Lúdicocognoscitives”, ens suggereix Bessó. El projecte sem`re va ser completament obert i la gent ha anat aportant noms fins al punt que és de preveure que a poc a poc passe per Arana la nòmina sencera de la professió lírica. “Hi ha uns minuts de qualitat, és clar, i per les característiques del local determinades accions poètiques tampoc no són possibles. Aquests són els límits”. Ens precisa Pere.

L’aventura d’Arana, a més d’un bon garbell d’anys de lectura atenta i intensa de poesia valenciana, ha dotat Pere Bessó d’una bona talaia per observar la poesia actual. “Dins una situació completament per normalitzar, això cal no oblidar-ho –diu Bessó- hi ha una producció molt forta. Els poetes joves fan provatures, clar, algunes de les quals són ben interessant”.

Pere Bessó ha intentat de resumir-nos la situació a partir de les influències més marcades: “Es practica una poesia universitària, culta, rigorosa, formalista, si usem el mot molt per entendre’ns. El postestellesianisme de fa uns anys ha quedat superat. En canvi, hi ha un arc ample d’influències que generen corrents més o menys nítids. Hi ha gent amb una influència de la poesia castellana molt forta, particularment el 27, d’altres, per contra, clarament orientats per la tradició catalana, que cada punt es coneix millor. Hi ha un bon sector de gent, que en podríem dir postimaginista, molt influïts per la poesia oriental, i un altre ben important, per fi, que cerca els seus mestres a Europa, siga França, Itàlia, al món anglosaxó, germànic o, en alguns casos, dins la poesia portuguesa, molt rica i molt poc coneguda. Aquestes influències, comptaran molt a l’hora de delimitar els corrents de la poesia valenciana”.

.../...

Llibre per a la vesprada de diumenge

La forest d'Arana N. 6 (Plaquets)
Sergio Corazzini

Llibre per a la vesprada de diumenge

Versió d’Amós Belinchón

Aquest poemari, “Llibre per a la vesprada

del diumenge, de SERGIO CORAZZINI

en versió catalana d’AMÓS BELINCHÓN

a cura de MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,

s’acabà d’empremtar el 30 d’abril,

vespres de la Diada de la Classe Treballadora

amb una primera edició de 500 exemplars

numerats i signats per l’autor,

a Ocmo Impressors de la dues vegades

lleial Ciutat de València

SERA DELLA DOMENICA

Per Alberto Tarchiani

Ora che li organi

di Barberia singhiozzano al Crepuscolo

li ultimi balli e le ultime canzoni

anche una volta, quasi una paura

folle di rimanere

solo nell’imminente ombra li tenga;

ora che i poveri

amanti hanno sepolta

nel cuore, senza piangere, la piccola

loro felicità domenicale,

e vanno muti

per il noto viale

al convegno dell’ultima tristezza;

ora che il pianto in maschera

di Sorriso

affeta ancora un ‘aria disinvolta

prima che scada il facile noleggio

dell’abito di gala;

ora che ne’conventi e ne’collegi

abbassano le lampade,

asciugano le lagrime,

e s’imagina che nel Paradiso

ogni giorno sarà

domenica;

Ora che nei postriboli

le femine si lasciano baciare

cantando

il breve elogio funebre

della verginità;

il Poeta, ebro di morte,

Viene a patti

con la Disperazione

che li ofre il domani con tutte

le sue piccole ire sorde,

le sue facile rassegnazioni,

mentre li ride in faccia

perché non seppe ancora

morire di fame!

VESPRADA DEL DIUMENGE

Per a Alberto Tarchiani

Ara que el orgues

De Berberia sanglotegen al Crepuscle

Els últims balls, les últimes cançons

Una volta més, que una paüra

quasi folla de romandre

sols a l’ombra imminent els retingui;

ara que els pobres

amants han sepultat

en el cor, sense plànyer, llur petita

felicitat dominical

i van muts

pel conegut vial

a la cita de l’última tristesa;

ara que el plant de màscares

de Somriure

ostenta encara un aire desimbolt

abans que decaigui el fàcil lloguer

del vestit de gala;

ara que en els convents I en els col·legis

abaixen les llànties,

eixuguen les llàgrimes,

i s’imagina que en el Paradís

tots els dies serà

diumenge;

ara que en els prostíbuls

les fembres es deixen besar

cantant

el breu elogi fúnebre

de la virginitat;

el Poeta, ebri de mort,

arriba a pactes

amb la Desesperació

que li ofereix el demà amb totes

les seves petites ires sordes,

les seves fàcils resignacions;

mentre se li riu a la faç

perquè encara no sapigué

morir de fam!

