L'Espiral d'Isabel Robles

Fulles d’Herba

número 1

26 oct 93

Amb L’Espiral Isabel Robles

ha estat guanyadora del Premi de Poesia

La Forest d’Arana en l’edició de 1993

atorgat per un jurat compost per

en Francesc Mompó, n’Anna Montero,

na Marisol González i en Francesc Collado,

actuant com a president en Pere Bessó i com a

secretari en Manel J.M. Romero.

Isabel Robles Gómez va nàixer, sota el signe de lliura, a Alhambra (Ciudad-Real) el 21 d’octubre de 1948. Viu a València des dels cinc anys, amb un parèntesi llarg als Estats Units. És professora d’anglés a l’I.B. Benlliure. Ha publicat traduccions d’E.E. Cummings, Anne Sexton, Myrna Lamb, Edgar A. Poe, Erica Jong, així com articles sobre Virginia Woolf, Kate Chopin, Barbara Kingsolver, Angela Carter, Isabel-Clara Simó, Montserrat Roig, Carme Riera i sobre teoria literària feminista.

A mes de les publicacions esmentades, compta des de fa anys amb dues obres ben consistents: un fill i una filla que, si més no, perduraran en la seua estima i en la seua memòria. És una criatura diferent, però, que ara inicia un passeig per l’espiral d’una història qualsevol i quotidiana, individual i col·lectiva. Sap que no són temps propicis per als feminismes i, amb tot, la seua pràctica, el seu desig i una permanent actitud crítica fan que no renuncie a ser una feminista. No conrea el seu minúscul jardí i, tanmateix, frueix de contemplar-lo i observar-lo amb ulls nous; també en els dies de pluja.

L’ENCANTADORA DE SERPENTS

A sobre el dit gros del peu, sines de proa, pública, s’arqueja en pèl: diadema als seus peus, desenrotllant-se al ressort del seu gest, lascivament, brollen vers els ulls de rosada les serpents tot a l’hora adormides, i la donzella, de sobte, s’abandona al braser d’espirals que la gentola creu robins sota les escames, mentre Satan, amo del circ, ensuma el festí que es prepara al fons de la cràpula, car els rèptils han guanyat ja la carn cisellada de fletxes vives i van a consumir l’ànima de l’ídol que s’astora, simbòlic, en la seua maligna apoteosi de revolucions, un xiulit d’escurçó enmig dels seus batecs de cireres.

Versió lliure d’un poema en prosa de

Saint-Pol-Roux (1861-1940) per a

Isabel Robles, amb delerosa amistança.

Pere Bessó

3.

Si sóc tan sols objecte de desig

qui podrà conjugar un verb de dona

quan anhele el teu subjecte orgullós

tan orgullosament edificat?

fins i tot l’adverbi més rotund

es desfà suprimint-li una síl·laba

només per retornar a la paraula mare,

desig original i oblidadís

com una adolescent enamorada.

I dit això, però, comence a sospitar

que aquella condició no és causa de desig

sinó d’un malentés pendent d’esmena.

4.

Ai caic fora de la teua especula(ritza)ció

per què t’agrada endinsar-te

en la meua especular concavitat?

No saps que és l’entrada a l’abisme

de les teus pors

i les teues fantàstiques febleses?

O potser no és això?

Però si cerques la clau secreta

al paradís perdut,

reprén un altre camí, estimat,

perquè no sóc qui voldries sens voler

ni puc donar-te el que no tinc,

a part la meua voluntat.