SERGIO CORAZZINI (Roma 1886-1907), al llarg dels dos anys de vida literària activa que li foren atorgats, publicà Dolcezze (1904), L’amaro calice (1905), Le aureole (1905), Piccolo libro inutile (en col·laboració amb A. Tarchiani, 1906), Elegia (composició unitària, 1906), i Llibre per a la vesprada del diumenge (1906).

La seva obra, reunida en Poesie edite e inedite (Giulio Einaudi, Torino 1968) a cura de Stefano Jacomuzzi, és considerada entre les més representatives de l’estètica crepuscular. Els símbols s’empobreixen, l’anècdota es trivialitzat, el poema és conduït per eufonismes impregnats de malenconia.

UNA TRILOGIA d’Antoni Ferrer

Text de Francesc Collado presentant Bagatel·les d'Antoni Ferrer i Perales

És la meua intenció de parlar de poesia. Poesia feta al País Valen­cià en la dècada dels 80. Un autor i tres poemaris. Producció que exemplifica al­guns corrents o tendències que han poblat el nos­tre panorama poètic en els 70 i 80. Tant el perfil de l'autor com el de les pu­blicacions revelen les coinci­dències i la tò­nica en aquest camp lí­ric, i són un veritable símp­toma dels avatars poètics entre la histò­ria civil (transició política i obertura ideològica), i el ti­tubejant desenrotllament econòmic a la re­cerca d'una articu­lació cultural autònoma (De les publi­cacions dels ajuntaments a l'establiment d'editorials: Gregal, Bromera, La Forest d'Arana...).

L'autor, Antoni Ferrer i Perales[1]

Les obres, PARTITURA LABERINT, XXI Premi Ausiàs March 1983, Gandia 1984; CANÇÓ DE BREÇOL PER AJUDAR A BENMORIR GA­LÀXIES, IX Premi "Vila d'Alaquàs" 1985, Víctor Orenga ed. València 1986; i BAGATEL·LES, Ed. La Forest d'Arana, 1990.

La poesia de Ferrer és artifici literari i cultural; re­flexió gno­seològica més enllà de la raó positiva i del co­neixement intuïtiu exemplificat pels mites; mirada ado­lorida a un país i uns homes (ell mateix) que no s'acaben de trobar en la histò­ria; tossuda lluita con­tra els elements apriorístics: temps i espai, que condemnen al fracàs qualsevol intent d'ordenació i previsió vitals; impressió restant d'una experiència amorosa; i encara altres coses que veurem més detingudament.

Els tres elements referencials que hem de tenir en compte, si volem abastar profundament la seua obra, són la mitolo­gia clàssica profana hel.lènico-llatina i la reli­giosa judeocristiana, la música clàssica de Bach a Mah­ler i la na­tura, adés com a con­comitant sentida a la carn suara bé vista com a modelitzant d'infraestructures no mai esgotades; ho diríem, per exemple, del model cientí­fic. M'explique tot seguit.

La música basteix l'entramat de l'estructura textual (preludis, ron­dons, àries, cançons, fu­gues, sonates, concerts, rèquiem, sim­fonia) i ordena aquell món de l'expressió poètica i els seus recursos, en les mesu­res, ca­dències, tempos i ritmes dels ver­sos. De la natura n'extrau d'una banda el recurs discursiu i de l'altra els referents viscuts. La mitologia, i la cul­tura en general, representen els símbols del destí que es mira en el passat i que imposa la seua llei, salvant temps i distància.

El conflicte dramàtic, en l'obra de Ferrer, gairebé sempre naix per la consciència de la realitat que l'envolta i el con­forma. La realitat, que primer és sentida i tot seguit fundada en els mots, no s'acaba mai de copsar única i dis­tinta. El seu estat de "trops" permanent, en una transfor­mació incansable que a través d'un procés d'"ENTROPIA" l'emmenarà al naixement d'una altra nova rea­litat, ens impossibi­lita el coneixement de la ve­ritat de tot allò que no siga l'inefable. Només el futur, el destí, allò inefable de l'esperança... pot escapar d'aquesta llei severa d'autodestrucció.[2] Només aquesta esperança, doncs, és real i dis­tinta. En aquest sentit, Fe­rrer ha fet el camí de la desdra­matització paulatina, del la­berint de la vida a la bagatel·la dels mots amb què tractem d'explicar-ho tot.

Així doncs, en P.L. (Partitura Laberint) el procés en­tròpic del món viscut ens deixa un regust de podridura i corrupció del qual no participa l'esperança i on no s'albira cap naixença. El demiürg, l'estimat i el món corren parelles sorts en un procés d'autoimmolació i acabament, a la recerca del delerat objecte, prop però encara inabastable.[3]

En C. de B.(Cançó de bressol per ajudar a  benmorir galàxies) aquest conflicte, esdevingut procés entròpic, és cantat i descrit mi­nuciosament amb metàfores tan aconseguides com aque­lla, antibel·licista, del camí de perfecció espiri­tual amb la trans­formació Hidrogen_ Heli_ Ferro_ Carboni.[4] Aquest "patos" de l'individu s'exhibeix de guiatge i en ell mateix es con­suma la dissolució dels conflictes humans. I d'aquesta descàrre­ga d'energia transforma­dora s’excel·leix un op­timisme mo­derat en­cara, però ja "revestit de súbita victò­ria"[5]. El procés s'esdevé obert al de­venir i a l'esperança; estè­ticament conve­nients, fins i tot necessàries a l'ètica són ara les transfor­macions-solucions dels con­flictes i interes­sos; l'harmonia es confegeix ací en la co­existència de tots els siste­mes, i això Ferrer ho fa talment amb una elegant sinècdoque galàctica (el temps t'ha de trair a l'entropia) com també a través d'una prè­dica casolana (Sense tas­tar, es gela un plat a taula). No es cansa l'autor de repetir-nos allò que d'efímer hi ha en la vida.[6] En Bagatel·les, malgrat que cronològicament conté poemes an­teriors als altres poemaris --de segur que han estat reelabo­rats amb posterioritat--, trobem la dissolució total dels conflic­tes. Ací, la carn és retrobada i palpada; tot i que frà­gil, ens il·lumina, ens atrau i ens sedueix; competint directa­ment amb l'espiritualitat que dimana de la cerca de déu. Déu ha abandonat el poeta, però és ell, déu, parò­dicament, qui resta a la nostra intempèrie. I només roman un joc de circumstàncies on el dolor és arti­fici[7]; els herois i els ge­nis són desmun­tats en bagatel·les[8]; i el poeta-captaire manté in­tacta tota la seua esperança.[9]

Ferrer assatja tot tipus de metre clàssic en aquests poemaris, amb preferència quasi exclusiva pel decasíl·lab (90%) i amb me­nor mesura pel tetrasíl·lab (5%), l’hexasíl·lab (2%), l'alexandrí (2%) i el pentasíl·lab (1%).[10] La regularitat en C. de B. en­cara és més esfereï­dora; tot són decasíl·labs tret de la part central "de generatione et corruptione".[11] Arribats a Bagatel·les, notem de primer el paulatí abandonament del decasíl·lab, després la barreja de distints metres en una ma­teixa composició (6,10,12/ 4,6,10,12,14/), en tres ocasions l'ús de l’hendecasíl·lab; ara no hi ha límit a l'aparició de totes les mesures amb regularitat en l'estrofa (2, 3, 4, 5, 6, 10, 14)[12], tot i mantenint la pràctica de la regulari­tat mètrica.

Aquesta voluntat de sistematització guia la prosòdia i fins i tot el ritme: amb repeticions de períodes en tots els versos d'una composició[13]; amb represa sintàctica[14]; Ferrer s'obstina en les al·literacions agosarades[15], que arriben al pa­roxisme del ge­mec (Tot l'íntim univers de la geoda,/ ge­neratriu, gemega: li germinen/ ganivets per genives gen­cianes./).

Però, no solament això, d'altres estructures textuals s'ordenen amb un afany no menys sistemàtic. Estrofes, composicions i parts de l'obra són perfilades amb la ma­teixa filigrana i fan gai­rebé indispensable una taula al final dels llibres. Un índex sugge­rent i aclaridor que, basat en els cànons de composi­cions musi­cals (preludis, cançons, fugues...) i conceptuats bé per gè­neres musicals; per compositors; per temes de refe­rents tracta­distes llatins ("De ànima", "De coelo et mundo"), o bé per re­ferents mitològics, o tot plegat (Laberint Tempe­rat; Sonata Mi­notaure) ens donen compte a la per­fecció del contingut poemà­tic; o del to (allegro ma non tropo; adagio assai); o bé de la intenció emotiva (Preludi de temple), pa­ròdica (Sis variacions Burlesques), fes­tiva (Preludi per des­calçar una Niké)...

Quant a les composicions Ferrer tampoc s'allunya ben poc dels clàs­sics: sonets, tirallongues d'estramps, noves rimades, dèci­mes, octaves reials, quartets...) I potser aquest joc d'estructures enlluernen la lectura, retrauen el lector ama­tent d'un aprofun­diment en l'assumpte, tot i extasiant-li amb l'artifici la pruïja del dubte, que com un arbre florit no deixa veure clara­ment el bosc.

Aquest bosc, però, s'hi fa camí entre els temples clàssics dels mots. Arbres de pensaments al fil del mite execrat, matolls de sen­tències que fan del desig bandera, bardis­ses de simula­cions eròtiques que donen l'única mesura d'ombra xinesa que és la se­ducció. Amor guanyat, un Déu per­dut. Treballs i ben­volença i paciència i replegar el fràgil premi (el verd més indefens de les figueres), a la terra, o en l'univers dels mots.

És el joc de Ferrer academicista i arcaïtzant també en la pa­raula, llenguatge medieval inclòs[16]. Un ús dels mots un tant "Kitsch" per tant com intenta de circums­criure en allò finit, passat, un procés de la realitat literària creativa infinit en sí ma­teix.[17]

Ferrer explora, sobretot, l'alquímia simbolista i el metaforisme postsurrealista del referent, entre el signe i la cosa[18]. El seu discurs, pautat, s'endinsa tot d'una en un retoricisme classicista que vol esgotar el signi­ficat del signe[19] mitjan­çant l'acumulació i la redundància, el paral·lelisme i la si­milicadència, la comparació i la metoní­mia, l'anàfora i la hi­pèrbole; i amb menys mesura la paradoxa i la prete­rició. Com vegem abunden més les figures de repeti­ció o acumulació que les de substitució. I en l'argumentació, per tant, domina el desen­volupament analític que es tanca, ge­neralment, amb una síntesi inevitable; un judici del qual, sovint, ja s'havia partit.

Els llibres de Ferrer es construeixen partint de grans símbols me­tafòrics, conformats per elements pseudoestructurats, o que mantenen en­tre ells un codi establert i conegut; la relació en­tre aquests ele­ments s'ofereix en la lectura com un model com­plex, amb el su­port del pla real explícit, d'on aprendre18. No tant amb una intenció didàctica o moralitzant sinó per tal d'explorar i ex­plicar-se l'autor el desordenat codi de compor­tament humà tot i aplicant un paral·lelisme amb aquell compor­tament dels ele­ments de la cultura i de la ciència més humana­ment pronostica­bles. La mineralogia, la mi­tologia, la jurispru­dència, la mú­sica... conformen el bloc matriu de les metàfores i símbols. El món al·lucinant de la gènesi cristal·logràfica, dels conflictes entre els herois i els déus, les revelacions de les Escriptu­res, les obligacions fiduciàries i els drets de capbreus; al­guns ja de rància tra­dició en la poesia; però, al­tres suposen una nova aportació a la poesia. El risc de la no­vetat i la cotilla mètrica, en certs moments, limiten la pro­ductivitat sensorial i resten enfosquits per l'efectisme del llenguatge. Tot i amb això, hem d'agrair l'esforç de l'autor, si més no la intenció de renovament. I al capdavall --si fem servir dic­cionaris-- el fil de l'argumentació no s'hi ressent.

P.L. s'enceta amb "La lamentació d'Eurídice": L'home, consciència d'individualitat tancada en les passions i contradiccions del món, simbolitzat pel laberint que guarda els secrets òrfics. A "Laberint Temperat" s'exposen les limitacions més acostades a l'home, tot allò que suggereix la llar, la tribu, la ciu­tat. A "Laberint d'artifici" hom insta els elements indòmits, sovint força destructora, (terra, aigua, foc, aire) a cons­truir la fi­gura estimada. A "Sonata Minotaure" L'home llan­gueix per esca­par dels dubtes i presentar-se a l'estimada. A "Cançó de labe­rint" S'ha pogut vèncer la part minotàurica de l'individu, per­què Ariadna habita ara el "Laberint a mida". A "L'art de la fuga" els dos amants fugen del laberint per pos­seir la terra promesa. Al "Testament d'Orfeu" les cendres s'han con­vertit en brases, la perspectiva de la nova vida revela els misteris òr­fics, la naturalesa dual (dionisíaca i titànica) de l'home.

El que havia estat procés d'alliberament a fi d'aconseguir "l'altre", en "Cançó de Bressol..." és procés de transformació, cons­trucció d'una vida nova, a ritme d'adàgio assai, com pertany a aquest procés lentíssim, però, inexorable. Malgrat el cant, el concert de la il·lusió en aquest nou estat, el poeta no oblida que tot s'aboca a la mort[20], que el temps passa volant; és per això que Ferrer predica la preparació de la pasta nova, i "aneu parant la taula" per donar el millor nos­tre.

Bagatel·les suposa el desmuntament dels mites i les il·lusions d'aquest temps cíclic que pega i pega voltes. El to és més dis­tanciat i la ironia s'accentua; a la fi no hi ha més que inten­cions, delers de poeta captaire. El millor de Ferrer, la cohe­rència argumental i el treball en la composició; filigrana mètrica que sovint entrebanca el discurs i encotilla la pro­ducció significant.

És la seua una poesia que camina entre el deler existencial de vega­des neoromàntic; el retoricisme clas­sicista neonoucentista; i la reflexió paratextual. Una poesia que partint dels evangelis, d'Ausiàs i Llull, es fa al classicisme caste­llà de Boscan, Gòn­gora i Quevedo, llegits des de la generació del 27;[21] explora els postromàntics europeus, com Rilke i T.S. Eliot i arriba en  aquestes dèries del Formosa; reincorporant lèxic com ja feia Te­rron a "Iniciació a la química"; o reinventant els signes des dels surrealistes, Foix i Brossa a Desclot "Cançons de la lluna al barret" i Pinyol "Remor de rems" i "Aigües d'enlloc"; i que ara fa molt bé Lluís Roda "Sobre l'hamada".

Francesc Collado. València 1990.

---

[1].-Alcúdia de Crespins, 1943. Apareix al món de la literatura castellana en el 74, quan obté l'accèssit de poesia "El ciervo" a Barcelona, amb unes coses sobre Beethoven. En el 78 guanyà el XVI Premio "Ausiàs March" en castellà amb "Fragmentos con figuras para un vaso minoico", Gandia 1979. És a partir d'aleshores que comença a treballar en català. En el 82 guanya el premi "Festes majors" de Benetússer, amb SIS CANÇONS PER A MAHLER. En el 83 guanya el premi "Ausiàs March" en català amb PARTITURA LABERINT, Gandia 1984. Premi literari Vila d'Alaquàs 1985, amb CANÇÓ DE BRESSOL PER AJUDAR A BENMORIR GALÀXIES, València 1986. En 1990 publica en La Forest d'Arana, BAGATEL·LES. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de València (Estudi General). Ha realitzat estudis de Teologia i Filosofia. Professor de valencià en BUP. i membre del consell de redacció de la revista Saó.

[2].- Permeteu-me ací una cita de Ro­ger Munier, tot i que ja l'haureu escoltat, dita de diverses maneres: "On ne vit que sans le savoir. Savoir qu'on vit se donne dans l'immobile. Et ainsi n'est pas savoir qu'on vit. Suspend la vie -- qui reprend dès qu'on cesse."

[3].-Vegeu, a tall de lletania els poemes Cendres p.10 i Brases p.65.

[4].-XIII del Rè­quiem.

[5].-VIII del Rèquiem.

[6].-Recordem, ara que tant li agrada a l'autor, allò del Gènesi 3.19: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulvis reverteris.

[7].-Vegeu Sis preludis i una fuga.

[8].-Vegeu Sis variacions burlesques sobre una bagatel·la de Beethoven.

[9].-Vegeu Sis cançons per a Mahler.

[10].-En una ocasió, set versos, en III de la Lamentació d'Eurídice a Partitura Laberint prova un vers sense tradició en la mètrica catalana com l’hendecasíl·lab. En una altra, fa set versos impossibles de tres síl·labes, per bé que es tracta d'una estricta similicadència (per trobar-te/ per mirar-te/ i embolcar-te/ per fundar-te/...)

[11].-Composta aquesta part per 7 poemes, l'única excepció en l'ús del decasíl·lab, encara assatja una major filigrana amb versos apariats de 6 i 4 peus, de 6 peus, de 4 peus; i encara dos poemes de versos impossibles de 2 peus.

[12].-És curiosa l'aparició d'un enneasíl·lab, vers pràcticament desconegut en la mètrica catalana tradicional "i platges retenint el teu mar; i un octosíl·lab "perquè ho volies, i només", l'únic a tot el poemari -possiblement degut a una errada d’impremta- la qual cosa no minimitza gens ni mica la voluntat sistemàtica del poeta.

[13].-Vegeu a Partitura Laberint els poemes II p.10, Cendres de.../; III p.12, Com anaves a.../; I p.63, He d'anar-hi, amor.../; II p.65, Brases de.../. A Cançó de Bressol: ps.38, 39, 40, 41, 42, 43 En va.../, Amb.../. A Bagatel·les: p.13 i 14, Si fos.../.

[14].-Vegeu Choral de Cançó de Bressol p.70: No oblideu.../ Aviveu.../ Madureu.../ Doneu.../ Pagueu.../ I aneu.../

[15].-Vegeu a Cançó de Bressol : p. 27 "...l'ardència/ que mou radiofonts, radiolaris."; p.24 "Si creba de crebants o de creixença.", "amorf en el silenci del sillici", "i es dol de la dolor de la dolada"; p. 28 "drena't de naftes./ Així seràs cristall, pradell de prasi/ i ordit fortificat de l'orogènesi."

[16].-1a. persona del Present d'indicatiu de la 1a. sense "e" adventícia (et cerc, destín, torn); arcaismes lèxics (faem, faedura, veer, irem); provençalismes (ne pren a mi, com cells qui són, així com cells); manca de determinants en substantius amb funció de subjecte (desig les desadorm, s'ufana ara Natura).

[17].-Tal com l'entén Herman Broch en Kitsch, vanguardia y el arte por el arte, Ed. Tusquets, Barcelona 1970.

[18].-La nova poesia catalana, Joaquim Marco i Jaume Pont, ed.62, Barcelona 1980.

[19].-Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), Vicenç Altaió i J.M. Sala-Valldaura

[20].-Com deia Ausiàs a qui cite de memòria: "Un punt hom naix comença de morir".

[21].-Aspecte aquest concomitant amb els poetes de la denominada generació del 70 que comencaren a escriure en castellà i que, amb la recuperació neonoucentista per la llengua i el reactiu poètic que suposa el restant de l'experiència amatòria, l'acosten al Josep Piera de "Rondó", salvant distàncies.

---

Dimarts Literaris a l'Arana (4)

Francesc Collado presenta Antoni Ferrer i Perales

Lluís Roda presenta Joan Vicent Clar

Josep Ballester presenta Vicent Berenguer

Pere Bessó i Enric Sòria presenten Josep Piera

Pere Bessó presenta Lluís Alpera

Pere Bessó presenta Vicent Alonso

Dalila (1985-1987)

La Forest d’Arana número 5

PLAQUETS

Aquest poemari, “Dalila” (Fragments),

d’en VICENT BERENGUER,

 a cura de MANEL J.M. ROMERO i PERE BESSÓ,

s’acabà d’empremtar

a les acaballes de les Pasques,

amb una primera edició de 500 exemplars

numerats i signats per l’autor,

a Ocmo Impressors de la

dues vegades lleial Ciutat de València.

***

DESPROPÒSIT DE MITHRA

Inútils són la teua ràbia

I el teu furor.

Una ombra porta

La  freda corona.

(Novalis)

El jove món declinava

Vers la seua fi

Pel jardí alegre

De la raça jove

Es marcia

Surava pel carrer ella

Deixava temps en l’arbreda

Les moreres alenaven

L’aire oxigenat del cabell

Queia la nit

Queia la lluna

Sobre el desig de Mithra

D’ambició a la mesura

Justa de juny

El remolí de la cintura

Poregós al sendemà

Embasta les mirades

S’adorm d’il·lusió i adultesa

S’entafora a casa

Exànime

Mentre tot es perd

Es demora però es perd

Solitari

Engolit en pols

De sempre

Amb la nit

El jove món s’esmunyia

Amunt i avall silent

Cap a la seua fi

El vell món declinava

En l’instant de meuca

Irrecuperable ja

De nit.

***

VICENT BERENGUER va nàixer a Banyeres de Mariola (L’Alcoià, 1955). Ha publicat poemes a les revistes de literatura “Don Guido” (Alacant) i “Reduccions” (Vic); ha col·laborat en entrevistes a “El Temps” i “Saó”. Becat al Pla de Promoció Literària, 1982 de la Diputació de València, amb Converses d’Ergeb. Antologat al “XIX Premi Amadeu Oller” en “6 poetes 83”, amb el quadern Les Marines, Barcelona 1983. Guanyador del VIIè Premi de Poesia Vila d’Alaquàs, amb Guants de Macam, Ed. El Cingle, 1985. Finalista al premi “Senyoriu d’Ausiàs March” 1983 i guanyador del mateix premi en 1985 amb Carmí vora els llavis. Home-orquestra de les sospitoses Edicions de la Guerra. Assaboridor de la lírica portuguesa, ha traduït entre d’altres l’Eugénio Andrade (Matèria Solar, Gregal Poesia. València, 1987). De bell antuvi s’engrescà amb el seguici d’Orfeu, atansant-se coma bon il·luminat, a les humitoses penyores de la Nit. És un dels cancerbers impol·luts de ELS DIMARTS LITERARIS D’ARANA.

Els papers de l’Hôtel Verlaine d’Alfons Cervera

Fulles d’Herba

número 5

23 nov 93

Presentació a cura de

Pere Bessó i Francesc Collado

de la novel·la inèdita

Els papers de l’Hôtel Verlaine

d’Alfons Cervera

El vint-i-tres de novembre

del mil nou-cents noranta-tres

 a les onze de la nit

al Café Lisboa.

Alfons Cervera (Gestalgar, Els Serrans, 1947).

Ha publicat els llibres de poemes: Canción para Chose (València, 1985) en l’editorial de Víctor Orenga; Francia (València, 1968) en l’editorial Malvarrosa; Hyde Park Blues (Madrid, 1987) publicat per Ediciones Libertarias; i Sessió contínua (València, 1989) publicat per Amós Belinchón en la col·lecció Alfama.

També té publicades les següents novel·les: De vampiros y otros asuntos amorosos (Barcelona, 1984) Editorial Montesinos; Fragmentos de Abril (València, 1985) en l’editorial de Víctor Orenga; Nunca conocí un corazón tan solitario (Madrid, 1987) publicat per Ediciones Libertarias; La ciudad oscura (València, 1987) editorial Víctor Orenga; El domador de leones (Barcelona, 1989) Editorial Montesinos; Abril (València, 1992) versió en català de Fragmentos de Abril, editat per Camacuc; i Nos veremos en Paris, seguramente (Barcelona, 1993) Editorial Montesinos.

En l’actualitat treballa en una altra novel·la que tindrà per títol El color del crepúsculo.

***

DECÀLEG PER INCITAR LA LECTURA D’ALPHONSE VERLAINE

I        L’ondina per sobre qualsevol altra metamorfosi: Sohi, Nadine... O Lucrècia.

II      Passejar pel jardí dels senders que es bifurquen. De la mà: Joyce, Svevo, Borges... O el mateix Trakl.

III     Englopir el beuratge i traure’n suc: la corda, el tret al dos (Rimbaud dixit), l’èter, les fulles del donzell (l’absynthia)... O la magnòlia.

IV     La joguina? Repedaçar-la. Maldonne de les cartes (Boileau-Narcejac).

V      Or i mite. L’ombra del desig en un illot de Naxos: Conrad i Durrell.

VI     Piétiner sur place: L’atzucac de la guatla. El darrer taxista li llogà el saxofó a Sullivan.

VII   Houston, Piaf. L’amour / La mort. “Pound, mai no gosaràs abraçar la lluna al Riu Groc” (Lettre cachée de Théo Li Po).

VIII  Bouleversement des sens: Mahler, la Monja Portuguesa. I l’apòcrif de Veracer a l’estrep de l’embriac vagó/cavall cap en lloc.

IX     Un novell Bestiari suburbà: Els ocells fan passa als personatges de Becquoy: Pic-de-cua. Fades espaordides pels carrers buits de la Nit Obaga.

i X    “T’estime: algun dia escruiré un poema que acabe amb jo”.

Pere Bessó.

Mislata, novembre 1993

I

Avui he caminat més que mai. El Barri Llatí s’ha quedat xicotet. He menjat un sandwich mentre em xopaven la pluja i el París antic. ¿Saps?, he estat al Café de Flore, amb els fantasmes rancis de Simone de Beauvoir, Sartre, Barthes, Beckett i tants d’altres. L’únic que se’n salva és Beckett. Segur. Vuit hores des de les deu del matí fins les sis de la vesprada: fa un fred a París que gela les entranyes. He travessat el Pont des Arts: sempre hi és la dona de l’acordió que toca cançons d’Edith Piaf. El Sena m’ha semblat més trist que altres vegades, més llunyà. Les vedettes van riu avall amb les seues músiques i els turistes. Els carrers estrets que fugen de Notre Dame...

Baudelaire, als seus poemes vénéneux, parlava de l’ànima que es quedava feta pols per culpa d’uns ulls de dona: són els teus ulls dos abismes insondables que acullen la meua desesperança. He rebut una carta de Michel: diu que els seus fills estan bé i que Nathalie se’n va anar a Bretanya, amb un trompetista de jazz. Les històries d’amor mai no duren tota la vida. Per què?

XVIII

Algun dia començaré la novel·la sobre Georg Trakl i la seua germana, sobre el silenci, sobre Wittgenstein i Egon Schiele, sobre la música de Mahler i Schubert. Abans haig de trobar Nadine i els seus paradisos artificials, aquell comiat sense paraules a la Place des Vosgues, el seu passeig tranquil cap a l’estació de la Rue Rivoli.

Em cansen els museus: d’una sala a l’altra, les càmeres japoneses que afusellen clandestinament La Gioconda, la mirada perduda d’algun professor d’art qu es passa la vida davant una pinzellada que només ell coneix. Des del Pont du Carrousel he descobert un punt màgic: el vèrtex de l’Île de la Cité és com la proa d’un vaixell que s’allarga riu avall i apunyala el descens colorista de les vedettes plenes de turistes.

He comprat a la Rue de Seine, una llibreta amb un retrat de Dylan Thomas pintat en les tapes de color malva: perquè Nadine puga omplir pàgines i més pàgines amb els paisatges estranys dels seus paradisos artificials. Nadine té unes dents blanques i una pell que jo acaricie tremolosament, amb la por a les mans, amb la mateixa malaptesa que mostren els joves patinadors de la Place des Innocents en lliscar totes les nits al voltant de la font i de les mirades cansades dels curiosos.

L’Hôtel Verlaine s’ha mort aquesta nit, com aquell ocell ferit i les ales llogades de l’estàtua.

Joan Brossa: dinar a "El Famós"

El company Francesc Mompó ens lliura tres fotografies del dinar que compartírem amb Joan Brossa amb ocasió de la seua visita a la Forest per a presentar el llibre Passat Festes

Manel Rondríguez-Castelló, Joan Brossa i Francesc Mompó

 Pere Bessó (en primer termini) junt a Francesc Collado (d'esquenes) i Joan Brossa.

Pere Bessó, Joan Brossa, Francesc Collado, Manel J.M. Romero i

Llum Braccio, entre d'altres.

Ja sabeu que estem encantats de compartit els vostres records de La Forest d'Arana. Envieu-nos les vostre fotografies, poemes, targetes... a forestdarana@gmail.com nosaltres les pujarem al blog.

Dimarts Literaris a l'Arana (3)

 Ramon Guillem

 Miquel Martínez

 Joan Vicent Clar

 Ferran Navarro

 Begonya Mezquita

Francesc Viadel

Convocatòries dels Dimarts literaris de La Forest d'Arana, Tardor 1990

___________________________________________________________________

La forest d'Arana

p

r

e

s

e

n

t

a

Ícara

de

Maria Fullana

Amós Belinchón Editor

amb introducció de

Manel Rodríguez Castelló

CAFE  LISBOA

Dimarts, 6 de novembre, 1990, 11,30 h. nit

_____________________________________________________________________

La Forest d'Arana

Presenta la revista  DAINA N. 7

Literatura portuguesa contemporània

Per: Vicent Berenguer i Vicent Alonso

Dimarts, 13 de novembre, 1990 (11.30 h. NIT)

  

CAFE LISBOA CARRER CAVALLERS, 35, VALENCIA

______________________________________________________________________

La Forest d'Arana

Es complau a convidar-vos a la presentacio i lectura de

                                            ELS DONS DEL PLENILUNI

                                                                       de Lluis Alpera

                                                               Publicat en Editorial PROA

Per Jaume Perez Montaner i prologat per David Castillo

DIMARTS VINENT, 27 DE NOVEMBRE, 1990, A 11.30 H. NIT. AL

CAFE LISBOA

C/CAVALLERS, 35. VALENCIA

______________________________________________________________________

La forest d'Arana

Es complau de convidar-vos a la presentació i lectura de

                                        L'espill del fang

                                                  de Maria Jesús Yago

                                                  Per Ramon Guillem

DIMECRES, 4-12-1990, 11.30 NIT, AL

CAFE LISBOA C/Cavallers, 35. Valencia

_____________________________________________________________________

La Forest d'Arana

Presentació i Lectura de

                                               TRIA PERSONAL

                                               de MARC GRANELL

                                                                         Edicions de la guerra

A càrrec de Francesc Calafat

CAFE LISBOA Cavallers, 35

Dimarts, 11 de Desembre, 1990, 11.30 h. NIT

_____________________________________________________________________

LA FOREST D'ARANA       i          CAFE LISBOA cavallers, 35

PRESENTEN

sempre  intermitent

de

XESCO GUILLEM

Presenta Uberto Stabile i Ferran Garcia

18-12-1990, 11.30 nit

_____________________________________________________________________